Comentari   Comentari de l'article El fons documental d’etnologia d’Àfrica de Lluís Mallart           Hi ha una cosa que salta a la vista, i és l’enorme quantitat de material de què disposa el Fons Mallart: tot hi és a dotzenes, tot és extens, tot abasta molt, ben entès que també hi ha lloc per a joies úniques. La qual cosa dóna idea de la intensitat de la vida de treball del Dr. Mallart en l’àmbit –aparentment reduït- d’allò que ha estat el seu objecte d’estudi: una petita societat camerunesa. La primera sensació, doncs, és la de poder tenir a l’abast tota aquella societat, com una gran fotografia que, no obstant això, té moviment. Perquè la segona característica important és que tot plegat abasta no solament temes molt diversos, sinó també un espai molt gran de temps; i, doncs, que aquesta fotografia es va movent, corre, canvia, es transforma, malgrat que l’objectiu enfoca contínuament els aspectes socials que interessen a l’autor: el pensament simbòlic entorn dels temes fonamentals: la persona, l’ordre, la vida, el benestar. Tanmateix això solament interessaria aquells que vulguin conèixer la societat dels evuzok, i el Dr. Mallart en fos l’etnògraf principal, “el” coneixedor meticulós del país, de la gent i de la societat. Hi ha més: per damunt de tot, el gran interès del Fons Mallart és el mètode de treball: la manera de seleccionar el material, de treballar-lo, d’interrelacionar-lo i de disposar-lo al servei d’una idea d’estudi de les societats: és una mena de treball de camp que ara gairebé no es fa, perquè l’enfocament ha canviat: ara es treballa la societat per segments, tot oblidant la dimensió integradora de les cultures africanes. El treball del Dr. Mallart és global i integrador, en el sentit que els nuclis “forts” d’aquella societat hi són estudiats d’una manera poliocular, des d’aspectes diferents, des de “matèries” diferents que, en certa manera, “repeteixen” un discurs simbòlic que queda fixat, precisament, per aquesta poliocularitat. I, tanmateix, les parts tenen sentit en elles mateixes i segueixen els dictats de cada disciplina. És difícil: com si fos alhora prou rigorós des del punt de vista de la ciència occidental i prou fidel des dels paradigmes del pensament africà. I és la disponibilitat del conjunt del Fons allò que permet la comprensió d’ambdues actituds, que l’autor ha sintetitzat no pas en un Fons, sinó en una vida. Jacint Creus (professor d'Història de l'Àfrica de la Universitat de Barcelona.)