DANIEL GRANADOS
Enciclopedisme

"Enkikilos paideia" (la cadena del coneixement) és el terme grec que ha donat nom al que avui coneixem com enciclopèdia i enciclopedisme. El primer treball que va incloure aquesta paraula en el seu títol va ser Enciclopediaseptem tomis disincta de Johann Heirich Alsted, escrita cap allà al 1630. No obstant això, l'afany enciclopedista, la voluntat de recollir, ordenar, descriure i classificar la totalitat dels coneixements es remunta a les tauletes cuneïformes existents als arxius dels reis de Mesopotàmia. Des de llavors van ser moltes les cultures que van abordar tals empreses: grecs, romans, xinesos, l'Islam, etc... Es tractaven en alguns casos de meres recopilacions d'altres obres, en d’altres pretenien ser cabdal de coneixement per afavorir-ne l’ensenyament. No obstant això, cap d'aquestes empreses no pretenia anar més enllà de la recopilació, l’agrupament i la conservació dels coneixements, sense cap besllum d'esperit crític, encara que no hi ha classificació de l'univers que no sigui arbitrària i conjectural.

Serà amb el naixement de la Il·lustració quan s'iniciï la primera enciclopèdia marcada per un esperit crític que incidia en aquelles coses quotidianes que marcaven l'esdevenir d'una societat condicionada per les estructures de l'Antic Règim. Un context, el del segle XVIII francès, que distava molt de ser l'idoni per als lliurepensadors i les persones d'esperit crític que van posar en dubte el sistema abandonant l'ambició de donar definicions objectives i utilitzant el format enciclopèdic com a eina de debat i confrontació, a la vegada que presentaven els valors que triomfarien anys després amb la Revolució Francesa, molts d'ells vigents avui dia.

Dels significats actuals de les coses

Si la França del segle XVIII no era un bon lloc per als lliurepensadors i les persones d'esperit crític, l'Espanya actual, sens dubte, tampoc no ho és. A l'Estat espanyol, igual que a la Gàl·lia il·lustrada prerevolucionària, existeix un establishment que determina de què i de què no es pot parlar. Avui no vivim sota el ceptre d'una monarquia absoluta, però sí que vivim en una democràcia l'accepció política tradicional de la qual ha estat transformada, grapejada i retallada. Potser sigui aquest el paradigma absolut del territori que cal abordar. Si prenem per cert allò exposat més amunt sobre el fet que no hi ha classificació de l'univers que no sigui arbitrària i conjectural (i per a això em baso en una afirmació de J.L.Borges) tampoc no existeix ús d'un concepte que no hi respongui. És en aquest emplaçament en el qual cal reprendre el valor enorme del contingut conceptual i d'ús de les paraules, dels seus significats en l'actualitat, evidenciar algunes derives semàntiques i denunciar-les enllumenant-les amb la llanterna que van anticipar Diderot, d'Alembert, Rousseau i Jacourt, entre d’altres. Aquesta va ser l'eina que els il·lustrats francesos van utilitzar per propiciar la revolució francesa (burgesa) i aquesta ha de ser una eina que ajudi a obrir el debat en diversos àmbits que ens pertoquen avui dia (de la política a la cultura).

Ells, els enciclopedistes francesos, van plasmar en la seva obra visions sobre la monarquia absoluta, la religió i el dret natural d'una manera que fins llavors no s'havia fet. . Els posaven en qüestió, quelcom inaudit fins llavors. Si les explicacions sobre la monarquia havien derivat fins llavors del dret natural, els enciclopedistes la situaven en el terreny de la crítica a l'absolutisme; si la religió havia estat fins llavors pilar robust de la societat –el poder emanava de Déu– la situaven ara en el terreny de la filosofia i no com l'últim recurs del coneixement i de la moral. Aquestes van ser les principals aportacions que van fer per modificar els patrons que regirien els punts de vista en la societat de l'Antic Règim i que farien possible amb el temps modificar allò que els científics cognitius anomenen "inconscient cognitiu". D'aquesta manera es prova que l'ús que es fa dels conceptes té un reflex directe en la societat sobre la qual incideixen i que només el canvi d'aquests usos pot propiciar els canvis d'una societat.

Hi ha 2 estructures que condicionen el resultat que deriva de l'ús d'aquests conceptes: una estructura interna, pròpia del llenguatge, que mitjançant les paraules és com una representació dels fets que d'aquesta manera "constitueixen una imatge o pintura de la realitat" (TTractatuslogicophilosophicus, Wittgenstein), i una estructura externa, la social, allò que el lingüista nord-americà Lakoff denomina marcs, “estructures mentals que conformen la nostra manera de veure el món”. Són diversos els conceptes que avui dia s'usen des dels mitjans de comunicació (que es donen des del poder polític i econòmic) de manera unívoca i que acaben per conformar una manera de veure el món. Així, paraules com democràcia, igualtat, llibertat, tolerància, solidaritat, emancipació, terrorisme i respecte (entre moltes d’altres) són esmentades una vegada i una altra amb un valor determinat que respon intrínsecament a la voluntat i al manteniment d'un estatus.

És, doncs, un posicionament precís el que des del món de l'art i la cultura actual cal tenir en relació a això. Qui pretengui a curt, mig, o llarg termini un canvi radical de les estructures socials ha d'entendre que abans cal propiciar una manera col·lectiva de veure el món oposada a la que impera avui dia. Per això mateix que podem alimentar el canvi de l’"inconscient cognitiu" aportant vivesa semàntica des de qualsevol aportació en el format que sigui (literatura, cinema, música, art, ciència, etc..). Actualitzar, fitar i marcar els significats, representar accepcions, doblegant esforços a reprendre conceptes subjectes a l'apropiació indeguda per recuperar el valor simbòlic que ens representa a nosaltres i no a ells.