 |
GRAVETAT I SUPERVIVÈNCIA.
SOBRE LA FALTA DE RELLEU GENERACIONAL A
L’ARQUITECTURA CATALANA.
|
|
El passat octubre, dins dels actes de la setmana ARQUISET, el CASM va acollir l’exposició i els debats de “44 Young Architects 2007”. Una ocasió que serveix per obrir un debat sobre arquitectura i per veure quins paral·lelismes podem trobar amb el debat en arts plàstiques, potser massa abstret. Publiquem un text de Jorge García de la Cámara, arquitecte que ha reflexionat àmpliament sobre els problemes de la disciplina i, també, del seu encreuament amb l’art contemporani. En el seu article, Jorge García de la Cámara planteja els problemes i els reptes que ha d’assumir el relleu generacional d’arquitectes a Barcelona.
|
JORGE GARCÍA DE LA CÁMARA
“Des que els temps es van fer nous de debò, ser al món significa haver d’aferrar-se a l’escorça terrestre i pregar a la força de gravetat que no t’abandoni...” (Peter Sloterdijk. Esferes I). Només que els vents inesperadament bufen des de qualsevol part, i la mateixa facilitat amb què instal·lem el nostre llençol de projectes i il·lusions, serveix per inflar-la, escombrar-la i no deixar rastre de nosaltres.
La màxima del mercat per produir insaciablement “allò idèntic” porta a l’extrem el dramatisme de la supervivència dels treballs creatius. També l’arquitectura, eina qualificada del principal sector econòmic del país, moralista i arrogant en les formes, servil en el fons, es troba en temps de fricció i canvi que alteren els seus paradigmes de coneixement sense parar la seva imparable maquinària. Temps en els quals els més febles, els nouvinguts i, fins i tot, els d’infrangible força davant del desànim lluiten despietadament per un lloc, un temps i una seguretat a la qual aferrar-se.
L’implacable pes del mercat recorda en cada sacsejada del seu avanç com n’és de relatiu el valor de la feina ben feta, de l’esforç i la dedicació, de la cura al detall, del sacrifici i l’autoria. La seva força s’aferra al nihilisme com a forma més actual de la covardia humana: aquell que, en paraules de John Berger, es descobreix sense pudor com la negativa a creure en cap escala de prioritats més enllà de la recerca del lucre, última finalitat de l’activitat social.
En aquest marc de redefinició professional, Barcelona, les seves institucions i universitats, l’Administració i la mateixa professió, sembla que no volen despertar-se en una realitat ja molt llunyana dels temps en els quals tot estava per fer i per celebrar. Temps d’eufòria als quals costa de renunciar i dels quals molts tracten tossudament de viure de rendes. Eufòria perpètua i acrítica, dirigida pels constructors de la Barcelona progressista més simbòlica, insistent en els recursos de l’efectisme com a garants de continuïtat.
No obstant això, les condicions han canviat. En un moment de revisió de la professió, es fa urgent una autocrítica a l’endogàmica situació local, a la qual des de molts fòrums ja se li comença a veure el llautó. Observem com la figura de l’arquitecte en la qual ens van fer creure, la que ens va despertar la febre d’una professió vocacional, es devalua, s’allunya de la societat i es manté abstreta en discursos superats i certificats ja fa dècades.
Diversos són els fets que ens fan qüestionar la salut del debat arquitectònic a Barcelona. Una superioritat moral, dogmàtica en molts casos, castradora de nous pensaments i variables des de les quals entrar a la professió, sembla que es passeja impunement pels passadissos de la mitificada Escola de Barcelona i per les pàgines de les revistes arquitectòniques d’interès local.
Orfes de mites i sense mostres de generositat cap als seus fills, com capitans de Titànic, molts s’aferren en no abandonar la nau, condemnant les noves energies a una deriva i indefinició de la qual trigarem en recuperar-nos.
|
|
|
 |
|
1. Llençol al Passeig de Gràcia. Foto: Jorge García de la Cámara
2. Portada de la revista Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme, núm. 253.
Edició 14-06-2007. |
|
|
|
|
Mentrestrant, els programes docents de l’Escola de Barcelona es “recuinen” en interminables variacions sobre un mateix tema. Copats per uns pocs representants ja a la vora de la jubilació, sense cap rumb i sense successió possible –on són els professionals d’entre 30 i 40 anys del món docent arquitectònic?–, els banderers del dogma s’atrinxeren en la por de la pèrdua de la quota de poder. Revisem institucions, consells editorials i quotes de representació.
Sacsejant-nos servilismes derivats d’aquesta situació, ens qüestionem si el model hauria de ser altre. Un model que, des de la generositat i la curiositat, donés cabuda al qüestionament. Que fins i tot entengués la inexperiència i els seus errors com a activadors d’avanç en el coneixement. Un model allunyat de les retòriques presents en els esdeveniments, mostres i publicacions arquitectòniques, recurrents en massa ocasions a allò festiu i excepcional. En definitiva, un model desenganxat de certeses acomodatícies, sense el llast de la por i obert a actituds actives, que encara que puguin ser fallides, permetin entendre i gestionar la realitat en la qual hem de fer i pensar arquitectura.
L’agenda arquitectònica ens revela la urgència en la professió de passar de la complacència a la proposició. No només en els estancs departaments de les escoles d’arquitectura, ni en els mantres discursius d’articles i editorials col·legials –en tant que conductors ambdós de línies de pensament–, sinó també a les taules de feina, a les de projectes i a les de reunió. Aquest qüestionament ha de posar en crisi els marcs normatius pactats per als concursos i projectes, marcs que construeixen avui les nostres ciutats i els nostres entorns en sobreabundància de llocs comuns.
Són temps en els quals cal treure de sota les nostres taules tots aquests temes i posar-los sobre la Taula Comuna de la Professió. Temps de debat i discussió que defineixin un model professional vàlid, realista, antiretòric i, sobretot, urgent. Hi estem convocats en la nostra doble condició de damnificats i còmplices.
Obrir els ulls suposa despertar del somni. Els nous arquitectes som conscients de les dificultats que tenim per endavant i de les renúncies a les quals ens veurem obligats. Però amb fermesa ens neguem a acceptar la ratificació de la immobilitat. Ens recorda Sloterdijk que viure a l’època moderna significa pagar un preu per la falta de closques. Aprendrem a viure sense elles, fent de les esperances frustrades que ens assolen ocasions per a nous intents. |
|
|
|
|
|
