 |
THIS IS THE SHOW AND THE SHOW IS MANY THINGS |
|
En els últims anys el treball del comissari i per extensió l'exposició com a espai de treball han estat un subjecte d'àmplia reflexió: els canvis en els rols del comissari i l'artista, on han entrat en joc elements com el context o la relació, la idea de treball col·lectiu i l'exposició com a canal de difusió i informació o l'aparició del comissari independent (o multidependent?). Tot això ha obert nous marcs de discussió sobre la funció i sentit de les exposicions col·lectives o del que, abans, s’anomenava exposició de tesi.
|
BEA ESPEJO
Durant molt temps, la funció social de l'exposició va ser la següent: l'artista produïa obres i llavors aquests treballs eren seleccionats i mostrats pel comissari en una exposició, o simplement rebutjats. L'artista era considerat un autor autònom. El comissari de l'exposició, per contra, era algú que mediava entre l'autor i el públic, encara que no era pròpiament un autor. D'aquesta manera, els respectius rols de l'artista i el comissari eren clarament diferents: l'artista estava centrat en la creació; el curador, en la selecció. Així mateix el sentit de la creació era allò prioritari; la selecció, per contra, allò secundari.
Definit l'art d'avui com la identificació entre creació i selecció, és lògica que la relació entre artista i comissari hagi canviat radicalment. No en va, és aquest un dels temes de debat per excel·lència de l'escena artística contemporània. Conferències, seminaris, exposicions, texts crítics o manuals dels últims quinze anys ens donen pistes per desxifrar les claus d'aquest canvi. Amb This is the show and the show is many things (Museum of Contemporary Art, Gent) Bart de Baere feia, al 1994, una declaració de principis amb la que va ser una de les primeres conseqüències d'aquesta nova relació artista-comissari. L'exposició, definida per de Baere com "la creació d'un context en el qual es coneixerien les necessitats dels artistes" va ser un caòtic espai en el qual cada una de les intervencions individuals es dissolien en una colònia de treball col·lectiu. Una mostra, llavors atípica que va ser a més, un dels primers exemples en pensar l'espai expositiu sense el context del museu.
Una allau d'estudis sobre aquest tema es porten a terme a partir d'aquesta data. D'aquell mateix any és el text de Douglas Crimp "The art of exhibition". També, el seminari "Naming a Practice: Curatorial strategies for the future" organitzat pel Banff Centre for |
|
|
|
 |
|
The Producers: Contemporary Curators in Conversation (2).
Hiller, Susan and Martin, Sarah (eds.). Baltic, 2001 |
|
|
|
the Arts al Canadà, així com l'inici del "Curatorial Training Programme" per a aspirants a comissaris de De Appel Foundation, a Amsterdam. El 1996, any de la primera Manifesta, es va editar per primera vegada Thinking about exhibition, manual de referència en l'estudi de l'exposició com a format i pràctica i un any més tard, Papers d'Art va dedicar el número d'agost-desembre a analitzar la crítica d'art més enllà de la seva pràctica escrita, amb la publicació dels primers texts sobre el nou paper del comissari en el nostre context local. Del 1998 és el projecte Curating Degree Zero així com un dels articles més importants que va publicar ArtJournal de Michael Brenson aquell hivern: "The curator's moment (trends in the field of international contemporary Art Exhibitions) ". També, la publicació We have artist-curator. Why can't we have curator-artist? (Ed. Barnaby Drabble, 1998). The Power of Display (1998), Words of Wisdom. A curator’s Vade Mecum of Contemporary Art, (Ed. Independent Curators International, 2000), Curating now: imaginative practice/public responsability (Ed. Paula Maricola, 2001), The Next Documenta Should Be Curated by an Artist (Ed. Jens Hoffman, 2004), Men in Black (Ed. Revolver, 2004), The Manifesta Decade. Art Exhibtion and Biennials in postWar Europe (Ed. Barbara Vanderlinder, 2005), La era postmedia (J. L. Brea, 2005), Curating with light luggage. Reflections, discursions and revisions (Maria Lind, 2005) fins a les més recents publicacions Curating Subjects (Ed. Paul O'Neil, 2007) o What Makes a Great Exhibition? (Ed. Paula Marincola, 2007) són només alguns estudis que, com a fi del seu plantejament, porten a preguntar-se el perquè de l'exposició.
Convertides la institució i l'exposició cada vegada més en canals de difusió d'informació, ambdues es defineixen a dia d'avui, més que com el resultat d'un procés, com un lloc de producció. Precisament The Producers es anomenar el cicle de xerrades que va organitzar el Baltic Center for Contemporary Art i l'University of Newcastle entre l’any 2000 i el 2002, en les quals es van debatre els nous rols de les pràctiques curatorials actuals. El comissari independent, convertit avui en dia en la figura principal de l'actual globalitzat món de l'art és, igual com l'artista, un productor. Els rols d'ambdós esdevenen, sovint, idèntics, i entre ells habita una idea de distribució, la mateixa que es propaga des del museu, en un treball conjunt de relacions coproduïdes. D'altra banda, el lloc de l'exposició es considera "un espai de cohabitació, un escenari obert a mig camí entre el decorat, l'estudi de filmació i la sala de documentació" . L'exposició re-inventa contínuament el seu format i, diu Bourriaud, "ja no es planteja en termes de formes sinó de formats de representació, de lectures del món. "
Curiosament, també així anomena Ana Mª Guash a les exposicions col·lectives que engloben el seu compendi L’ art del segle XX a través de les seves exposicions. 1945-1995 (Akal, 1997). Entre la seva selecció, trobem aquestes mostres col·lectives enteses sota l'angle de la història i de l'antropologia que han plantejat allò que genera tendències, maneres de contemplar i concebre una realitat concreta. Per sí mateixa, l'exposició col·lectiva com comunament la coneixem: ja siguin sota el format d'una biennal, d'una exposició col·lectiva en una galeria o museu, aquelles que durant les últimes dècades s'han convertit (encara que no sempre ideades per a això) com a "estat de coses", com "esperit dels temps".
Malgrat aquest comú propòsit de ser instruments de comunicació d'intencions, l'exposició col·lectiva avui es reinventa amb pràctiques que semblen distar de la fins ara coneguda com a exposició de tesi. Radical reavaluació que segueix de prop també l'exposició retrospectiva, com de manera exhaustiva ho explica Jennifer Allen al seu article en la recent Frieze de maig o, com ja hem pogut veure, en els plantejaments d'exposicions com les de Peter Frield o Ignasi Aballí en el MACBA.
Quin sentit té, doncs, l'exposició col·lectiva? Per a què es fan? Quina relació té amb les grans exposicions internacionals? És la biennal la gran alternativa de l'exposició col·lectiva? És el treball en equip en nou rol del comissari a la mostra col·lectiva? Realment "marquen època" les exposicions col·lectives actuals?
|
De Baere, Bart en Luk Lambrecht, “This is the show and the show is many things”. Flash Art. 1994. Pág. 67.
Borriaud, Nicolas. Post producción. Adriana Hidalgo Editora. 2004. Pág. 87.
Borriaud, Nicolas. Opcit. Pág. 94
|
|
