 |
DESAPARICIÓ |
|
|
|
 |
|
| Elmgreen & Dragset. Powerless Structures, Fig.19, 1998 |
|
|
|
|
FREDERIC MONTORNÉS
Quan el marxant d'art Daniel-Henry Kahnweiler
(1884-1979) es va referir al cubisme en termes
de pintura conceptual, a més de confirmar una
creixent tendència en l'art del començament
del segle XX a desentendre's de l'obra com a
objecte físic el que va fer va ser corroborar
l'interès de certs artistes pels processos
formatius i de constitució de l'obra d'art. Un
interès que, tot sentenciant l'abandó del principi
mimètic de la creació i iniciant allò que seria
el camí cap a la reflexió, va suposar no solament
el desplaçament progressiu de l'èmfasi sobre
l'objecte en favor de la concepció, el projecte
i la conducta perceptiva, imaginativa i creativa
de l'espectador, sinó també l'inici del que seria
l'estètica processual. Un corrent que, culminant
amb els artistes del conceptual, seria el que
ens ha induït a entendre l'art contemporani
com un art de reflexió. Un reflex de l'operació
mental a què es refereix Duchamp en parlar
d'art i que, tot advocant per la seva
desmaterialització en tant que pràctica tan
artística com les que se centren en la
construcció d'una obra, és la que ens fa
concloure que un dels reptes a què s'enfronta
l'artista de finals del segle XX podria ser
impregnar de conceptes, idees i crítica un
material i una forma en permanent expansió i
dissolució dels seus límits.
Però el món ha canviat molt i si fins fa no tant
van ser les propostes teòriques les que,
recolzades per materials no plàstics, es van
desenvolupar per projectar idees i conceptes,
avui és l'atenció al món com quelcom ja creat
i sobre el que és necessari observar, actuar
i intervenir, la qual cosa manté ocupats els
artistes i els impulsa a baixar de l'art per
endinsar-se en la vida quotidiana. Una acció
que, determinada pel desig d'allunyar-se de
l'art i apropar-se al món real -i, en
conseqüència, a l'espectador real- és la que
obre pas a l'art de la vida quotidiana que
s’eleva sobre el mandat de l’experiència i l’acostament a les coses mateixes. Un retorn
a la realitat que, en la línia del que plantegen |
Lars von Trier i Thomas Vinterberg en el
manifest Dogma 95, pugui ser capaç de treure
l’art de les convencions a què ha arribat i
apropar-lo a allò que, en la dècada dels anys
seixanta, van plantejar des del cinema els
creadors del cinema-verité: “Volem la veritat,
volem fascinació i sensacions pures i infantils,
com les que hom experimenta en tot art
veritable.”
|
|
 |
|
| Dan Perjovschi. Art Public, 2007 |
|
|
|
|
 |
|
| Dan Perjovschi. Radical Artist out and in the museum, 2007 |
|
|
|
|
|
|
 |
|
| Dan Perjovschi. Curator Artist, 2007 |
|
|
|
|
 |
|
| Dan Perjovschi. Main Stream, 2007 |
|
|
|
Si una de les conseqüències del que s'ha dit
fins ara podria ser l'emergència pel
documentalisme, l'acció política, les estètiques
relacionals, l'atenció al context específic o
l'allunyament de la il·lusió que es percep en
una bona part de les pràctiques artístiques
contemporànies, una altra de les vies a través
de les quals s'anuncia l'inici del que podria
ser una nova era de tot allò proper serien les
propostes que, en contraposició a l'estratègia
de l'excessiu, opten per fonamentar el seu
discurs a l'entorn del que es podria definir com art silent, ocult o desaparicionista. És a
dir, un art que, tot recolzant-se el que és just
en el component visual d'una obra, treu,
redueix, amaga o fa desaparèixer tot allò que
hi ha perquè es pugui veure. Un art de l'invisible
o del que amb prou feines és visible on l'excés
es transforma en defecte i veure-hi massa en
a penes no veure-hi res.
Conscients del fet que els mass media, en tant
que generadors d'infinites imatges, publicitat,
realitats, irrealitats, necessitats i emocions,
han influït en la nostra manera d'aprehendre
el món, hi ha artistes que, lluny d'adelitar-se
en el desordre i en la confusió d'aquest doll
iconogràfic, opten per oferir a través de les
seves propostes algunes de les claus per
entendre el món des d'una òptica més
suggeridora, insinuant, silenciosa i fins i tot
buida. És a dir, la via a través de la qual
s'expressen alguns dels artistes d'aquesta
exposició i en l'obra dels quals la desaparició
és només el primer pas per iniciar-ne la
lectura.
|
|
Andreas Slominski. Katzenfalle (Cat trap), 1999 |
|
|
|
|
|
