 |
I ET POTS PREGUNTAR (ALTRA VEGADA) |
|
JACOB FABRICIUS
La majoria de dies la gent es comporta com
esperes que ho faci en entorns urbans, però
de vegades ens comportem i actuem de manera
diferent. Quan això ocorre, els canvis sovint
passen desapercebuts. Les coses del nostre
entorn canvien. O nosaltres canviem les coses
del nostre entorn.
De vegades, aquests petits canvis quotidians
transporten la teva ment a una altra realitat,
a una realitat tacada.
Per a algunes persones, una nova realitat
només dura mig segon, però per a altres les
situacions i les accions poden canviar la
percepció de les coses. Com un petit joc de
mots encreuats.
Estic encantat quan experimento alguna cosa,
quan no sé què estic experimentant, tant se
val si s’ha planificat que sigui d’aquesta manera
o no.
Quan percebo realitats tacades, intento pensar
en la situació, solucionar-la, “sudokar-la”, per
entendre el significat o el sistema a partir dels
canvis visuals determinats. Sovint els canvis
i els puzles urbans no es poden solucionar,
simplement existiran —quan passis pel davant—
i romandran com un petit tresor visual o un
plaer verbal davant de l’espectador.
Les experiències que duren 30 segons en
passar amb cotxe pel davant d’una tanca
publicitària de Los Angeles (realment hi deia
això?, realment he vist això?, hauria de tornar
a fer una volta a l’illa?), en veure una escultura
vivent de la Rambla a dos quilòmetres de
distància del seu entorn “suposat” o en passar
pel costat d’una parella que es baralla.
|
|
|
|
 |
|
| Leopold Kessler. Diplom, 2004 |
|
|
|
Segons dividits.
Canvis que poden desvetllar tantes sensacions
com els que es creen durant el temps. Els petits canvis fora de lloc són bons. Les petites
taques a la vida quotidiana són bones. Els
petits incidents en què et preguntes a tu mateix
(altra vegada)...
L’art en els espais públics pot tenir el mateix
efecte; algunes vegades són moments subtils,
però esmolats com una navalla, o polítics, i de
vegades són divertits i sense sentit.
En tot moment em pregunto com va
experimentar la gent el Tapp und Tast Kino (cinema de colpejar i tocar) de Valie Export el
novembre de 1968, que estrany devia ser mirar
com la gent posava les mans darrere la cortina,
“visitar el cinema” (un cos de dona era la
pantalla) durant cinc minuts... o imagino què
devia pensar el conductor d’autobús de Nova
York quan Adrian Piper va pujar a l’autobús
amb un tros de roba a la boca en la seva performance de 1970 Catalysis VI.
|
|
Pawel Althamer. Kapcie (Slippers), 2004 |
|
|
|
Què hauria dit jo si hagués vist el cartell de
l’estranya bola de neu de David Hammons Blizaard
Sale en un carrer de Nova York el 1983?
Hauria mirat aquest paio que venia boles de
neu? N’hi hauria comprat una per pena?
L’hauria pres per un embaucador sense sostre
amb un gir divertit? Bé, no hi era, així que no
té sentit continuar especulant.
|
|
