 |
TEMPS |
|
MONTSE BADIA
Los Angeles, 2019
Al terrat de l'edifici Lloyd, Roy Batty, el cap
del grup de replicants rebels que ha tornat a
la terra per conèixer el sentit de la seva
existència, està a punt d'acceptar el seu final:
"Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu.
He vist atacar naus en flames més enllà d'Orió.
He vist raigs C brillar en la foscor prop de la
porta de Tanhäuser. Tots aquests moments es
perdran en el temps com llàgrimes en la pluja.
És hora de morir."
El policia Rick Deckard es converteix en
testimoni i aliat, malgrat que la seva missió
inicial era ben diferent: "No sé per què em va
salvar la vida. Potser en aquells moments
s'estimava la vida més del que mai ho havia
fet. No només la seva pròpia vida, sinó la de
tots. La meva vida. Tot el que ell volia eren les
mateixes respostes que tots busquem. D'on
vinc? A on vaig? Quant de temps em queda?"
Temps. La noció de temps ens condueix a una
gran qüestió filosòfica. La certesa de la seva
finitud aboca a un interrogant existencial.
Memento mori. No oblideu que el vostre temps
no és etern i s'acabarà algun dia.
I, és clar, l'art es pot convertir en una manifestació
de les idees, "en un cavall de Troia", com el va
definir en una ocasió l'artista Ceal Floyer.
Tere Recarens va preparar dos grans
contenidors, el contingut dels quals només
podrà ser revelat el 19 de març de l'any 2014.
Kris Martin va fer una edició de deu esferes
daurades l'interior de les quals contenia un
artefacte explosiu que s'activarà d'aquí a cent
anys, l'any 2104.
James Lee Byars col·leccionava "esferes
perfectes", "moments perfectes", "frases
perfectes", tot allò que mereix perdurar i que
sintetitza l'essència de les coses, de l'existència.
Les pintures i els vídeos de Muntean i
Rosenblum mostren la nostàlgia d'una Arcàdia
que també ens recorda l'efímer de la vida.
|
|
|
Kris Martin. The End, 2006 |
|
|
|
Felix Gonzalez-Torres deixa que la pila de
caramels equivalent al pes del seu amant malalt
disminueixi a mesura que els visitants de
l'exposició se'ls enduen. Muntanyes de caramels
o piles de pòsters van desapareixent,
dispersant-se, com la vida.
Amb cançons que tots compartim, cantades a
cappella, Susan Philipsz transforma un espai
comú en un espai que, de cop i volta, podem
fer nostre, que veiem d'una manera diferent,
perquè els temes que canta amb la seva veu
fràgil i nua formen part de la nostra pròpia
biografia.
On Kawara ens recorda constantment que
continua viu.
Kris Martin ens convida que ens mirem en un
mirall en què, com si es tractés del final d'una
pel·lícula hi ha escrites les paraules "The End".
Temps suspès
Suspendre el temps. Expandir-lo. Per eternitzarlo,
però també per evidenciar-ne els mecanismes.
Per posar de manifest la seva manca de sentit.
A Sleeping, Andy Warhol filma una nit de vuit
hores de son del poeta John Giorno. La darrera
imatge de la pel·lícula és un pla congelat. També
enregistra l'Empire State Building durant vuit
hores. El temps real i el temps cinematogràfic
se superposen.
Martí Anson fa una road movie que mostra tot
allò que una road movie mai no mostraria, és
a dir, els moments en què no passa res
rellevant, els temps morts.
A 24 hours Psycho, Douglas Gordon alenteix
el film Psicosi d'Alfred Hitchcok de manera
que la seva durada coincideix amb les 24 hores
en què es desenvolupa la trama de la pel·lícula.
No només emfasitza la negació de la narrativa,
sinó que converteix el suspens de la intriga
en una narració suspesa.
|
|
Gustavo Artigas. Vive la resistance!, 2004 |
|
|
|
Jeff Wall, Gregory Crewdson i altres artistes
que treballen staged photographies detenen
l'acció, però per fer-la perdurar i perquè
l'aspecte ordinari del moment escollit ens faci
ser conscients de certs elements pertorbadors.
En definitiva, per fer-nos sospitar del que
veiem.
Alicia Framis també deté el temps o, més ben
dit, les persones que formen part de diverses
empreses i institucions es mantenen
completament immòbils durant uns minuts. El
seu gest té conseqüències, però sobretot
serveix per recordar-nos que qualsevol acció
individual pot tenir un impacte extraordinari.
Economies del temps
El temps són diners. L'ús eficient del treball
respon a un sistema mental i econòmic en què
el temps equival a diners. La nostra vida diària
està completament programada. No hi ha espais
per a l'imprevist ni per a la trobada fortuïta.
El flâneur de Baudelaire, les passejades dels
dandies acompanyats de tortugues per marcar
un ritme lent; els passejos parisencs de Breton
a la recerca de Nadja i també de la poesia; els
recorreguts a la deriva dels situacionistes...
han deixat de ser possibles o s'han convertit
en actes de resistència o d'associació, en
intents de reapoderar-nos del nostre temps.
Hi ha moltes maneres de fer servir el temps i
també de perdre'l. La resposta a l'efectivitat
és una aposta per la individualitat i un
posicionament contra l'estandardització. És la
recerca d'uns resultats diferents dels esperats.
L'art pot crear aquests marcs de pensament.
Permet plantejar les coses d'una altra manera.
Permet aproximar-se a la realitat des de
perspectives inèdites, des de l'absurd, des del
qüestionament dels valors predeterminats, des
del dubte.
Francis Alÿs proposa viatjar de Tijuana a San
Diego, però no pel camí que creua la frontera
de Mèxic i els Estats Units, sinó seguint una
altra ruta via Panamà, Santiago, Sydney,
Singapur i Bangkok, que trigarà trenta-cinc dies a completar. També observa algunes
"paradoxes de la praxis". Sometimes making
something leads to nothing. L'artista arrossega
un bloc de gel pels carrers de Ciutat de Mèxic
fins que es desfà, deixant únicament un rastre
humit. Sens dubte, es tracta d'una estimació
absolutament subjectiva de l'economia del temps.
Claude Closky es recrea en esforços
improductius, en coneixements fútils. Fa
inventaris: els primers mil números per ordre
alfabètic. Col·lecciona frases fetes i les ordena
de la més llarga a la més curta. Enumera els
quadradets d’un bloc quadriculat o fa un llistat
extret de la guia de telèfons de Dôle de 8.633
persones d’allí que no coneix.
Ignasi Aballí també fa llistats extrets dels diaris:
de persones, d’artistes, d’obres, de morts...
Malgasta pots de pintura enormes. Construeix
parets sense utilitat i rectifica una superfície
negra cobrint-la totalment amb tippex.
Per posar una roda de bicicleta al voltant d’un
fanal, Andreas Slominski fa aixecar el fanal,
diposita la roda a terra i després torna a
col·locar el fanal. Per enviar una carta, fa que
una girafa del zoo llepi el segell.
David Hammons ho va decidir fa temps. “Com
menys faig, més artista sóc. La major part del
temps em dedico a estar al carrer i caminar.”
El 1983, a Cooper Square a Nova York, David
Hammons va posar a la venda boles de neu,
ordenades per mides sobre una catifa de colors.
Ens queda la imatge de Hammons amb abric,
barret i guants, en una cantonada nevada i
davant d’una cinquantena de boles de neu
perfectament agrupades, portant-ne una a la
mà i esperant. Mirant cap a un costat amb una
expressió entre taciturna, burleta i resignada.
Venent boles de neu i esperant. Esperant una
reacció, una resposta, un sentit. Simplement
esperant. Temps.
|
|
|
|
|
