LLUIS BISBE

Ceal Floyer ha enganxat cartellets amb la frase “Mind the step”(Vigileu amb el graó) en cada esglaó de l’escala del CASM, recordant-nos a cada pas, mentre anem pujant, que tornem a anar amb compte. Com una cançoneta sobreprotectora, ens acompanya des del primer graó fins a l’últim de l’escala que connecta les tres plantes i puja fins al punt més alt al qual un visitant pot accedir. Aquesta intervenció mínima paradoxalment té una dimensió a gran escala, perquè l’enorme escala de pedra passa a formar part de la seva intervenció. El gest tan summament simple acosta l’espectador al món del “faci-ho vostè mateix”. En fer servir una cosa que ja era dins l’espai expositiu, revela una concepció de l’art que posa un èmfasi especial en les idees que sorgeixen després d’una atenta mirada cap a allò que ens envolta. L’experiència concreta de fer un projecte per a un lloc específic, que l’art és quelcom que passa al nostre al voltant i la funció de l’artista és percebre’l i ajudar-nos a reconèixer-lo.

Repetir una frase moltes vegades és una eina o un truc pedagògic tan antic com eficaç, que serveix per fixar-ne el contingut en la memòria conscient i que, a vegades, aconsegueix infiltrar-se en el subconscient i ens permet alliberar-nos, protegir-nos o absentar-nos temporalment de la nostra pròpia consciència. Amb aquest propòsit s’usa insistentment en algunes oracions (mantres, rosaris, cants sufís...), en determinats càstigs que tenen com a propòsit torçar la voluntat (rentat de cervell, càstigs escolars...), també s’usa en els eslògans polítics i publicitaris (“España va bien”), en les tornades de les cançons, per enfortir la identitat d’un grup o per autoajudar-se. Sembla com si repetint una frase moltes vegades s’obrís una invisible porta del darrere cap a una zona del nostre cervell on queda tatuada amb tinta indeleble.

"A bug’s life", Disneyland, California

desgràcies i perills dels quals convé protegir-se o que convé que ens protegeixin: vigileu amb les drogues, vigileu amb les malalties, vigileu amb les arrugues, vigileu amb el sol, vigileu amb els virus, vigileu amb els revolts, vigileu amb la sal i amb el sucre, vigileu amb els greixos, vigileu amb el graó...

La primera vegada que vaig ser a Londres el que més em va cridar l’atenció és que cada cop que s’obrien les portes del metro se sentia la mateixa veu repetint “Mind the gap” (vigileu amb el buit –el que queda entre el tren i l’andana–). Ara ja estem acostumats a les màquines parlants; quan trio gasolina sense plom, una veu gravada em reafirma en el meu acte dient-me que “ha triat vostè gasolina sense plom”; mentre es tanquen les portes de l’ascensor del metro, una altra veu diu que s’estan tancant i, mentre s’obren, que s’estan obrint; quan el metro entra a l’estació, un lluminós diu “entrant a l’estació”. Aquest acte d’enunciació d’allò que ja hi és, reafirmant-lo i confirmant-lo, és en si mateix una redundància tautològica que segons s’usi o s’entengui pot ser considerada una figura estilística o un bast defecte. Però afortunadament no som del tot vulnerables als encants de la repetició; de fet, ens posem en guàrdia quan un amic ens repeteix diverses vegades que ja no pensa més en la seva ex-xicota i sospitem immediatament que vol autoconvèncer-se o convèncer-nos d’alguna cosa que no és certa. Igualment, els avisos de Ceal Floyer no ens condueixen cap a la sobreprotecció contra el possible accident, sinó cap a la sospita i a la ironia amb les quals podem contrarestar l’assetjament d’allò aparentment obvi.

“Els avisos de Ceal Floyer no ens condueixen cap a la sobreprotecció contra el possible accident, sinó cap a la sospita i a la ironia amb les quals podem contrarestar l’assetjament d’allò aparentment obvi. ”

“Poca gent surt veritablement trastocada d’una exposició i poca gent surt ferida d’un parc d’atraccions, perquè el risc és només aparença de risc i també està controlat.”

L’obsessió per la seguretat és un fenomen que comença a caracteritzar aquest principi de segle i sembla que això és només el principi d’una espiral ascendent. Els museus i, per extensió, les sales d’exposicions són espais altament protegits: temperatura, humitat, radiació UV, càmeres de vigilància i seguretat privada. La seguretat té entre els seus objectius evitar el dolor –evitar que caiguem per l’escala–, però la suspensió del dolor és una cosa molt diferent del plaer. Plaer i dolor són dos extrems –que de vegades es toquen– i la suspensió del dolor és un punt intermedi i gris on amb prou feines succeeixen coses.

Hi ha dos espais segurs que tenen en comú provocar-nos cert plaer en fer-nos experimentar sensacions aparentment arriscades sense patir cap mena de perill: les sales d’exposicions i els parcs d’atraccions. Poca gent surt veritablement trastocada d’una exposició i poca gent surt ferida d’un parc d’atraccions, perquè el risc és només aparença de risc i també està controlat. A Disneyland Califòrnia es troba una atracció que ens provoca la il·lusió de canviar d’escala. Com l’Alice, que en beure del pot que diu “beu-me” la fa canviar de grandària. A “A bug's life” , així s’anomena l’atracció, podem sentir-nos diminuts mitjançant el truc d’engegantir allò petit. Hi ha tot un imaginari garrepa d’allò bell i petit, que suposo que se sustenta en la necessitat de simplificar, reduir i comprimir allò complex: a França, allò bell i allò petit poden arribar a confondre’s; a Espanya, el lema dels conceptistes del “lo bello si breve dos veces bueno”; als països anglosaxons “less is more”, i al Japó...