La prima línia blava que dibuixa Magid és un finíssim traç inexistent entre la creació i la vida, és una línia invisible que no estableix separació entre ella i la seva obra. No hi ha cos policial, ni acadèmic, ni un fred càlcul conceptual que s’encarregui de protegir la biografia de Jill Magid davant del producte de les seves idees, convertit en peces artístiques en les quals preval l’absència –del que va ser o del que serà– i l’acció que desencadena creació, l’acció-creació que ens obliga a comportar-nos de la mateixa manera que el protagonista del relat de Kosinski [1933 – 1991], “Pasos”, un home que arribava a convertir-se en l’amant d’una companya de feina per persona interposada, que convencia un amic perquè la seduís i li permetés espiar-los:
Quan vaig arribar a casa, em vaig llançar sobre el llit. Instantàniament, la meva imatge d’ella es va dividir en dues: la dona de l’oficina, vestida, indiferent, que anava d’aquí cap allà, i la noia nua i d’ulls embenats que es lliurava per ordre d’un altre home. Ambdues imatges eren nítides i rotundes... però es negaven a fondre’s entre si. Durant hores, es van desallotjar i substituir mútuament.
Així, com aquest paràgraf, és l’obra de Jill. Una obra que ens mostra observant qui mira mentre es mostra i ens retorna a casa amb la doble imatge del món que ella observa i manipula a costa de la seva pròpia memòria i dels successos que engega la seva intervenció per generar no només una peça d’art el preu de la qual queda marcat pel seu cost real –en dòlars o en vida–, sinó també, i sobretot, el punt de fugida d’un futur, d’una destinació objecte de col·leccionista que va néixer com una infinitud de possibilitats.
Com una teoria de fractals.
Gairebé tres setmanes abans de suïcidar-se, Jerzy Kosinski li va enviar en resposta al meu pare una carta de pàgina i mitja en la qual rebutjava clarament la seva teoria dels fractals aplicada a alguns dels seus llibres. [...] El meu pare havia llegit molt acuradament un parell d’obres de Kosinski, especialment ''Pasos'' i El pájaro pintado, i per un immigrant polonès radicat primer a Argentina i després als Estats Units, va aconseguir vincular-se amb l’escriptor nascut a Lodz. L’amic del meu pare i Kosinski eren veïns, ambdós vivien a Manhattan. L’assumpte va ser que, per mitjà d’aquest home, el meu pare va mantenir un breu intercanvi epistolar amb l’autor de Desde el jardín, breu però intens, ja que van ser tres cartes les enviades i tres les respostes. Amb molta cordialitat, el meu pare li va exposar a l’escriptor la seva excèntrica teoria: segons ell, tant ''Pasos'' com El pájaro pintado reproduïen de manera subtil i convincent la noció dels fractals; és a dir, la de models infinits comprimits d’alguna manera en un espai finit.
(Gabriel Báñez, http://cortey2.blogspot.com/2007/02/kosinski-i-els-fractales.html)
Models infinits comprimits d’alguna manera en un espai finit: com la mentida. Com les mentides que va explicar sobre si mateix Kosinski durant tota la seva vida de jueu ocult; les mentides que va escriure sobre la seva pròpia vida en la seva falsa autobiografia, El pájaro pintado. L’enorme mentida que va ser la seva novel·la Desde el jardín (1971), un plagi de la novel·la polonesa La carrera de Nikodem Dyzma, plagi que va ser descobert per The Village Voice l’any 1982, anys després de la seva publicació i posterior adaptació cinematogràfica –amb guió del mateix Kosinski–, que va dur per títol i va triomfar com a Benvingut Mr. Chance (1979).
Benvingut, Senyor Oportunitat. Models infinits comprimits d’alguna manera en un espai finit. El cap de Kosinski mort, suïcida, a l’interior d’una bossa de plàstic. Fi d’allò finit.
Les cendres de Jill Magid convertides en un diamant que quedarà enfilat a l’anell del seu “Autoretrat pendent”, que deixarà d’estar-ho, quedarà finalitzat després de la seva mort, incineració i posterior transformació del carboni del seu cos inert en pedra preciosa. Fi d’allò infinit.
Fes de mi un diamant quan mori. Talla’m rodó i brillant. Pesa’m a un quirat. Assegura’t que sigui real.
Jill Magid, funambulista sobre la prima línia blava que recorre un espai a l’aire que va de la seva obra a si mateixa, a diversos metres d’alçada en caiguda lliure que sempre aterrarà sobre la seva pròpia existència, en la seva actitud cap a l’art i la vida, que és el contrari que el suïcidi de Kosinski –o de qui sigui.
El recorregut de Jill sobri el fi fil blavós marca el camí invers al suïcidi de K. –o de qui sigui.
Allò oposat al suïcidi, que no és la vida tal com la vivim, sinó la vida tal com la detona Jill Magid, que fa esclatar els seus infinits models a força d’exposar-se i transformar la seva pròpia història en l’espai finit que alberga cadascuna de les seves obres, que demostren que no només la mentida respon a la definició d’allò fractal, sinó també la veritat provocada. La veritat que es nodreix de convertir en succés, obra o concepte tots els models infinits que conté la ficció, il·limitada fins que la intervenim per transformar-la en possibilitat.
Diguem que sóc la protagonista de la novel·la d’una altra persona.
Diguem que Jill Magid és la protagonista d’una novel·la de Kosinski, d’una novel·la impossible del polonès Kosinski, que mai no va dominar prou l’anglès prou com per escriure cap de les obres que va publicar en aquest idioma; novel·les i relats que es van nodrir d’escriptors a l’ombra que creaven sota les seves ordres o s’encarregaven de traduir a l’anglès una novel·la polonesa. D’una altra persona.
Diguem que sóc la protagonista de la novel·la d’una altra persona.
Diguem que, davant d’un escriptor que menteix i es mata d’asfíxia, a Jill no li va quedar altre remei (com a lectora, com a escriptora i com a artista) que protagonitzar –a costa de la seva pròpia vida– algunes bones històries fractals de Kosinski, que ella va anar subratllant amb fines línies blaves...
|
