FILIPA RAMOS


Absència
Clearly Invisible, el nom d’aquest Arxiu (invisible) està extret d’una frase de Michael Asher.
Una altra referència d’aquesta mostra és ”Species of Spaces and other Pieces” (1974), una obra de l’escriptor i director de cinema francès Georges Perec, que comenta així: L’assumpte/el tema d’aquest llibre no és exacatament la buidor, sinó allò que queda al seu voltant, o al seu interior. Per començar, doncs, no hi havia massa cosa: el no-res, l’impalpable, allò virtualment inmaterial; l’extensió, allò extern, allò que ens és aliè, allò que es desplaça entre nosaltres, el nostre entorn ambiental, l’espai al voltant nostre.
Clearly Invisible pren l’absència, la manca d’imatge i la frustració com el seu punt d’inici.

L'exposició tracta de la producció d'un arxiu que no existeix, ja que la major part del seu contingut és invisible o inexistent, o bé el fracàs és la seva font d'inspiració. Intenta ser una reflexió de com la buidor, el buit i la incompleció tenen un potencial infinit en la creació artística.

Per tant, Clarament invisible és la possibilitat visual més àmplia de veure una cosa que no pot ser vista o no hauria de ser vista. Tant l'obra de Mario Garcia Torres (Monclova, Mèxic, 1975) A Never-to-be-seen-by-the-patron Artwork ("Una obra d'art que mai ha de veure el client", 2004) com la d'Alexandre Estrela (Lisboa, 1971) The Dark Stands Still ("La foscor s'està quieta", 2000) exploren la impossibilitat de veure des d'un enfocament diferent. Garcia Torres crea una obra d'art que mai ha de ser vista pel client, o perdrà l'autenticitat, distorsionant la fruïció habitual de l'obra, especialment per part de la persona que l'adquireix.
D'altra banda, Estrela evita que una videocàmera capti imatges, i en distorsiona l'ús i la funció i la redueix a un simple objecte que, col·locat verticalment sobre la lent i filmat per una altra videocàmera, té la funció d'una acció gairebé inútil.
També la documentació de l'obra de Mario Garcia Torres The Halifax Files ("Els arxius Halifax"; abans coneguda com Who Killed Robert's Secret? —"Qui va matar el Secret de Robert?") (2005) mostra una recerca que va fer l'artista sobre una obra secreta que Robert Barry va enviar al Nova Scotia College of Art i a Desing's Project Class l'any 1969. Hi apareixen els estudiants que van participar originalment en aquella peça, els quals manifesten la seva opinió des del punt de vista actual. Recupera una obra invisible i analitza la manera com funcionen la memòria personal i la memòria col·lectiva en el temps.

Buidor
Clarament invisible analitza com l'absència pot ser un subjecte (i un objecte) productiu en el procés artístic i com la manca d'alguna cosa pot interferir en la manera en què es percep una obra d'art. No és una exposició sobre la invisibilitat en si mateixa, sinó una reflexió sobre els resultats que produeix la manca de visibilitat. Aquesta "condició d'absència" és un concepte summament productiu que pot produir una alliberament enorme del pes de l'element visual en l'art.
L'obra de Dora Garcia (Valladolid, 1965) Locked Room ("Habitació tancada") és un projecte continu que explora la fina línia que hi ha entre la invisibilitat i la buidor. Amb la creació d'una habitació tancada on ningú més que ella no pot entrar, l'artista espanyola sostreu una àrea del museu que es converteix en un espai mental, ja que és impossible accedir-hi des de fora de la imaginació. Totes les relacions físiques amb l'habitació estan totalment trencades i aquest espai queda per sempre més inabastable i invisible, fins i tot encara que es percebi. García també exhibeix Forever (2004-ongoing) Forever és un treball permanent a Frac Lorraine, on l’artista insta·la una camera web en una de les sales d’exposició que permet d’observar allò que té lloc en aquest espai. Aquest treball és una reflexió sobre l’eternitat, a través de l’exploració de les possibilitats de relació  d’un espai públic a través de l’absència i la invisibilitat. Garcia no és mai allà però pot fer una observació constant. A l’exposició s’hi presenta una còpia del contracte que ha realitzat amb Frac Lorraine.
Sabine Delafon (Grenoble, 1975) ha produït una sèrie d'obres en què reflexiona sobre la seva condició d'artista i la seva pròpia presència dins dels espais. Sabine Delafon (2006),  una sèrie de samarretes que exposa com a documentació de la performance que va organitzar a Miart ArtT Fair a Milà, l’any 2006, on hi havia persones que es passejaven per la fira amb aquest nom al damunt. L’artista no hi era present, un fet que acentuaba encara més  la idea de la desaparició i la no-correspondència entre un text, un nom i una persona. De tota manera, sembla ser que Miart era justament el lloc equivocat per tal de realitzar aquest treball ja que, de cop i volta, va esdevenir totalment invisible.

Aquesta obra està relacionada amb una altra de les seves obres, I'm Looking for Myself ("Em busco a mi mateixa"), una sèrie d'anuncis públics que mostrava al carrer per intentar trobar algú que pogués ser semblant a ella (de maneres diferents).

Buit
Clarament invisible és un projecte de recerca amb un pes documental molt alt; per tant, la majoria d'obres que s'exposen, juntament amb els llibres, els textos i els altres materials, són part del mateix concepte de crear un arxiu selectiu i subjectiu que intenta investigar la invisibilitat com a pràctica artística. El projecte, tenint en compte la seva intenció de produir un arxiu, dóna prioritat a tots els processos que hi ha darrere la creació de l'obra d'art, en un sentit, a la preproducció de la invisibilitat. Davide Minuti (Torí, 1973) exposa l'obra In Between (you and me sometimes) ("Al mig tu i jo de vegades") (2007), en la qual fa servir cartes i missatges no enviats per establir estratègies impossibles de comunicació que es mouen entre els seus records i els nostres pensaments, passant del passat al futur a través de les condicions actuals en què es mostren al coneixement del públic. Aquesta obra és part d'una instal·lació més gran de la qual es va eliminar tot, i tot el que queda per veure és la immaterialitat de les seves pròpies paraules.

Jonathan Monk (Leicester, 1969) reflexiona sobre la reproducció i la pèrdua a Today is Just a Copy of Yesterday (Lisson/LeWitt) ("Avui només és una còpia d'ahir (Lisson/LeWitt)", 2003). Una imatge de la peça mural de Sol LeWitt a la Lisson Gallery de Londres per a la mostra que l’artista conceptual va realitzar l’any 1972 va ser utilitzada per a crear una sèrie de 80 diapositives d’una creixent baixa qualitat, malbaratant-se cada una a la precedent fins a que la imatge és perd i queda totalment irreconeixible. 

El vídeo d'Ignasi Aballí (Barcelona, 1958) Próxima Aparición ("Pròxima aparició", 2005) explora l'anticipació i la suspensió mitjançant referències a la cultura cinematogràfica per anunciar sense parar alguna cosa que mai no arriba a passar. També la seva documentació de Desapariciones ("Desaparicions", 2002), 24 pòsters de pel·lícules que el cineasta francès Georges Perec mai no va fer, es mou en un espai que l'artista ha aconseguit crear mitjançant els anuncis visuals d'una cosa que mai no passarà; la ficció, la realitat i l'expectativa es confonen en una promesa impossible.

Hi ha un interès conceptual clar i un rerafons que domina la lògica de l’exposició i el seu propi criteri. Algun dels artistes, com Aballí, Brüggemann, García, García Torres o Monk revelen una clara aproximació conceptual o postconceptual en la seva obra. Tanmateix l’exposició pretén anar més enllà d’una simple anàlisi sobre les pràctiques contemporànies en l’art, analitzant la invisibilitat com a matèria primera per a la imaginació.

La invisibilitat, l'absència i el no-res són conceptes que amplien els límits de la creació artística a un ventall inacabable de possibilitats, i donen espai i llibertat a la imaginació, i d'això tracta aquesta exposició: desenvolupar un arxiu de possibilitats no dirigides i incontrolades de percebre l'art i les exposicions. En aquest context, no hi ha res millor que citar Mel Bochner:

L'arrel imatge no s'ha de fer servir només amb el significat de representació (en el sentit d'una cosa que es refereix a una altra cosa que no és ella mateixa). Re-presentar es pot definir com el canvi dels marcs referencials de l'espectador de l'espai dels esdeveniments a l'espai de les declaracions i viceversa. Imaginar (en oposició a imatgeria) no és una preocupació pictòrica. La imaginació és una projecció, l'exteriorització d'idees sobre la naturalesa de les coses que s'han vist. Re-produeix allò que inicialment no té producció.