 |
FREDERIC MONTORNÉS I MONTSERRAT SOTO.
A PARTIR D’UNA CONVERSA SOBRE EL BINOMI
ARTISTA/COMISSARI. ESCOLA MASSANA |
|
El passat mes de març a l’escola Massana i amb motiu de les jornades “Arts
visuals; pràctiques contemporànies” va tenir lloc una conversa oberta entre
Montserrat Soto i Frederic Montornés, comissari de la seva exposició al claustre
del CASM. Reproduïm alguns fragments d’aquella conversa en la que van repassar
aspectes del procés de producció de “Lugar de silencios”, la proposta de
Montserrat Soto en col·laboració amb el poeta Dionisio Cañas.
|
Montserrat Soto: Parlant de la relació entre
un artista i un comissari, diria que la situació
ideal és quan entre ambdós existeix una
concordança basada en la confiança mútua.
La meva primera exposició individual va ser
a l’Espai 13 de la Fundació Miró, quan Frederic
Montornés n’era el comissari. La bona relació
que, sense conèixer-nos, es va establir entre
nosaltres em va fer pensar que els comissaris
i les exposicions que faria a partir de llavors
serien semblants. Però aviat vaig descobrir
que no. És molt interessant el vincle que
s’estableix amb un comissari quan participa
d’una proposta durant tot el seu procés de
creació. Si, per contra, el comissari no té
gaire clar per què desitja treballar amb un
artista o no existeix entre ambdós una certa
relació de confiança, el comissari en qüestió
es pot convertir en un intrús. En una figura
que, en lloc d’acompanyar-te, el que intenta
és modificar la teva obra. Per descomptat,
estic parlant de treballs en procés.
Frederic Montornés: Encara que comparteixo
l’opinió que una exposició és un lloc de
confluència, penso que no s’arriba mai a aquest
lloc amb els mateixos personatges. Un artista
i un comissari coincideixen en un temps i lloc
determinats. A partir d’aquest moment cadascú
ha de ser lliure per seguir per on vulgui. No hi
ha cap obligació d’acompanyar-se durant tota
la vida. Per bé que quan la Montserrat Soto i
jo coincidim en l’exposició de l’Espai 13, la
relació que es va establir entre nosaltres va
donar lloc a una exposició en la qual es van
reflectir per igual les línies d’investigació que,
en aquell temps, havíem iniciat per separat.
Però hi ha moments en l’evolució de cadascun
de nosaltres amb els quals l’altre no se sent
identificat. A diferència del que m’aporta la
seva obra quan aquesta se centra en qüestions
vinculades a la memòria, el record, l’arxiu o la
seva passió per l’acumulació de documents, hi
ha un vessant de la seva producció amb la qual
comparteixo les seves opinions. És la que aflora
quan, en enfrontar-se a un espai, ofereix una
visió del món més personal i lírica. És per això
que abans de proposar-li una exposició al
CASM vaig esperar que acabés “Arxiu
d’arxius”, un projecte
|
|
|
|
|
| Montserrat Soto/Dionisio Cañas. Lugar de Silencios, instal·lació al CASM, 2007 |
|
|
|
al qual va dedicar molts anys i que jo entenia com a una part fonamental
del seu propi procés de reflexió. No volia que
la meva proposta interferís en la seva obra ni
que la Montserrat em proposés una versió dels
seus arxius. Desitjava que fos quelcom nou.
Un repte. Tant per a ella com per a mi. Una
aventura en la qual ens poguéssim embarcar
des del principi fins al final. Si bé és cert que,
en proposar-li-ho, m’hagués pogut dir que no
era el moment adequat (coincideixen dos; mai
un) després de prendre’s el temps que va
necessitar va acceptar la meva proposició a
canvi que contemplés la possibilitat que en la
seva obra aparegués un poeta. Encara que al
principi no vaig saber què m’estava dient,
després vaig entendre que el que li interessava
era plasmar en la seva proposta un moment
precís: l’instant en el qual un creador concep
la seva obra. I per a això considerava que un
poeta era el més adequat. Una vegada es va
acceptar que el poeta fos Dionisio Cañas (un
vell amic de la Montserrat al qual feia temps
que llegia i amb el qual tenia prou confiança
com per proposar-li una col·laboració)
comencem a produir l’obra sobre la base de dos eixos: l’espai d’exposició i el lloc del poeta.
Dos espais cridats a convergir en l’espai que,
posteriorment, ocuparia l’espectador. Un
complex i líric joc de miralls que la Montserrat
volia reflectir a través de set retroprojeccions.
Si el que volia era enfrontar-me a un repte,
la proposta de la Montserrat m’ho posava en
safata. A part de les raons secretes per les
quals la Montserrat es va inclinar per aquesta
proposta, el que em va induir a acceptar-la va
ser l’entusiasme amb el qual m’ho va plantejar,
la possibilitat de participar en un projecte en
el qual per primera vegada apareixia un ésser
humà, la sensació que una vegada acabat
s’apel·laria a la funció per a la qual s’havia
concebut un claustre i la convicció que durant
el procés de producció d’aquesta obra tant
ella com jo hauríem continuat aprenent. Un
cop acabada i instal·lada l’obra vaig poder
comprovar que les meves raons eren fundades
i que la vida de l’obra es completava amb la
de l’espectador…
|
|
|
MS: En relació a aquest aspecte voldria dir
que, en les meves obres, m’interessa molt que l’espectador s’enfronti sol a les imatges. Que
l’acció d’observar la realitzi en solitari. De
fet, en moltes de les meves peces de vídeo,
introdueixo auriculars per incidir en aquest
aspecte individual…Hi ha una cita de Maurice
Blanchot que em va servir de guia per a “Lugar
de silencios”: «sense paraules entre les
paraules». En aquesta obra, no només
m’interessava reflexionar sobre l’acte de
creació i els punts àlgids que s’experimenten
durant el seu procés, sinó també el fet de
poder-lo fer a través del llenguatge de les
paraules. Des que l’any passat vaig veure
Dionisio Cañas presentant una de les seves
obres a Quintanar de la Orden vaig sentir la
necessitat de treballar amb ell. Va ser així com
li vaig proposar col·laborar en aquest projecte.
En Dionisio és una persona a la qual admiro
molt com a poeta i amic. De manera que, per
a mi, treballar amb ell ha estat molt important.
Així, doncs, “Lugar de silencios” s’ha
d’entendre com una col·laboració.
Com abans ha apuntat en Frederic, és la primera
vegada que, en les meves obres, introdueixo un
personatge que comparteix protagonisme amb
l’espectador. El poeta és el personatge que
l’espectador observa i l’espectador, el
personatge a través de l’ombra del qual que
irrompeix sobre la superfície de la pantalla,
s’observa a si mateix com a voyeur mentre el
poeta s’enfronta a les seves pors i paraules.
FM: Encara que al principi no vaig entendre
gaire bé en quins termes s’establiria la
col·laboració entre la Montserrat i en Dionisio,
a mesura que vam anar avançant en el projecte
vaig comprendre que les seves aportacions no
només es dirigirien cap a un mateix lloc, sinó
que ambdues eren igual de decisives per a la
consecució del mateix propòsit. Cadascú
s’alimentava d’allò que l’altre li oferia… Quelcom
semblant a allò que he dit abans en relació al
treball entre un artista i comissari. En el fons
sempre es parla de relacions humanes,
interferències, ajustaments, trobades, trobades
fallides…
|
|
MS: …Per això m’interessava treballar amb
retroprojeccions. La idea que, a través de la
seva ombra, l’espectador s’interposés en l’obra
em seduïa des de feia temps. De manera que
quan em van proposar l’espai del claustre i vaig
prendre consciència de les seves dimensions vaig pensar que era el moment d’explorar
aquesta via. El resultat final de l’experiència
és que l’espectador es troba davant de dos
recorreguts: un, envoltat i tancat entre les
projeccions, observant i seguint el poeta durant
el seu procés de creació i un altre d’exterior
al qual l’espectador accedeix a través de l’espai
que existeix entre les pantalles i sobre les quals
pot coincidir o no amb el moviment del poeta,
a través de la seva ombra, encara que la seva
veu o presència sempre se sent.
Si bé la idea de la peça és molt senzilla –un
poeta parlant amb si mateix–, la seva producció
ha estat molt complicada. Són set pantalles
sincronitzades amb divuit altaveus. I això
implica la participació de tècnics de so, vídeo,
programari, manteniment... Tot aquest procés
s’ha realitzat a Hangar: des de
l’enregistrament en plató fins a la
postproducció i la presentació…
FM: …I tot en menys d’un any. És per això
només et pots embarcar en aquest tipus de
projectes quan treballes amb algú en qui confies
o a qui coneixes prou...
MS: És la primera vegada que treballo amb
tan poc temps. Normalment, quan em plantejo
un projecte és perquè m’interessa treballar
en això, perquè necessito fer-ho. Així, a “Arxiu
d’arxius” –el treball que vaig presentar l’any
anterior al Centre d’Art La Panera de Lleida–
vaig estar vuit anys treballant sobre les
diferents tipologies de la memòria. El treball
del CASM està situat, en el temps, entre dos
treballs d’investigació: “Arxiu d’arxius” i
“Silenciosos susurros”, treball en el qual ara
estic immersa i la realització del qual em
portarà cinc o sis anys més. “Lugar de
silencios” ha suposat per a mi una relaxació
davant d’aquella mena de treballs
d’investigació més complexos i llargs en el
seu procés. Així que, normalment, quan em
proposen exposar un treball, aquest ja existeix
o ja hi estic treballant. En el cas d’aquesta
exposició del CASM ha estat una mica diferent.
La confiança entre en Frederic i jo ha estat
decisiva per embarcar-me en aquest projecte.
FM: Hi ha també un factor que ha jugat a favor
de l’escassesa de temps amb la qual hem
comptat: la proximitat. Tots dos vivim a la mateixa
ciutat i això afavoreix el seguiment d’un projecte.
Quan es treballa amb artistes que viuen lluny
i la distància no permet un contacte directe, cal
ser molt realista davant del que es pot fer o no.
|
|
|
|
|
| Montserrat Soto/Dionisio Cañas. Lugar de Silencios, instal·lació al CASM, 2007 |
|
|
|
|
|
