ALBERT MARTÍNEZ LÓPEZ-AMOR


Com s’inicia el teu cicle a Santa Mònica?
Amb una primera exposició on presento Jill Magid. És una artista nord-americana, ara resideix a Nova York, però durant cinc anys, del 2001 al 2006, ha viscut a Amsterdam, després de formar-se a la Rijksacademie, on vaig tenir l’oportunitat de conèixer-la. Explico tot això precisament perquè els fets biogràfics són molt rellevants en la seva obra.

En quin sentit?
Magid parteix de la subjectivitat, de les emocions més íntimes, per reflexionar entorn estructures purament empíriques. La peça Auto Portrait Pending, que s’exhibirà al Centre, n’és un bon exemple. Es tracta d’un anell buit, sense pedra, que es completarà quan l’artista mori i processin les seves cendres per fer-ne un diamant. És una obra petita, quasi minimalista, que s’acompanya del contracte signat amb l’empresa encarregada de la transformació de les cendres, un document que Magid ha escrit com si fos una carta d’amor.

Què més hi ha a l’exposició?
Es presentarà un projecte coproduït amb el Lower Manhattan Cultural Council que pren com a punt de partida l’experiència personal de Jill Magid quan torna a Nova York i topa amb la paranoia entorn la seguretat que s’hi viu. Aquest sentiment col·lectiu es contraposa amb la desubicació de l’artista en una ciutat que per a ella torna a ser nova, després d'haver viscut fora molt de temps. Com és habitual en la seva obra, enfronta les emocions personals amb sistemes purament racionals que, en aquest cas, estan representats per un policia del metro de Nova York, convertit aquí en coprotagonista de la instal·lació.
 
Després de Jill Magid, què prepares?
A l’estiu farem una exposició col·lectiva, entesa en tots els sentits: curatorial i d’artistes. Hi participem tots els comissaris que estem treballant al Centre, i s’hi mostrarà obra tant d’artistes que ja han passat per aquí com de nous.

Per exemple?
Encara és molt d’hora per dir noms, estem en ple moment de definició. Però el que sí sabem és que serà una exposició que reafirmarà alguns dels treballs individuals que el Centre ha anat presentant. Alhora, serà una mostra que definirà Santa Mònica, o a través de la qual el Centre es podrà identificar. Després d’aquesta proposta, presentarem un projecte performàtic de Dora García. Consistirà en una sèrie d’accions i situacions desenvolupades a diferents llocs de la ciutat, que tindràn una presència testimonial a l’espai d’exposició.

Magid, García, la mostra col·lectiva... Què tenen en comú?
Són expressions artístiques que plantegen preguntes, que assenyalen i fan veure les coses d’una altra manera. Proposen una exploració molt personal de les dinàmiques socials i de les relacions.

I com es relaciona una comissària independent com tu amb una institució com el CASM?
El Centre té en si mateix un marcat perfil curatorial i entén molt bé que el comissari freelance ha d’aportar la seva pròpia visió personal. De fet, és això el que se’ns demana als curadors que hi col·laborem. En conseqüència, a nivell pràctic, per a mi no hi ha grans diferències respecte al treball que vaig desenvolupar a partir del 2003 a l’Espai 13 de la Fundació Miró. En ambdós casos la clau és el diàleg amb persones que parlen un llenguatge similar i que són conscients de les dinàmiques de la tasca comissarial.

“En aquests moments, a Catalunya hi ha un suport molt alt a la producció artística”

Has parlat de l’Espai 13, un espai que ha estat important però que potser s’ha anat desdibuixant. En general, com veus el panorama artístic a Barcelona?
Quan parles amb algú de fora i comences a llistar els centres d’art que tenim, la sensació global és que Barcelona està ben coberta. El problema és que tot plegat conforma un equilibri massa inestable. Quan sembla que la situació és estable i va endavant, de cop i volta cau un espai i es desmunta tot el teixit.

Quin paper té el CASM en aquest escenari?
Un paper que ha d’atendre a aquesta realitat canviant i adaptar-se a ella. Fa tres anys, a l’inici de l’etapa actual, l’equip del Centre va plantejar-se fer de pont entre el Macba i unes project rooms com l’Espai 13, la Sala Montcada o la Capella, que feien una tasca consistent i molt vàlida. Ara que aquestes iniciatives semblen desfigurar-se, veiem que en el seu lloc es consoliden d’altres.

Com ara?
Per exemple, galeries com Nogueras Blanchard, ADN, ProjecteSD o Estrany-De la Mota. Les seves respectives tasques curatorials, molt riguroses i suggerents, estan encapçalant una renovació de l’escena galerística de Barcelona.

Quins altres aspectes positius detectes en el nostre context?
Jo destacaria el suport real que a Catalunya s’està donant a la producció artística que, en comparació amb altres llocs, és molt alt. Ens queixem molt però, per exemple, a Alemanya és més difícil trobar finançament per produir. I ja no diguem per a honoraris d’artista. És clar que s’ha de continuar reinvindicant, però sempre des de la consciència del que tenim i evitant la cultura de la queixa, perquè no estem tan malament.

Albert Martínez López-Amor i Montse Badia durant l’entrevista al CASM

Com es nota, aquest suport, en la qualitat del treball artístic que es fa aquí?
Només cal mirar l’arxiu de dossiers que s’està reunint a Santa Mònica, ple de projectes interessants.

Creus que el públic ho percep?
Sí, cada vegada més. Això es pot comprovar en activitats com les Nits CASM, de creació recent, que estan captant públics nous. Les propostes educatives i de comunicació també estan guanyant incidència. Cal tenir en compte que totes aquestes línies d’acció configuren un procés a llarg termini. L’increment de la percepció pública demana el seu temps.

Personalment, què t’està interessant ara mateix, com a espectadora i com a comissària?
M’identifico molt amb la línia que ha seguit darrerament el Macba i, en l’altre extrem, destacaria les programacions de centres cívics com Can Felipa o Sant Andreu: fan una funció molt necessària per donar a conèixer la creació de base, el que estan fent els artistes més joves. En general em fixo en la solidesa del treball artístic, amb independència dels mitjans formals que s’utilitzin.