MERY CUESTA
"Cal fer un esforç d'imaginació perquè la cultura no aparegui com a monopoli d'uns quants,
acudint, si cal, a la coneguda tàctica anunciada per S. Hearts de donar-li al públic cultura de
manera astuta".
Sabas Martín, Coordinador de Programes Especials de Ràdio 3
En l'art, fer ràdio i televisió ara mateix està de
moda. L'assequibilitat tècnica que possibilita
l'avanç tecnològic és la gran responsable,
combinada, també, amb un sentiment agut en
la certesa d'haver arribat a extrems
escandalosos d'abstracció i mudesa en les
produccions artístiques. Streaming és la paraula
màgica que avui eixampla somriures i pupil·les.
O el que és el mateix, que ara ja controlem com
emetre per Internet a) amb costos ínfims,
b) amb absoluta llibertat en els continguts,
c) podent dirigir-nos a un públic global, i
d) esquivant molestes gestions burocràtiques
relatives a permisos d'emissió que fins ara eren
senzillament infranquejables. Apetible, oi? Així,
no estranyen reorientacions com les d'Hangar,
que a més de fer un apilament tecnològic per
ficar-se de ple i amb alegria en aquestes
qüestions, inclou entre els seus hostes la brava
Radio Paca. Can Xalant de Mataró també s'ha
proveït d'un encantador equipet de fer ràdio.
I les agendes canten, perquè el 2006 s'han
desgranat un munt d'iniciatives relatives a la
ràdio; només a l'Estat espanyol tenim "La Casa
Encendida", que ha incorporat a la seva
programació activitats relacionades amb la
ràdio de manera regular, no només en forma
de tallers ("El laboratorio de radio
experimental"), sinó a través de projectes
prometedors com "Biblioteca de Efectos
Sonoros", de "La Casa Encendida". A més
d'això, el centre "arxiva" en mp3 i en format
reportatge les activitats que programa
"contades pels seus mateixos protagonistes"
(l'efecte reality és altament contagiós). Els
reportatges sonors de "La Casa Encendida"
són quelcom semblant a allò que intenta fer el
MACBA amb Son(i)a, tot i que la primera de
manera menys enrederada i millor. Precisem,
de tota manera, que aquestes i altres iniciatives
que des de l'art s'erigeixen en nom de la ràdio
queden al final reduïdes a un aplegament
d'arxius, a compilacions de registres sonors
i punt. Això no és ràdio en realitat. La institució
art es no pot vanar encara de "fer ràdio"; és
a dir, de fer emissions radiofòniques amb un
mínim d'estabilitat. Al final les experiències
radiofòniques que es realitzen des de l'art
acaben per caure en l'obsessiva objectualització
i artificialització de sempre.
A Barcelona, durant l'any que acabem
d'abandonar, s'han desenvolupat dues
iniciatives radiofòniques que han aconseguit
un eco notable; una d'elles ha estat "Hem pres
la ràdio", produïda pel CASM. La intencionalitat
del seu comissari, Jorge Luis Marzo, és bona
i bonica, perquè se centra en un concepte: la
infiltració, o colar propostes artístiques en les
llars sense que l'oient fugi o ni tan sols
s'assabenti, "de manera astuta", com amonesta
Sabas Martín en un moment d'il·luminació del
seu ranci discurs.
|
 |
|
|
|
| Moment de gravació del videoclip Llévame al museo, papi, de Guillermo Trujillano, 2006 |
|
|
|
|
“No deixa d’estranyar-me aquesta
abraçada ardent i unànime de l’art
contemporani a la ràdio. A vegades em
fa l’efecte que aquest espontani
entusiasme amaga la impossibilitat
de no poder accedir a la TV.”
|
|
Sobre les experiències que ha acollit "Hem
pres la ràdio", vull comentar que la investigació
de Morales micro en mà sobre les comunitats
d'immigrants a Mataró, encara que valuosa i
valenta, no va tenir l'acollida que mereixia,
mentre que la de Guillermo Trujillano i la seva
radionovel·la Rebeca. Pasión de becas, s'ha
fet bastant popular, bàsicament pel seu
desbordant humor (humor pur i dur, quelcom
que escasseja en el panorama de les iniciatives
artístiques) capaç d'interessar, com bé diu el
Sr. Martí Manen, fins i tot a aquells que no
formen art de la comunitat artística perquè
no saben qui és ni Nuria Enguita ni Antoni
Abad. En aquest projecte, les il·lusions de "Hem
pres la ràdio" s'han realitzat per complet.
L'altra iniciativa radiofònica que ha estat
esbombada per aquests indrets ha estat
Novembro, que tot i que és una producció del
CGAC, és obra de Júlia Montilla, artista de la
pedrera barcelonina. També és una
radionovel·la, de caràcter més poètic que la
de Trujilllano. Encara que comparteix amb
Rebeca... l'estratègia "astuta", no acaba
d'aconseguir camuflar-se del tot: la seva
atmosfera és massa lenta per passar per un
programa "comercial". La factura, això sí, és
impecable. I és que barrejar entertainment
amb art contemporani és difícil, es pot fer,
però és molt difícil, bàsicament per la
intransigència d'ambdós àmbits, i els prejudicis
gairebé infranquejables que guarden
rancorosament l'un contra l'altre.
Tanmateix, avui aposto més per les temptatives
d'infiltració i camuflatge en les ones, veient la
diarrea general que provoca el sol esment de
la fórmula "art contemporani", que no pas per
la via clàssica d'incursions artístiques en la
ràdio. M'estic referint a les pràctiques que els
artistes han desenvolupat des de fa dècades
en el mitjà radiofònic, etiquetades moltes
vegades sota l'incòmode epígraf "Radio Art".
I és que, en general, quan els artistes s'han servit de la ràdio, ho han fet de
|
|
|
|
|
| Alguns dels creadors i creadores d’Hempreslaradio |
|
|
dues maneres.
Primer, pel seu valor com a objecte, com a
instrument musical o fins i tot com a fetitxe.
John Cage és un exemple diàfan d'aquesta
utilització, en accions, per exemple, com
Imaginary Landscape núm. 4, per a la qual
Cage emetia sons en un volum molt baixet a
través de 12 transistors. Diuen que Cage no
cabia a la pell de goig quan veia tots els
transistors alineats: "Ah! Dotze goles
daurades!", va exclamar, en al·lusió a la marca
de l'aparell2. Però el tracte que principalment
la ràdio ha rebut per part dels artistes és el
d'altaveu de les seves propostes, i els artistes
sonors han estat especialistes en això, entenent
la majoria de les vegades la ràdio com a mer
mitjà de difusió. L'autor i ràdio-artista Gregory
Whitehead resumeix el que s'ha dit molt rebé
i en anglès: "When the radio has appeared
under the name of art, it is most often under
the degraded guise of industrial artifact (.)
Alternately, the investigation of radio has
disappeared into the investigation of sound". Amén. Si les dissertacions sobre art i ràdio
deriven sense remei en l'art sonor deu ser
perquè les temptatives d'exploració dels
mecanismes de l'emissió radiofònica amb el
seu propi llenguatge són escasses.
A mi, què voleu que us digui, no deixa
d'estranyar-me aquesta abraçada ardent i
unànime de l'art contemporani a la ràdio. A
vegades em fa l'efecte que aquest espontani
entusiasme amaga la impossibilitat de no poder
accedir a la TV, que encara continua sent
l'obsessió del ciutadà modern, el model històric
de difusió, Matriu i Dominatriu. Molt segurament
Internet podrà relegar la televisió, però, encara
que amb streamings i demés, queda temps
perquè aquest relleu es produeixi, especialment
en les nostres ments. Les particularitats que
posseeix la ràdio, mentrestrant, són les que
s'han d'aprofitar. La ràdio és el lloc idoni per
investigar la naturalesa del llenguatge mateix,
però, a més, traspua una certa humanitat i
sensualitat que no tenen ni la TV ni Internet, i
posseeix, a més, el poder d'estimular la
imaginació visual i de generar espais emocionals
en un nombre indeterminat de persones
anònimes que es lliuren al particular acte de
l'escolta. Així que no us avorrim.
Diversos autors. Radio 3: 20 años – Una crónica de la
cultura pop en España, Ed. La Máscara, Valencia, 1998.
 ARIZA, Javier / GARCIA-OCHOA, Luis (eds.). Kostelanetz:
John Cage en radio y cinta, Ed. Radio Dontana Mix, Cuenca, 1994.
KHAN, Douglas, WHITEHEAD, Gregory. Wireless
Imagination: Sound, radio and the avantgarde, The Mitt
Press, Massachusets, 1994.
|
