1. Les urnes Eternal Life
A final de 2006, la companyia d'objectes fúnebres situada a Farmington Hills (Michigan) Eternal Life va anunciar el seu projecte de llançar al mercat una línia d'urnes funeràries amb els colors i la insígnia de destacats equips de beisbol. Cada urna portarà un missatge de la Lliga Professional de Beisbol en el qual es reconeixerà el finat com a seguidor per a tota la vida (sic) de l'equip en qüestió. Els Yankees, Red Sox, Dodgers, Tigers, Phillies i els Cubs seran els equips representats en el primer llançament. Eternal Life promet estendre la seva oferta de productes fins a abastar la totalitat dels 30 equips participants a la Lliga. És només el principi: la idea és que cadascú abandoni aquest món en l'interior del seu propi marxandatge funerari, com a farcit color cendra d'aquell símbol pop que hagi acabat convertint-se en metonímia de la seva pròpia identitat. Un dels portaveus d’Eternal Life subratlla que la proposta de la seva empresa forma part d'una tendència general, atès que els familiars del difunt cada vegada es mostren més receptius a l’hora d’invertir en un producte que en “respecti la personalitat”. En una recent fira funerària nord-americana, s’hi van poder veure altres urnes temàtiques: un model Harley Davidson, ideal per a Àngels de l'Infern que hagin enfilat cap a la seva particular Autopista cap al cel, o un model Betty Boop per al fan nostàlgic de l'animació. No trigaran a aparèixer, sens dubte, l’urna Enterprise o el taüt Jack Skellington. Fins ara, el marxandatge havia funcionat com una prolongació adulta de la inclinació immadura cap a la joguina de la infància. El col·leccionisme havia estat la infància per altres mitjans. Uns mitjans sovint inquietants, com el somriure d'un nen vell. Eternal Life dóna un nou pas evolutiu: el marxandatge també ens pot acompanyar a la vida eterna. O a l'infern. O al no-res.

2. Escultura en vinil de Walt Disney congelat
Potser no és al cel, ni a l'infern, ni al no-res, sinó en el seu propi limbe gelat. M'agrada pensar que el seu cos, suspès com el de la xicota morta del Satanàs (1934) d'Edgar Ulmer, roman ocult en els subterranis de Disneylandia, imaginant la realitat del que passa a dalt, somiant-nos, perquè, molt probablement, som el seu somni fet realitat, ciutadans d'un parc temàtic global enganxats al consum compulsiu d'icones d'infància, d'una infància perpètuament postergada o mutada en la fascinació per la subcultura, el disseny o el mer impacte icònic. A Disney sempre se l’ha condemnat per blanc, conservador i sentimental. Ningú, excepte els aficionats a l'animació capaços de posar la seva mirada progre en mode pause, no sol recordar que el llenguatge del cinema animat va donar diversos salts quàntics gràcies a ell (i als seus empleats no sempre submisos). Tampoc no se li sol reconèixer la seva condició d’utopista: Disneylandia va ser l'esborrany d’Epcott, la seva idea d'una ciutat futura que no va arribar a quallar com a tal. Un somni ordenat: la “ciutat sense pecat”, en la qual se suposa que l'únic vici seria la immaculada col·lecció de figuretes (no necessàriament Disney) que cada ciutadà conservaria a casa seva.

3. Figura d'acció de Jorg Sacul
Quan va rodar La guerra de les galàxies (1977), George Lucas va negociar amb l'estudi la reducció del seu sou com a director a canvi de la possessió dels drets de llicència de tots els productes derivats, des de les figures articulades fins als videojocs. La Fox va creure que havia fet el negoci del segle, enganyant un director incaut obstinat a tirar endavant, fos com fos, el seu projecte personal. No va intuir que George Lucas estava veient el futur: la pel·lícula i les seves futures seqüeles van funcionar com el megaespot publicitari capaç de convertir el marxandatge en el discurs central, en la gran obra del creador visionari. La revista Forbes, l'any 2005, va xifrar els beneficis absoluts que podia generar la franquícia starwars en 20.000 milions de dòlars. El mateix George Lucas va arribar a la vida eterna (o al seu succedani) l'any 2002 en

La revista Forbes, l'any 2005, va xifrar els beneficis absoluts que podia generar la franquícia starwars en 20.000 milions de dòlars.

Tots els camins porten a Andy Warhol: ell, com Walt Disney i com George Lucas, va veure aquest futur, però va tenir el mèrit d’anunciar-lo des del sacrosant territori, envasat al buit, de l’art.

4. Rèplica en fusta de la capsa de detergent Brillo Tots els camins porten a Andy Warhol: ell, com Walt Disney i com George Lucas, va veure aquest futur, però va tenir el mèrit d'anunciar-lo des del sacrosant territori, envasat al buit, de l'art. És difícil trobar el moment exacte en què qui sembla un frívol orfebre de la boutade desvetlla la seva medul·lar condició de profeta. Probablement, va ser a l'instant en què la seva obra va passar de ser mirall de la producció en sèrie a producció en sèrie en si mateixa: art com a objecte de consum. Al meu barri hi ha una botiga que ofereix el servei de crear el teu propi warhol: portes una foto, l'amplien, la retoquen, l'acoloreixen i la converteixen en un warhol. El millor de tot és que és una botiga molt de classe mitjana: no és moderna, no és kitsch... És normal. Com el VIPS. És el triomf de Warhol.

Kenny Scharf, Consulta MERCH & PROMO al CASM, 2006

5. Hiropon (a escala)
Nena anime d’hiperbolitzats pits, Hiropon salta a corda amb la llet que disparen els seus atòmics mugrons. És una de les escultures més conegudes de Takashi Murakami, convenientment miniaturitzada i distribuïda en sèrie limitada per a col·leccionistes dins de la sèrie Superflat Museum. L'obra de Murakami és deliberadament ambigua i parla de moltes, massa coses: abans de res és un comentari a aquesta “cultura de la immaduresa” que potser té en Tòquio una de les seves capitals mundials, encara que la seva extensió és global. L'obra de Murakami critica, però alhora celebra, aquesta “cultura de la immaduresa” de la qual forma part de manera molt conscient i deliberada. El japonès mitjà és la reducció a escala de l'home futur: algú capaç d'excitar-se sexualment amb un dibuix animat i de definir la seva vida al voltant d'un fetitxe. Per a l'ésser humà, l'emoció estètica ha evolucionat en forma de joguina. Potser no és cosa nostra analitzar si això és bo o dolent. L'única cosa important, de moment, és completar la col·lecció. I anar pensant en el model d'urna Eternal Life que ens convingui encarregar.

Chicks on speed, Consulta MERCH & PROMO al CASM, 2006