 |
DEL BUITS, DELS MOTS I DELS LLOCS DE L’ART |
|
Jack Pierson exposa Al CASM alguns dels seus retols en els quals compon
paraules recollint lletres d'altres retols del carrer. La relació amb el llenguatge,
la seva anàlisi i la paraula és objecte de reflexió i preocupació en l'obra de no
pocs artistes. Una reflexió que beu en fonts que van des de Mallarmé a Foucault.
Pep Agut ha convertit aquesta reflexió en un dels nusos del seu treball i era
fonamental en la peça que va presentar l'any 2004 al CASM. Ara publiquem un
text en el qual reflexiona sobre art i llenguatge.
|
PEP AGUT
A Les intellectuels en question, Maurice
Blanchot enceta el seu text fent referència a
l'episodi en què, segons Hegel, els Creuats
varen partir cap a Terra Santa per alliberar
el Crist del Sant Sepulcre, tot i que sabien
perfectament -d'acord amb la seva fe- que el
trobarien buit i que, en cas de victòria, no
podrien fer res més que alliberar-ne la mateixa
buidor.
Es diria que aquells exèrcits cristians,
vertaderes hordes d'illetrats guerrers famèlics,
tenien, no obstant, plena consciència dels
rèdits socioeconòmics i del poder polític que
les seves capacitats en la gestió de les
interpretacions del seu gest els podria donar.
Efectivament, la posada en marxa d'una
empresa d'aquella envergadura, constituïda
damunt la condició d'impossibilitat del seu
mateix objectiu teòric, solament era pensable
si els possibles implicats quedaven convençuts
que viure i morir habitant les rodalies del relat
els conferia l'estatut de figurants necessaris
en el gran teatre del món que havia
d'embolcallar aquella ficció. Seria talment com
si el còrtex d'un astre hagués hagut d'aparèixer
per imperatiu còsmic amb la funció paradoxal
d'ocultar-ne la pròpia inexistència i, tanmateix,
sent a l'hora l'únic escenari possible per allotjar
una realitat objectiva que l'hauria d'habitar
indefectiblement.
Quan recordo aquesta història fascinant
sempre em passa pel cap la imatge de Box for
standing (1961), de Robert Morris, suposo
que pel caràcter totèmic i a l'hora fundacional
que té. I, tot seguit, encadenada com hi està,
aquella altra imatge de la mateixa peça, encara
a l'estudi, amb l'artista nord-americà dempeus
al seu interior ocupant-la físicament per
complet després d'haver-hi fet encaixar el seu
cos. Instal·lada a l'espai d'exposició, aquesta
obra constitueix un dispositiu que solament
pot romandre a l'espera d'atrapar-nos amb
la seva estratègia subtil en la descoberta de
quelcom molt semblant a allò que haurien de
descobrir els Creuats: encara que és la buidor
allò que conforma el contenidor, aquest no pot
incloure-la, sinó solament indicar-la, perquè
el contenidor no pot incloure res més que la
seva pròpia forma, res més que si mateix, ja
que, en cas contrari quedaria abocat a la seva
desaparició i insignificança, malmès per la
irrellevància de la plenitud. Per dir-ho com il
faut manllevarem les paraules de l'escriptor
francès i afegirem que els Creuats (com
nosaltres) "farien la descoberta de si mateixos
irremissiblement ancorats a l'inici de la seva
pròpia empresa davant l'evidència que l'única
desocupació possible consistiria en la
prossecució infinita de les ocupacions".
L'extensió de l'experiència en la visualitat
-aquella que ens dóna accés al món a través
de la categorització formal d'allò que
percebem- fins la de la textualitat -aquella
que ens dóna accés al món a través de la
categorització discursiva d'allò que pensem i
diem- conforma el terreny de debat des de
l'inici de la modernitat fins avui. La construcció
de referents simbòlics capaços de ser a l'hora
inassolibles i indefugibles ha estat una constant
al llarg dels temps i ensems una estratègia
corrent d'imbricació de les dinàmiques
culturals, socials, polítiques i econòmiques
especialment significada en el Projecte Modern
i les utopies. Es diria, però, que els mots
mateixos han acabat esdevenint un d'aquests
tòtems, en estar controlats per uns poders
que fan de la manipulació del llenguatge la
principal de les seves eines d'alienació i que
els discursos que construïm amb ells poden
ser poc més que productes de compra i venda.
Sembla, per tant, que la tasca de recuperar
els mots i el llenguatge, potser encarant
d'alguna manera la recuperació del logos, de
restituir-li la capacitat de mostrar la falsedat
dels nous grans relats, sovint visuals (un anunci
de Nike, p.e.), que ens imposen, es presenta
com una qüestió urgent.
De moment, enfilat el pitjor camí, hem aconseguit
arribar al punt més patètic, pervers i pocasolta
de la societat de l'espectacle, aquest llarg
epíleg del Projecte Modern que ens toca viure
després del rotund fracàs de les revolucions
proletàries que ens l'havien d'estalviar. Per
exemplificar-ho de manera coneguda, precisa
i punyent: transmissió en directe des de mitjans
de comunicació de massa de l'inici de l'agressió
bèl·lica contra un país, amb l'objectiu, per part de les grans potències occidentals, de robarli
el petroli i, tot seguit, un partit de futbol en
el qual hi ha jugadors que cobren en un any el
que un obrer europeu cobraria en 500 o un
africà en 5.000; en el supòsit, per a aquest
darrer, que tingués un lloc de treball...
Penso que davant d'aquest panorama, per
posar en circulació amb certa honestedat i
cert rigor alguns debats sobre el paradigma
que ocuparia el capdamunt del nostre decadent
ordre civilitzatori involucrant-hi imatge i
paraula, règims experiencials d'interactivitat
i relacionalitat, o visualitat i textualitat, i etc,
etc, sense permetre'ns de partir del més pur
cinisme ni tampoc de caure en la més absoluta
de les immodèsties, ens hauríem de preguntar
si no caldria abans inscriure L.H.O.Q.L, aquell
acrònim famós, al peu de la foto dels DNI. I
és que, des de la nostra benestant complaença,
sovint convertim les qüestions més serioses
en quelcom semblant a la pràctica del criquet
a l'Índia del segle XIX., com vam tenir ocasió
de comprovar al llarg de la lamentable
presentació que el Sr. Buergel, comissari de
Documenta 12, ens va regalar fa pocs dies en
un seminari al MACBA. Allà, i sota l'esotèric
títol Què és una exposició?, ens va il·lustrar
en el fet que la bandera d'aquest gran país
asiàtic té una roda i, un cop administrada la
lliçó i armar-se la seva senyora (que es trobava
entre el públic) amb un micròfon, ens va oferir
una versió anglogermànica dels nostres
entranyables Pimpinela. Quina tristor!
|
|
Els mots mateixos han acabat esdevenint
un d’aquests tòtems, en estar
controlats
per uns poders que fan de la manipulació del llenguatge la principal
de les seves
eines d’alienació i que els discursos que
construïm amb ells
poden ser poc més que
productes de compra i venda.
|
|
Tanmateix, hauríem de procurar igualment no
perdre de vista el solar damunt del qual
edifiquem el debat; és a dir, de la construcció
del projecte (i és ben obvi que haurem de
començar per plantar els fonaments en algun
lloc). Com dèiem en començar, n'extraurem
rèdits socials, econòmics i àdhuc fraccions de
poder polític que la nostra capacitat de gestió
|
|
|
|
|
| Exposició de Jack Pierson al CASM, 2006 |
|
|
|
de les interpretacions del nostre gest, del
nostre discurs -i a l'era de la circulació global
de les informacions, i pel poder dels mitjans
de comunicació, un discurs és sovint un gest,
solament- farà que es reparteixin d'una manera
o d'una altra.
|
|
Ens hauríem de preguntar si no caldria
abans inscriure
L.H.O.Q.L, aquell acrònim
famós, al peu de la foto dels DNI.
|
|
Per acabar, podríem passar la safata dels
caramels i fer-ho bonic encomanant-nos a
l'empara d'alguna obra important tot fent algun
equilibri retòric més. Podríem triar, per exemple,
The True Artist Helps the World by Revealing
Mystic Truths (1967), de Bruce Nauman, però
amb el regust agre del que hem parlat i la
nòmina, ingent en veritat, d'artistes que des
de posicions molt sovint marginals, si més no
a les vores de les històries oficials de totes les
èpoques, han traspassat els límits dels àmbits
que a priori els hi eren atorgats, preferiria,
com una mena de remei circumstancial davant
la impossibilitat evident de convocar-los aquí
a tots per indicar-nos el lloc de l'art, recorre
a la menció de Poesure et Peintrie. D'un art,
l'autre, la meravellosa exposició que va muntar
Bernard Blistène el 1993 a la Vieille Charité
de Marsella i que més recentment amb Art i
utopia. L'acció restringida, Manolo Borja i Jean
Françoise Chevrier varen curar per al MACBA
ampliant-la al cinema i al vídeo. I seguir confiant
-fa massa anys que ho defenso- que el lloc de
l'Art seguirà sent l'espai públic per excel·lència
més enllà de tota circumstància epocal i condició
humana. |
|
|
