 |
ENTREVISTA A JOAN MOREY |
|
Joan Morey presenta al CASM POSTMORTEM: un espai en forma de taüt dins
el claustre del centre que funciona com un plató en el qual es desenvoluparan
diverses performances a porta tancada. A més, en diferents monitors es mostrarà
documentació del projecte, que es pot seguir a través de la pàgina web
www.elmalejemplo.com. En la següent entrevista Joan Morey parla dels orígens
del projecte, de performance, de la relació amb el públic...
|
DAVID G. TORRES
En què consisteix el projecte POSTMORTEM?
Quan em van proposar realitzar un projecte
per al CASM, automàticament vaig pensar en
l’espai del Claustre. Va ser una reacció
immediata probablement lligada a una gran
frustració davant del panorama de l’art actual,
i que, potser, un site specific per a aquest
espai pogués convertir-se en una vàlvula
d’escapament. Malgrat tot, progressivament
va créixer el desencantament en adonar-me
que, casualment, qui em convidava en aquest
moment era el mateix comissari que va
inaugurar la meva primera exposició
d’envergadura destinada a ocupar l’espai
central de La Capella, ara fa deu anys.
|
|
|
|
|
| Joan Morey. POSTMORTEM (Projet en Sept Tableaux), set buit de «†Panel 1. L’esclavemaître. Préface», claustre del CASM, 2006 |
|
|
|
Un altre espai amb connotacions religioses...
En qualsevol cas, La Capella va brindar una
oportunitat molt especial en la meva carrera,
però ara em resulta menys atractiu que llavors
construir una obra emblemàtica. Prefereixo
analitzar el fet que deu anys després Frederic
Montornés torni a proposar el meu nom. Què
ha passat en el context perquè l’únic marge de
confiança continuï en uns pocs comissaris? La
proposta em va il·lusionar, ja que la meva obra
actualment no s’emmarca amb gaire fluïdesa
dins el “Mercat de l’Art” (en aquests moments ni tinc una galeria que protegeixi la meva feina
ni tampoc ocupo cap lloc significatiu en les
estructures de l’art): camino força desemparat.
Possiblement l’oferta va aparèixer en un moment
poc adequat (o aquesta va ser la meva primera
reacció), perquè no comptava amb l’humor
suficient per afrontar els condicionaments que
planteja una proposta d’aquest tipus: rebutjar
solucions formals similars als artistes anteriors
exposats allí i seguir treballant dins dels
mateixos codis en els quals habitualment
s’inscriu l’obra. Per tant, POSTMORTEM sorgeix
de la revisió dels mecanismes, suports i
llenguatges utilitzats en els últims deu anys a
tall d’autòpsia, parteix de l’anàlisi d’obres
realitzades sota les sigles de STP (Soy tu Puta)
a projectes més complexos com NUEVA OLA o
Desencert (Espai Zero1 del Museu Comarcal
de la Garrotxa, Olot, 2004), DOMINION (a
PO_2, Terrassa, 2005) o EL MAL EJEMPLO o
el Enemigo Interior (a les sales d’exposició de
“Sa Nostra”, Balears, 2005/06), totes
supeditades als mecanismes de la performance.
Assenyales aspectes de diàleg amb el mateix
centre i el que s’ha fet en aquest espai.
Inevitablement cal competir amb aquest tipus
de handicaps, complir amb les expectatives creades en l’àmbit artístic i des de l’àmbit
artístic o amb l’espectador i adaptar-se a la
demanda del comissari. Després dels meus
últims projectes vaig decidir continuar
treballant en la mateixa línia discursiva i formal,
encara que en termes de rendibilitat sigui la
pitjor opció: invertir tota l’energia en quelcom
que no pots col·locar en el mercat de l’art.
No crec que calgui llegir un projecte només
en termes de mercat, sinó d’aposta.
Sí, però encara que la rendibilitat sigui d’un
altre tipus, potser simbòlica a llarg termini,
cal viure d’alguna cosa, no? Sovint no només
et canses d’apostar, sinó que a més convius
amb la indiferència, la desil·lusió, el desinterès
i la imposició d’etiquetes múltiples que
distorsionen la realitat de la teva obra, la
dimensió del treball i fins i tot interfereixen en
la professionalització. Actualment no
m’importaria desprendre’m de totes les
etiquetes que han marcat la meva trajectòria:
la moda, els trets efeminats, les qüestions de
gènere o la cultura de club...
Però són útils també.
Cal aprendre a usar-les. Davant de tal
desplegament d’obstacles tractes d’obtenir el millor benefici suportant una actitud serena
i coherent amb la part ideològica del teu
discurs. Però al final apareixen tantes marques
que ja no distingeixes el producte. És per això
que es produeix la incorporació d’una gran
llosa, una sòlida làpida gairebé infranquejable
com a imatge d’aquest projecte.
El projecte bàsicament consisteix en aquesta
gran làpida.
Al·legòricament m’he col·locat una làpida
mortuòria al damunt, però aplicada com un
més dels atrezzos estèticoconceptuals. Aquesta
làpida, la web www.elmalejemplo.com, els
textos, la documentació de les performances...
tracten de crear un marc mercadotècnic a
una reflexió introspectiva sobre la meva
trajectòria personal.
|
|
|
|
|
Joan Morey. POSTMORTEM (Projet en Sept Tableaux),
visió interior de «†Panel 2. L’esclavemaître. Sólo Cuerda y Voz (N. contra W.)», claustre del CASM, 2006 |
|
|
Parles d’exercir control sobre el teu treball:
per què creus que són altres els que el tenen?
Intento fer evident en el terreny de l’art el
vincle que pot establir-se entre la figura de
l’artista i l’esclavemaître (o serventsenyor)
que Dominique Quessada atribueix a la filosofia,
la publicitat i al control de l’opinió. Soy tu Puta
no s’ha de llegir unidireccionalment com a
artista-institució, artista-audiència..., sinó
com una afirmació aplicable a qualsevol
|
|
“No m’importaria desprendre’m de totes
les etiquetes que han marcat la meva
trajectòria: la moda, els trets
efeminats, les qüestions de gènere
o la cultura de club...”
|
|
“usuari”/espectador de l’obra. Així, per
exemple, tant l’assistent convidat al projecte
com aquell que concerti cita per accedir a
alguna de les performances ha de vestir
íntegrament de negre i sotmetre’s a tot el
protocol assignat en cada acció, convertintse
automàticament en acompanyament formal
i conceptual. Per aquest motiu s’ha fabricat
un set dins del claustre, per obtenir condicions
en les quals acostumo a treballar còmodament:
el lloc privilegiat i un públic manipulat. Així, la
sala d’exposició apareix compartimentada en
un gran cub negre, que serveix com a
receptacle d’un cub blanc/espai de
representació i dels vídeos de documentació
d’allò que succeirà en el seu interior,
qüestionant així tots i cadascun dels models
expositius.
Quantes performances faràs?
A manera de panells, una només per a la
premsa, dues amb invitació, quatre amb cita
prèvia i tres a porta tancada.
I després totes queden documentades en els
vídeos.
Excepte els panells sense públic, que s’esvairan
desdibuixats en el en el cripticisme i el malgasto
d’haver estat produïts.
En un món de l’art de visibilitat oberta, d’ús
passiu del públic, tu fas una selecció de públic,
fins i tot, de no públic.
Això respon a l’etern conflicte que la cultura
és de tots. Sí, sí que ho és, mentre t’interessi
la cultura. No adaptaré els meus codis a un
sistema pedagògic perquè s’entengui la meva
labor com a creador. Que sigui el públic qui
validi el treball és a anys llum de les meves
pretensions, ja que el prototip de museu que
proposa la nostra actual ministra de cultura
m’interessa molt poc o gens. Es pot educar i
ensenyar tot, però mentre estiguis preparat
per a això; de moment no tinc cap intenció
d’explicar la meva obra amb claredat i senzillesa
i menys encara de convèncer a ningú de la seva validesa en el context cultural. Per aquest
motiu hi ha quatre performances amb cita
prèvia en les quals el visitant haurà de
manifestar el seu interès per accedir-hi i
prendre’s la molèstia d’inscriure’s, adaptarse
a uns requisits concrets i esperar
confirmació d’assistència. No ho hauria de dir,
però aquesta manera de fer articula una
transparència tèrbola o falsa llibertat de
l’espectador davant de l’obra, un projecte molt
llunyà de ser per a tots els públics, ja que el
públic se sotmetrà voluntàriament a un exercici
d’ensinistrament i selecció. Podríem aplicar
aquí una de les frases d’or de Dora García:
“L’art és per a tots, però només una elit ho
sap”.
Però no és poc visual en absolut.
No, no. Malgrat l’hermetisme i les poques
facilitats de comunicació aquest projecte és
pur formalisme, fruit de l’amanerament i replet
d’inconformisme i reaccions agres.
Has treballat molt la presentació del projecte.
I l’escenografia dins del context. L’ús
d’elements formals “adequats” a l’art català
recent (com podria ser una escultura en fusta
amb certa entonació teatral) pot remetre’ns
a molts altres treballs d’artistes dels últims
anys en un intent de forçar el diàleg entre
generacions o d’establir relacions còmplices.
Evidentment, la relació que planteges amb el
públic, amo-esclau, té el seu mirall formal en
els elements de les mateixes performances.
Podríem dir que sí. La relació amo-esclau, a
partir de múltiples matisos estètics del
fetitxisme (cuir, stilettos, màscares, làtex...) i
fins i tot de l’alta costura, adopta una aparença
molt cuidada i gairebé conservadora en el
projecte i redueix l’espectador a un paper
determinat sense el qual no seria possible la
realitat mateixa de l’obra. Cal insistir que no
hi ha amo sense esclau ni esclau sense amo.
Apliquem-ho per tant a l’espectador i a l’obra
d’art. Encara que aquí també hem de
considerar el plaer i la frustració de l’acte
masturbatori, en tots els seus aspectes i
lectures.
I els textos llegits en les performances...
Són fragments de textos i assajos que
requereixen aquesta escenificació per ser entesos com pretenc. Per exemple, el guió de
l’actriu del Panell 1, que precedeix al projecte,
ha estat construït a partir del Prefaci de M.
Foucault introduint l’“Antiedip” de Deleuze i
Guattari, substituint solament “Antiedip” pel
“projecte” i Deleuze i Guattari per “l’artista”.
Els fragments, frases, sentències... apareixen
com a codis i eines a partir dels quals es poden
obtenir respostes subjectives mitjançant les
quals l’espectador pot infiltrar-se en el discurs
global de l’obra, amb l’ajuda de les imatges,
les paraules, els sons, etc., que des de la seva
fragmentació, la seva variació i el seu bucle el
condueixen a una experiència malversada.
Més que no pas d’allò performàtic caldria
parlar d’allò teatral?
En les meves primeres performances, davant
d’un espectador acostumat a la representació
(el que adoptava una situació passiva) vaig
forçar la relació preestablerta entre audiència
i obra (a través de la repetició, fragmentació,
no narració...) amb la finalitat de crear
situacions incòmodes i incitar noves vies de
lectura. Posteriorment, la provocació o la
interacció amb l’audiència va anar
desapareixent a favor d’utilitzar el públic
directament. En gravar la performance alguns
espectadors manifesten un rebuig a ser
registrats, donant un cop de porta simbòlic,
però aquesta reacció es redueix a quelcom
calculat que ni pertany a l’àmbit de la
representació ni al teatral, sinó que posa en
pràctica la teorització del discurs.
|
|
“La cultura és de tots. Sí, sí que ho és,
mentre t’interessi la cultura. No
adaptaré
els meus codis a un sistema
pedagògic perquè s’entengui la meva
labor com a creador.”
|
|
Mai no t’han rebentat cap performance?
Per mi, el fet de rebentar es troba en les
absències, se’m fan dramàtiques. No despertar
prou interès suficient perquè l’obra pugui tirar
endavant o no poder domesticar qui
veritablement t’interessa és desesperant.
La relació amo-esclau no es redueix a una
relació artista-públic.
Més aviat té a veure amb la vida i l’art, el sexe
i la mort, el poder i la subordinació... Per exemple, quan apareix el fet sexual en el meu
treball ho fa de manera estètica i simbòlica,
però mai és el leitmotiv. Quan bec fluïts d’un
actor, em refereixo en sentit figurat a allò
cíclic, al cercle viciós, a l’eterna tornada..., de
la mateixa manera que quan una actriu llegeix
el mateix text repetides vegades. Hi poden
haver connotacions sexuals, però aquestes
pertanyen a associacions amb allò sociològic,
polític i econòmic.
Guillaume Désanges, en una conferència al
CASM, va explicar les deu actituds de la
performance: fer-se mal, beure fluids, passar
por... Hi ha quelcom d’impúdic a la
performance.
Encara que en els meus treballs aparegui
registrant la performance en vídeo o sent-ne
partícip actiu existeix una barrera que impedeix
el diàleg directe entre l’artista i l’espectador.
Segueix mantenint-se aquest respecte
“romàntic” cap a la figura de l’artista que poc
té a veure amb allò impúdic, sinó més aviat
amb l’exhibicionisme i el voyeurisme. Encara
que finalment estàs ensenyant els teus
processos de treball, mostrant els teus
interessos, debilitats, pors, frustracions i
vicis... Com no vols portar la vida real a la vida
professional? Si no hi ha compromís, no hi ha
obra. Els projectes no haurien de ser projectes
artístics sinó projectes ideològics i manifestar
clarament la posició de qui els executa davant
de l’art, la cultura o el present. I aquí sí que
hi apareix una nuesa impúdica al voltant d’allò
polític, la ideologia o, com a mínim, es crea
micropolítica. |
|
|
|
 |
|
Joan Morey. POSTMORTEM (Projet en Sept Tableaux),
visió general
de «†Panel 2. L’esclavemaître. Sólo Cuerda y Voz
(N. contra W.)»,
claustre del CASM, 2006 |
|
|
|
|
|
|
