 |
TOT VA COMENÇAR QUAN VAM
TRENCAR EL GEL |
|
Jacob Fabricius és el comissari de dues noves exposicions
al CASM: Fantasmal de Joachim Koester i Vertigo de la parella Alejandra Salinas i
Aeron Bergman.
A ambdós els ha entrevistat per al Butlletí però,
per a això, ha realitzat un curiós
experiment. Les preguntes en els dos casos són les mateixes
i, de fet, estan
tretes (amb petites alteracions) de l’entrevista que el director
de cinema François
Truffaut va fer a Alfred Hitchcock el 1962. Un últim detall:
ni Joachim Koester,
ni Alejandra Salinas i Aeron Bergman eren conscients del muntatge
de l’entrevista
quan van contestar a les preguntes.
ENTREVISTA A JOACHIM KOESTER
|
|
|
|
|
| Vista de l’exposició Fantasmal de Joachim Koester |
|
|
|
JACOB FABRICIUS
Pots indicar una imatge
que hagi provocat
una impressió especial?
Ahir vaig fullejar The Yage Letters de William
Burroughs. Hi havia imatges molt divertides
i memorables. “L’aiaguasca és un viatge
per
l’espai i el temps” a una ciutat barrejada
on
“
el passat desconegut i el futur emergent es
troben amb un brunzit sord.” Fa una impressió especial.
Haig de dir que,
aquí, vostè s’ha apartat
de
la reconstrucció fidel de la història
real per
tornar al format de la ficció.
No hi veig tanta diferència. La ment no distingeix
entre allò que és real i allò que és
irreal. Els
nostres actes quotidians poden procedir de
fets passats o presents, com també dels somnis.
Les imatges nuclears i fonamentals per a la
psique poden ser pura fantasia.
|
“La
idea que el domini públic és
fàcil
de definir és un error comú
que
avui
defensen els mèdia.”
|
|
La
paraula “suspens” es pot interpretar de
moltes maneres. Però molta gent té la
impressió que el suspens va associat a la por.
M’agradaria saber com defineix de la
diferència entre “suspens” i “sorpresa”.
La veritat és que jo mai no he relacionat el
suspens amb la sorpresa. Crec que aquests dos
termes o aquests dos estats d’ànim són
molt
diferents. El suspens es una cosa que voleteja,
que està en suspens, i això és exactament
el
que m’agrada; que alguna cosa pugui quedar
suspesa; un moment, indefinidament allargat.
La sorpresa... Jo associo aquesta paraula amb
alguna cosa lleugerament inesperada.
Es pot experimentar algun
dels dos a l’obra
que exposarà al Centre d’Art Santa Mònica?
Definitivament, el suspens.
|
|
|
|
|
|
| Joachim Koester. The
Kant Walks, 2003 |
|
|
|
Com?
Amb molts moments allargats.
A més, el seu estil particular i la mateixa
naturalesa del suspens exigeixen un joc
constant amb el flux del temps, ja sigui
comprimint-lo o bé, més sovint, dilatant-lo. La
seva manera d’abordar una adaptació és
completament diferent que a la major part
d’artistes.
Probablement, jo tinc una tendència envers
“
l’ambient”. Però també utilitzo la compressió,
quan treballo amb el temps, o amb la idea de
molts fets comprimits en una imatge.
Hi ha un conflicte psicològic i una faula moral
a la seva obra, i tots dos elements es troben
tan imbricats en el teixit dramàtic que mai no
xoquen.
(Joachim Koester mira per la finestra,
aparentment distret)
Jo crec que hi ha dues menes
d’artistes
creatius: els que simplifiquen, i els altres, que es podrien
descriure com els “complicadors”.
Molts bons pintors i excel·lents escriptors
pertanyen a aquesta última categoria, però per tenir èxit en el mitjà de l’espectacle,
cal
ser un “simplificador”. Hi està d’acord?
No, no estic d’acord amb la premissa. Qui
decideix què és simple i què és
complicat? Sota
aquesta pregunta, s’amaga la idea que el
domini públic és fàcil de definir;
un error comú que avui defensen els mèdia,
moguts per les necessitats especials que tenen ells.
Napoleó deia que la millor defensa és un
bon
atac. No li hauria pogut treure la primícia amb
algun eslògan de la promoció inicial?
Vivim en estat de setge. Mantinguem-nos units
i defensem el nostre territori contra la marea
de mentides que cada dia cauen sobre el món.
(“Res no és veritat, tot està permès”). |
|
|
