 |
LA CRÍTICA [I 2] |
|
|
Publiquem la segona part de l’especial dedicat a la crítica. Així, completem l’enquesta duta a terme per Eduardo Pérez Soler als crítics més importants de Catalunya que publiquen regularment i que van respondre la pregunta “Existeix la crítica avui?”. Una oportunitat per expressar una presa de posició enfront de la situació de la crítica avui. Des d’aquí el nostre agraïment a tots els qui van acceptar de participar-hi. Finalitzem aquest primer dossier dedicat a la crítica amb un breu text que intenta treure algunes conclusions.
PENSAMENT CRÍTIC: UN PLEONASME
|
|
DAVID G. TORRES
És difícil treure conclusions d’una breu
enquesta sobre l’estat de la crítica com la que
hem presentat en aquests dos últims números
del Butlletí. Forçada i en la qual la pregunta
no sembla haver agradat gaire. Un disgust que
potser només parla del bon estat de la crítica.
Una crítica que vol ser crítica fins i tot amb
els enunciats. És en aquest sentit com la
pregunta ha estat ben entesa. Al cap i a la fi
ha propiciat algunes preses de posició vehements. Aquesta era la intenció: oferir un
petit espai per tal que, encara que sigui
breument, poder manifestar una presa de
posició i intentar apuntar alguns dels problemes
apressants de la crítica d’art avui. D’aquí, la
ingenuïtat aparent d’aquest “existeix la crítica
d’art avui?”. En tot cas, retratar-se i quedar
retratat pot ser ingenu però és un requisit
mínim per tal de començar a discutir.
El que és almenys curiós és que aparellat al
sí unànime de l’existència de la crítica es
detecti, també de manera generalitzada, un
cert pessimisme sobre la seva situació. I és
més curiós encara si es té en compte aquest
aire compromès de les respostes que, de fet,
parlaria del seu bon estat. Amb la qual cosa
el problema no és que no es tinguin ganes
d’opinar o que no s’opini, sinó que aquest
opinar sembla que cau en terreny erm. I encara més, no sembla que no hi hagi ganes de
confrontació dialèctica, el problema és que no
hi ha els mitjans. I, sens dubte, aquí apareix
el fantasma de la manca d’independència. Una
manca d’independència que es llegiria en clau
tant de manca d’interès per part dels mitjans,
més centrats en la informació, per una espècie
de poder omnívor a què han arribat les
institucions artístiques i, no menys important,
per una manca d’independència real, lligada
a la incapacitat que mostra el sector per tenir
iniciatives privades.
Aquest trobar a faltar el moment de començar
a discutir té a veure amb un anhel per la
condició moderna de la crítica. Així que
segurament hauríem de donar la raó a Eduardo
Pérez Soler quan, en l’article que precedia
l’enquesta en el número anterior, deia que “totés possible en l’art actual menys elaborar
judicis crítics sobre l’art”. Simplement el que
hauria desaparegut és el valor de l’opinió, que
no és que estigui escombrada per la informació,
sinó que simplement no té eficàcia. I no parlo
d’eficàcia per esborrar del mapa un artista,
sinó senzillament per, com comenta Carles
Guerra, generar més opinió.
Per això no deixa de sorprendre que a vegades
una crítica ben assentada, feta d’opinió, es titlli de valenta. Sorprèn perquè insisteix sobre
un estrany estat d’opinió instal·lat segons el
qual la crítica es troba en un estat crític. Quan,
més aviat, el que està en estat crític és la
institució art. Aquestes expressions, en el fons,
no fan més que desactivar la seva possibilitat
discursiva, alhora que assenten el tòpic d’una
covardia general o, simplement, del vassallatge
de la crítica davant el comissariat i les
institucions, i deixen entreveure una suposada
connivència entre l’una i l’altra. Com si en fer
una mala crítica d’una institució hi hagués molt
a perdre.
Qui vol Henry?
Anem a pams. En primer lloc, en un sector tan
sota mínims és ben poca cosa el que es pot
perdre. Per descomptat, si les raons per
dedicar-se a la crítica són econòmiques, mal
economista estàs fet. Almenys que ens deixin
la diversió. En segon lloc, amb aquest poder
omnívor que han agafat les institucions no és
que s’assumeixi sense problemes la dissensió,
sinó que com hem vist queda esborrat: dos no
discuteixen si un no ho vol. I, en tercer lloc, si
la institució és prou intel·ligent, i a això lliga
la seva voracitat, una mala crítica pot ser un
pas, no només per a no enemistar-s’hi, sinó
al contrari. En una ocasió un crític bromejava
sobre fer una crítica-crítica a una exposició, perquè l’última vegada que ho havia fet la institució a la qual va criticar li va oferir feina.
Això que a primera vista pot semblar força
pervers, potser no ho
|
|
| és tant. Ja que estem
en temporada de Mundial de futbol posaré un
exemple futbolístic. És possible que el jugador
de l’Arsenal, Henry, tingués decidit quedarse
al seu equip abans de perdre la Copa
d’Europa enfront del Barça. Però, sens dubte,
la via més ràpida per ser cobejat per l’equip
de Barcelona no era facilitar-los la victòria,
sinó encaixar-los un parell de gols a la final.
Aquesta era la millor manera de mostrar les
seves credencials.
Ja fa temps que Manel Clot deia que el
comissariat només és una extensió de la labor
crítica o un dels mitjans d’exercir la crítica.
Si la política és l’art de la guerra per altres
mitjans potser caldria tornar a entendre el
comissariat com una manera d’exercir la crítica
per altres mitjans. I així, potser, recuperar
aquest paper independent de la crítica, no tant
una tasca mediadora com discursiva. I potser
també desplaçar aquest poder anul·lador de
la institució i l’escombrada informativa,
reclamant el valor de l’art com a pensament
crític. |
|
|
