 |
CARLES GUERRA
Per descomptat, la crítica existeix. El problema
està en confondre-la amb el periodisme. Tot i
que mantenen una relació molt estreta, la
crítica ha de tenir present que és un acte
transitori i amb poca transcendència. Informarés una base per opinar. Per tant, una opinió
sense informació no va enlloc, i a la inversa
tampoc. Abrogar-li més responsabilitat a la
crítica és embolicar la cosa. En el moment que
el crític es creu administrant una certa
autoritat i creu que ha d’anar repartint judicis
destrueix el joc més interessant: és a dir, que
després de la crítica es pugui continuar opinant
i fent més crítica. Que la crítica no representi
mai un punt i final! Que mai no cometi el pecat
d’abusar de l’autoritat de la primera persona!
D’altra banda, el crític mai no és independent.
L’ètica i la xerrameca de la virtut em fan venir
ois. Quan decideixo parlar d’alguna cosa és
perquè penso que ningú més no dirà el que jo
crec necessari dir. Si fracasso en fer una
crítica així, que passa moltes vegades, és
perquè no he dit res de nou. La crítica, per
tant, ha d’evitar reproduir els llocs comuns.
Cada vegada veiem més les notes de premsa
convertides en opinió crítica, prova que la
catàstrofe es propaga a preu fet. Avui en dia,
fer crítica és una bona plataforma per fer
altres coses. En la meva opinió, els millors
artistes han començat fent crítica (Judd,
Godard...). La crítica és una de les produccions
més modestes però més flexibles. Per a mi
representa l’espai més productiu de l’art, més
que la suposada centralitat de l’obra. Si per
mi fos, a l’obra se li haurien d’enganxar les
crítiques com qui afegeix “post-its”. De ben
segur que hi hauria un punt en què l’obra ja
no es veuria. El dia que les institucions facin
això la crítica deixarà de ser prescindible.
|
|
|
|
| Carles Guerra col·labora al suplement “Culturas” de La Vanguardia |
ROSA PERA
Penso que qüestionar-se l’existència de la
crítica avui és com qüestionar-se l’existència
de l’art. Òbviament, la resposta és afirmativa.
No obstant, hauríem de pensar on i com ha
d’actuar i, també, observar fins a quin punt
sintonitza amb la contemporaneïtat. Eina iàmbit de comunicació, la crítica ha de cercar
els canals més adients per desenvolupar-se,
per tal d’establir una connexió fructífera amb
el públic.
Exercir la crítica comporta desenvolupar
textures d’anàlisi i de recerca que permetin
problematitzar processos i situacions
relacionats amb l’actualitat, mitjançant la
creació contemporània. I, d’aquesta manera,
situar-se en terrenys que promoguin el diàleg
amb veus d’altres àmbits del coneixement, la
relació amb el cos social, l’emergència
d’arquitectures intel·lectuals i estètiques que
actuïn com a cadena de transmissió d’idees i
com a altaveu d’aquestes idees.
Com passa en l’àmbit de les pràctiques
artístiques, la crítica no sempre s’ajusta a
aquestes consideracions, o bé es queda dins
de càpsules estanques que no connecten amb
l’entorn, o bé es fon en l’estridència mediàtica,
sovint exercint la propaganda, sotmesa als
poders fàctics. Això només és el perfil baix de
la crítica. El que cal és fomentar i exercir la
crítica oberta, intel·ligent i activa.
Rosa Pera col·labora a ArteContexto
CARME ORTIZ
L’existència i la redefinició del paper de la
crítica en un món globalitzat on les noves
tecnologies de la comunicació fan que la
interacció entre els individus canviï i les
maneres de cercar informació i de crear i
divulgar opinió, també, són premisses i
preocupacions que tenen en compte i inclouen
moltes de les accions que s’han portat a terme
en les darreres dècades i que s’han concretat
en projectes editorials: tant efímers, com de
llarga duració, com en suport paper i amb uns
precaris sistemes de distribució, com a la
xarxa. Si aquest és el panorama que es dibuixa
internacionalment, cal dir que l’escenari
nacional té en compte aquests paràmetres, però el fet diferenciador es deu a una manca
de tradició que reverteix en un precari sistema
artístic real on la formació, la divulgació, el
sistema públic de col·lecció i el sistema privat
de col·leccionisme no s’acaben de normalitzar.
La fractura entre les voluntats i les realitats
té com a conseqüència la manca d’una
important massa crítica davant la insuficiència
del sistema.
Carme Ortiz col·labora a Papers d’Art
|
|
|
|
DAVID ARMENGOL
Davant el plantejament inicial sobre l’existència
o no de la crítica com a dispositiu discursiu al
voltant de l’art, penso que, tot i les seves
capacitats limitades como a vincle efectiu de
relació entre pràctica artística i públic, la
resposta ha de ser afirmativa. Sigui amb major
o menor grau d’eficàcia, no poden obviar la
presència de diferents estructures
d’aproximació crítica a l’art contemporani des
dels mitjans de comunicació habituals, com
ara la premsa escrita (sent més problemàtica
la situació en l’àmbit de la ràdio i la televisió).
Tot i aquesta cobertura, potser un dels
problemes principals que pateix la crítica
actualment es troba en la necessitat de generar
contextos més específics i especialitzats; marcs
de treball més lliures i flexibles capaços
d’afavorir judicis crítics més enllà de lectures
vinculades al coneixement, la difusió i la
promoció del fet artístic. Per arribar a això,
la crítica hauria d’aconseguir més autonomia
i independència respecte de la institució, amb
la qual cosa es situaria en un punt intermedi
més equilibrat i honest entre art i usuari.
David Armengol col·labora a A-Desk.org |
|
|
|
MARTÍ MANEN
La crítica sempre ha tingut diferents posicions
en l’art contemporani. Crec que és evident que
existeix la crítica avui, com ha existit sempre.
Això sí, pensant que el treball de Marcel
Brothaers, Hans Haacke, Andrea Fraser o
Fred Wilson es pot llegir també com a crítica
de l’art i del seu funcionament.
Si parlem de la crítica i la seva vinculació amb
els mitjans de comunicació tampoc no crec que
la situació sigui gaire desfavorable. Des d’espais
de premsa massiva com l’Avui, La Vanguardia o
El País hem pogut observar un marge prou ample
de maniobra per part de la crítica, tot pensant
que es tracta d’empreses que es regeixen per
criteris econòmics. El seguiment d’allò que passa
a nivell artístic es troba prou ben cobert, però
potser la tribuna de la crítica als mitjans massius
escrits no té per tradició marcar tendències o
possibilitats, amb algunes excepcions.
El que és flagrant és el cas de la televisió
pública, que no serveix com a lligam entre el
context artístic i la realitat social, ni com a
espai per a una crítica constructiva en art
contemporani. Flagrant si pensem que aquí no
ens hauríem de regir per criteris econòmics,
sinó de qualitat social.
Ens trobem en un moment interessant, on la
facilitat de publicació en línia obre les portes
a una democratització de la crítica. Falta per
veure quina serà la reacció dels mitjans
tradicionals i quins lligams s’establiran.
Martí Manen col·labora a A-Desk.org
MARTÍ PERAN
1.000 caràcters sobre la crítica?... 3 al sot: uf!
La crítica és un comentari, és escriptura, és una
experiència de llenguatge, és mediació, és l’efecte
de l’obra, és historiografia, és hermenèutica, és
un element en el cercle de l’art, és una
assignatura, és un ham, és un judici, és
pensativitat, és un carnet, és una moda, és una
transacció, és poesia de sapastres, és una
professió, és una distracció, és l’art mateix, és
l’enemic, és l’abisme de la parla, és un episodi
estètic, és una tautologia, és un instrument, és
una drecera, és inútil, és una recreació, és una destrucció, és una reacció, és un encàrrec, és
un tall vertical, és un narcòtic, és una paradoxa,és una alternativa, és institucional, és un paràsit,és periodisme, és una enquesta, és opaca, és
un pont, és una veu, no és res, és un tema, és
una conferència, és un programa, és una
mancança, és un esforç, és una negativa, és una
atenció, és una producció, és un coneixement,és un comissari, és una pregunta, potser és
veritat, és una direcció, és una intenció, és un
mercat, és un error, és un viatge, és un muntatge,és una lupa, és un enginy, és una tècnica, és una
dissecció, és reverberació, és un pretext, és el
moment zero de 1.000…
Martí Peran col·labora a Exit
ANNA MARIA GUASCH
Pensem, cada dia més, que ja no té sentit ni
parlar d’una crítica formal (basada en allò visual,
en la percepció, en la “mirada ensinistrada” i
en l’efecte shock), ni tampoc d’una crítica textual
amb tot el que suposa, tal com va avançar Marcel
Duchamp al seu text The Creative Act (1957), a
l’artista com al crític-observador, sinó d’una
crítica contextual o “situada”.
Una crítica en funció dels llocs i les situacions
específiques, una crítica compromesa amb les
vicissituds del present on el llenguatge i l’estil
cedeixen el seu protagonisme a favor de l’home
i les seves relacions amb l’espai i sempre dins
d’unes cotes màximes de reflexivitat i interès
per l’“alteralitat”. Més que parlar de la tan
toquejada “crisi” de la crítica, m’agradaria
pensar en un canvi de perfil de la figura del
crític i, sobretot, en la funció de la crítica. I
en aquest punt proposo, en una línia semblant
a la que planteja Andrea Fraser, desvincular
la crítica del “mercat econòmic” i situar-la en
altres mercats, com ara el “mercat intel·lectual”
que inclou l’acadèmia així com el “mercat
institucional” (museus, fundacions, organismes
públics, polítiques culturals) pels quals la figura
de la crítica pot gaudir d’una certa autoritat
i d’una relativa autonomia a l’hora de legitimar
les pràctiques artístiques.
Anna Maria Guasch col·labora a ABCD las artes
|
| Enquesta realitzada amb la col·laboració de Mireia Ferrer Munill |
|
