 |
NOVES TENSIONS, NOVES OPORTUNITATS |
|
Sensorama, el conjunt d’activitats organitzades pel col·lectiu d’artistes El Perro, es proposa abordar diferents formes de compromís polític en art. El compromís i, en concret, el compromís polític en art i la seva possible eficàcia és un desig que recorre a les pràctiques artístiques des d’un bon començament del segle XX. Un compromís que viu un bon moment en accions, però pot ser un moment dolent en eficàcia i que, en tot cas, reclama ser replantejat, repensat i revisat. O, com proposa Albert Martínez López-Amor a l’article que publiquem, oferir noves vies d’actuació més contundents i que passen per una autèntica estructuració dels esquemes febles amb els quals es treballa en art.
|
ALBERT MARTÍNEZ LÓPEZ-AMOR
“Benvolguts col·legues i amics: Manifesta 6
s’havia definit com una escola d’art temporal
(...) inspirada per exemples històrics com el
Black Mountain College i la Bauhaus (...), amb
l’objectiu de desenvolupar noves modalitats de
col·laboració cultural al context de Nicòsia. La
divisió d’aquesta ciutat en dos sectors, grecoxipriota
i turco-xipriota, implicava un compromís
i una presència a totes dues comunitats.
La carta pública que els comissaris de
Manifesta 6, Mai Abu ElDahab, Anton Vidokle
i Florian Waldvogel, van difondre el 6 de juny
passat, continua així:
“Malauradament, l’1 de juny vam rebre una
carta de l’alcalde de Nicòsia en què es
donaven per acabats els nostres contractes per
organitzar a la ciutat Manifesta 6, la biennal
europea d’art contemporani. Un dia després,
Nicosia for Art (l’organització municipal
senseànim de lucre que gestionava el projecte) va
denunciar internacionalment els suposats
incompliments que, segons afirmava, havíem
comès els comissaris (...). Nicosia for Art basa
la seva acusació en què ‘fa poc i,
contràriament
al concepte original de Manifesta 6, l’equip de
comissariat ha insistit a desenvolupar part del
programa a la zona ocupada de Nicòsia.”
Els tres comissaris acaben la carta oberta
lamentant la decisió de les autoritats locals i
destaquen el suport rebut: “Nombrosos
artistes, escriptors i acadèmics dels dos costats
de l’illa ens han enviat cartes de suport, on
protesten per una actuació arbitrària (...)”.
El cas recent de Manifesta 6 –cal veure com
evolucionarà en el futur immediat– apunta,
amb una claredat gairebé xocant, alguns
aspectes de la naturalesa de la relació entre
l’art contemporani i la política. En primer lloc,
recorda que hi ha tantes relacions com
modalitats d’exercici de la política. En aquesta
ocasió, quan diem política ens referim a
l’expressió institucional del poder; i quan diem
poder, volem dir estructura, monolitisme i
instint de preeminència per damunt de qualsevol
manifestació cultural i, per extensió, social. És
un cop de puny a la taula, un “fins aquí hem
arribat”: els interessos del poder, sobretot
quan aquest poder es veu qüestionat, no són
matèria de representació ni de debat.
|
|
|
D’altra banda,
ben pensat, l’episodi no ens hauria de sorprendre.
La conquista de la llibertat d’expressió no
té pas tants anys. I, sobretot, als països
que, fins fa poques dècades, han viscut sota
règims dictatorials, podem detectar encara gestos d’abús
despòtic. A
Xipre, però també a Espanya: fa poc
s’ha
produït un cas que no s’allunya gaire
de l’exemple de Manifesta 6. Al final del mes
de maig, la brigada de delictes tecnològics
del Cos Nacional de Policia demana a l’artista
Daniel García Andújar unes dades sobre
els usuaris del projecte www.e-valencia.org,
arran d'una hipotètica denúncia contra
aquest lloc web per part d’un “alt càrrec” de
la conselleria de Cultura de la Generalitat valenciana.
Després, no se n’ha sabut res més:
cap notificació oficial, cap comunicat formal,
cap comentari per part de l’administració |
|
denunciant.
El fet demostra una matusseria
que, si no fos tan greu, semblaria un acte
d’opereta. Per què, a hores d’ara,
retorna la tendència als “tocs d’atenció”als
artistes i les iniciatives culturals? Com diu el
mateix García Andújar, “redefinim
contínuament parcel·les de poder, i
això crea malentesos i tensions inevitables.
La reclamació d'un espai públic és
una constant històrica que es troba en una
redefinició permanent; es tracta de no abaixar
la guàrdia a l'hora d'afrontar nous reptes
i de trobar noves vies per permetre que la societat
s’expressi amb llibertat absoluta. Ara mateix,
treballem en un espai molt reduït,
sotmès a contínues pressions, que cal ampliar.
La tensió, aleshores, no es pot eludir.” Una
tensió que el col·lectiu El Perro eleva
a la categoria de “combat a l’entorn de la ‘política
general de veritat’ que cada societat té definida”.
|
|
Noves estratègies
Si assumim, doncs, que el conflicte emergeix
amb una vehemència renovada i que, pel cantó
del poder, revifa una certa agressivitat de to
autoritari, potser és el moment que l’àmbit de
l’art proposi noves estratègies d’incidència
política. Noves aproximacions més efectives,
en el sentit que vagin més enllà dels suports
restringits i sectorials –“artistes, escriptors
i acadèmics”– que han rebut tant els tres
comissaris de Manifesta com García Andújar.
Les velles qüestions de la visibilitat i la
transcendència pública de l’art guanyen un
nou protagonisme, que hem d’entendre com un fet consubstancial del nou escenari, ampliat
i heterogeni. Les sales, les galeries, els museus,
els formats expositius tradicionals, les taules
rodones en ús... són possibilitats vigents
encara, però no són les úniques vies. Pel que
fa a la difusió, hem de deixar de trencar-nos
el cap per atraure el públic. I pel que fa a la
creació, no es tracta tan sols de qüestionar
les esferes dominants amb la paròdia, la ironia,
la descodificació o la representació de
l’activisme. És el moment que les pràctiques
artístiques assumeixin el compromís que les
arts escèniques ja accepten d’ençà els anys
60: formar part d’una realitat socio-econòmica
que poden ajudar a transformar amb accions
transversals. I, de retruc, obrir l’escena de
l’art per baix, per les zones de contacte amb
el món real. Tres propostes i una constatació:
|
1. Insistir en la dimensió econòmica de la
cultura, i fer-ho valer sobretot davant
d’interlocutors inusitats, tant públics com
privats. Amb el plus del factor sorpresa:
imaginem una acció concertada –5, 10, 20
productors culturals coordinats– de demanda
de fons a administracions nominalment no
vinculades amb l’art, com ara la regidoria
responsable del comerç o la conselleria que
s’ocupa dels afers turístics. La perplexitat de
l’interlocutor seria gran; la primera resposta,òbviament, negativa. Però potser d’aquesta
manera –i reiterant la petició d’ajuda una i
altra vegada–, començaríem a qüestionar
algunes idees preconcebudes sobre quin ha
de ser el suport públic als processos de l’art
i la cultura, sobretot, a llocs com Barcelona,
on “la cultura subvenciona l’economia i la
política cultural actual respon directament als
interessos de promoció urbanística i comercial”,
com ha destacat Jorge Luis Marzo.
|
|
|
|
 |
|
| Foto de Nicosia de la web de Manifesta 6 |
|
|
|
2. Reunir aquest grup elàstic, vast i creixent
dels treballadors freelance. El productors d’art–en primera instància els artistes, els crítics,
06
Foto de Nicosia de la web de Manifesta 6els comissaris independents i els gestors a
temps parcial– s’haurien d’aplegar en un front
de pressió amb tothom amb qui comparteixi
algun tret característic del seu procés de
treball: precarietat, flexibilitat, inseguretat,
irregularitat d’ingressos, risc, informalitat. I,
d’una manera singularitzada, amb altres
productors de cultura visual com són els
dissenyadors gràfics, els programadors, els
publicitaris independents. Aquesta aliança
hauria de ser prou forta per reclamar
avantatges fiscals i fins i tot mesures més
ambicioses, com ara la possibilitat d’obtenir
una “renda bàsica de producció no formal” en
casos de necessitat –que, en el context de
l’art, no serien pocs.
3. Aprofundir en estratègies
eficients d’inserció de l’art dins la
societat. Totes les conjuntures, escenaris i situacions
que comportin reflexió i representació a
l’entorn de pràctiques i preocupacions socials
són susceptibles de rebre propostes d’acompanyament
per part de l’art contemporani. Unes jornades sobre
noves perspectives al sector pesquer, una sèrie
de TV, un encontre d’executius financers, una classe
de primària, un festival de jazz, una ruta a peu
de dos dies pel GR 92, un dia rutinari en una planta de
fabricació. Com interactuarhi? Mostrant treballs
artístics, traçant-ne les relacions que hi
poden haver amb les matèries a discussió,
vehiculant la informació que es genera a través
de canals creats expressament, impulsar projectes participatius
que impliquin les persones del context en qüestió,
etc.
El panorama és ampli i potser conté més
oportunitats que no imaginem. La constatació final és que la condició per a una nova acció que pugui contribuir a construir “noves
realitats” és que l’àmbit de l’art aposti per un
treball col·lectiu. Una altra condició important
consistiria en afavorir la complicitat amb altres
esferes de la societat.
|
|
|
|
| Daniel García Andujar. Technologies to the people |
|
|
|
|
