 |
SÍ, ÉS L’ECONOMIA! |
|
Durant el mes de maig es presentarà el llibre Capital!, resultat de les jornades
de treball i reunions que sota el mateix títol va dirigir durant l’any passat
Amanda Cuesta i que aborden la relació entre diners i art.
Precisament a propòsit d’aquesta relació publiquem un text de Florenci Guntín,
Secretari General de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya, en el qual
aborda assumptes com la necessitat d’un codi de conducta i els vincles entre
diners públics, responsabilitat i art.
|
FLORENCI GUNTÍN
La despesa consolidada total en arts visuals
a l’Estat espanyol o, dit d’una altra manera, el
volum econòmic del sector durant l’exercici
2002-2003 va ser de 1.469 milions d’euros.
Aquest és un dels principals indicadors sobre
l’impacte econòmic directe de l’art que recull
el treball Estudio sobre la dimensión económica
de las Artes Visuales, que han elaborat les
empreses ARTImetria i Urbmedia per encàrrec
de la Fundació Art i Dret i l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya i que publicaran
ben aviat. Una segona part d’aquest treball fa
una aproximació a l’impacte econòmic indirecte
o induït a través de l’estudi de casos.
Impacte directe
La part empírica d’aquest treball descriu la
cadena de valor del sector. Per sub-sectors,
l’àmbit de la formació —que inclou el batxillerat
artístic, l’ensenyament reglat i l’universitari
(Belles Arts i Història de l’Art, postgraus i
màsters) ocupa a 5.525 docents que
imparteixen matèries a 79.937 alumnes i mou
253 milions d’€. Hi ha 11.236 artistes amb
unes despeses de personal de 40 milions d’€.
La difusió (sales i centres d’art) dóna treball
a 687 persones, convoca a 793.961 visitants
i mou un volum de 195,5 milions d’€. El mercat
de l’art (galeries i sales de subhasta) ocupa
a 1.636 persones i genera el 10% de l’economia
del sector (145 milions €). L’apartat dels museus
d’art rep a 15.136.874 visitants, compta amb
3.852 treballadors i amb 423,21 milions d’euros
(un 90,5% prové de l’administració) és l’àmbit
amb més pes econòmic. Finalment, les 413
administracions públiques (entre ajuntaments
de més de 25.000 habitants, diputacions,
governs autònoms i administració central) té 3.270 funcionaris adscrits a les arts visuals
i gasta 411 milions d’€.
Impacte indirecte
Comencem a disposar de dades sobre
l’economia satèl·lit —o impacte induït— en
l’àmbit de l’art contemporani. L’activació econòmica d’alguns equipaments artístics
sobre el seu entorn més proper s’ha traduït
en xifres i percentatges que venen a demostrar
empíricament allò que fins ara eren intuïcions
o conjectures. Alguns exemples: les altes de
l’Impost d’Activitats Econòmiques al Raval
nord (zona MACBA) entre els anys 1996 i 2002
van experimentar un increment del 16%,
gairebé 5 punts per sobre de la mitjana de
Barcelona. L’alta de serveis culturals i d’oci
en aquella part de Ciutat Vella va pujar un
110,4% i la dels professionals de l’art i
l’espectacle un 220%. Si la mitjana d’augment
del preu dels pisos a València, durant el període
1996-2001, es va situar en el 45%, al barri
del Carme (a on està situat l’IVAM) l’augment
va ser del 75%, trenta punts per sobre. Un
55% de mitjana de les entrades a nou museus
estudiats són turistes. La despesa mitjana
diària d’un turista és de 84,26 €. La seva
aportació econòmica, per tant, es pot estimar
en 156 milions d’euros anuals.
Més recursos i més ben gastats
El coneixement de l’estructura econòmica de
les arts visuals, junt a l’anàlisi dels seus Actius
Intangibles (capital intel·lectual) i del seu Capital Social (les xarxes, les normes i la confiança que
permeten l’acció i la cooperació per al benefici
mutu), són nous instruments imprescindibles i
d’un gran valor per obrir noves formes—estratègies, programes, accions— d’activació i desenvolupament econòmic de les arts.
|
|
Un dels reptes més importants del
futur Consell de les Arts de Catalunya
serà el d’afrontar la dimensió econòmica de la cultura en els termes
que apunten els experts.
|
|
|
Aquesta nova mirada sobre la dimensió econòmica de les arts no és aliena a allò que
els experts internacionals apunten: el potencial
de desenvolupament econòmic del coneixement—i l’art n’és una de les seves formes— és la
clau i els poders públics, les empreses, la
universitat i els creatius han de forjar aliances
i establir apostes estratègiques. Si volem forjar
una aliança, ens cal, en primer lloc, saber-nos
explicar i augmentar la confiança i la cooperació entre els diferents sectors. Ens cal, a
continuació, augmentar els fons públics i
privats. Cal atraure més recursos per aplicarlos
en la millora de la formació de la ciutadania
en general i dels professionals en particular.
Impulsar programes d’Investigació +
Desenvolupament + Innovació que donin ales
als creadors, frenin la fuga de cervells i
atreguin als de fora. Activar el mercat amb
valentes mesures d’incentius fiscals, obrir vies
per a nous suports i pràctiques, etcètera.
Millorar la despesa o gastar més bé vol dir
instaurar nous models de gestió dels recursos
públics i de les competències en matèria
cultural. Nous models basats en criteris
d’excel·lència, rigor, transparència i avaluació contínua. Programes a mig i llarg termini o, dit
d’una altra manera, protegits de les
contingències electorals i dels sectarismes
polítics. Una altra manera de fer que traslladi
les decisions tècniques o científiques a la
societat civil. En aquest sentit, a Catalunya
estem ben situats i en condicions d’abordar
un canvi històric amb la propera posada en
marxa d’un veritable Consell de les Arts. Tal
vegada, un dels reptes més importants del
futur Consell de les Arts de Catalunya serà el
d’afrontar la dimensió econòmica de la cultura
en els termes que apunten els experts.
Les Bones Pràctiques professionals en el
sector artístic
Però hem de tornar de nou a les estadístiques
per enfocar un aspecte preocupant: la situació econòmica de bona part dels artistes i d’altres
agents free lance (comissaris, crítics,
historiadors, etc.). Una situació alarmant que
presenta índex de precarietat i que s’hauria
d’afrontar amb caràcter urgent i simultani a
alguns dels plans apuntats més amunt.
Tot i que a l’Estat es calcula que hi ha 11.236
creadors, només la tercera part (3.998) es
poden considerar ocupats a temps complert.
Un 52,7 % dels artistes visuals obté menys de
375 € mensuals per la seva activitat, quan la mitjana interprofessional és de 1.440 €. La
inseguretat jurídica en la que exerceixen la
seva feina és aclaparadora degut a la
inexistència de contractació per escrit.
Les xifres ens mostren la fotografia d’una
escena coneguda per patida però mai fins ara
tan definida. Urgeix, en primer lloc, canviar
un estereotip: l’artista no pot viure d’il·lusió,
ningú no viu de promeses de futur. La majoria
dels mediadors (públics i privats, amb o sense ànim de lucre) s’han provingut de continguts
artístics —sense els quals les seves
institucions, activitats, festivals, publicacions
o pàgines web no tindrien cap mena de sentit— amb un cost econòmic zero. Continguts gratis:
cost de producció zero, remuneració pel treball
o el servei prestat zero. En molts casos l’artista
fins i tot es veu obligat a invertir recursos
propis, obtinguts d’altres activitats o del seu
entorn familiar, per fer possible la difusió social
de la seva obra, confiant en que, tard o d’hora,
recuperarà la inversió amb l’entrada al circuit
del mercat de l’art. Per si no n’hi ha prou,
darrerament apareix entre alguns mediadors—i des de les seves organitzacions
professionals— una resistència al reconeixement
dels drets morals i econòmics dels artistes
directament proporcional a la consolidació de
l’entitat de gestió col·lectiva de drets dels
artistes (VEGAP). L’escena artística no es pot
mantenir sobre aquestes premisses. En aquest
sentit, l’establiment de codis de relacions més
justes i equilibrades basades en indicadors de
Bones
Pràctiques professionals podria ser l’instrument per modificar i fer econòmicament sostenible la base sobre la qual descansa i creix el món de l’art.
La publicació de Capital! (editat pel CASM i
conduït per Amanda Cuesta) i de l’Estudio
sobre la dimensión económica de las artes
visuales, els programes del nou Centre
d’Innovació i Desenvolupament Econòmic de
les Arts (CIDEA-AAVC) amb el suport, entre
d’altres, de l’ICIC, la constitució de la Fundació Cultura Barcelona (ICUB), el creixent interès
de la Cambra de Comerç de Barcelona per
l’economia de la cultura, són alguns exponents
d’una nova i necessària mirada sobre les
estructures econòmiques del món de l’art que,
sense cap mena de dubte, generaran nous
instruments de canvi i progrés.
|
|
|
