 |
BON TEMPS PER A LA CRÍTICA |
|
La crítica té un paper constructor,
la seva funció és generar pensament crític,
que no té gens a veure amb la queixa. Però, aquest
paper li està sent usurpat, substituït per aquesta
cultura de la queixa, per la mera informació o pel treball
d’agent
cultural. Un fenomen que afecta tots els sectors de la cultura.
Julià Guillamon,
crític literari (des de les pàgines de “Cultura/s” a
La Vanguardia escriu setmanalment crítica de literatura
catalana), constata aquesta pèrdua, insiteix en la necessària
independència de la crítica i, al mateix temps, en
les seves vinculacions intel·lectuals. A la llum d’una
experiència rigorosa i dilatada en el temps, les seves reflexions
entorn a la crítica i la crítica de llibres són
un mirall sobre el qual pensar la crítica d’art: sobre
la que insistirem al Butlletí.
|
JULIÀ GUILLAMON
A L’era del buit Gilles Lipovetsky
parla del fenomen de la desaparició de l’humor
sota els signes humorístics. A partir dels anys seixanta,
com a reacció davant dels grans discursos de
la modernitat, sorgeix un nou estil d’humor
desimbolt i intrascendent que es projecta
damunt la publicitat, el periodisme i la moda.
A diferència de les formes d’humor tradicionals —que
provocaven una inversió de la lògica o
la degradació del sublim mitjançant una
comicitat irrespectuosa— el nou humor lúdic
es projecta sobre el jo, és subjectiu i relaxat,
una pàtina que recobreix les coses. Es podria
dir que una cosa semblant ha passat amb la
crítica. Els grans discursos han estat
substituïts per una crítica de poc voltatge, que
ho qüestiona tot i no toca res. Per exemple.
Avui és dissabte, dijous vaig sortir i estic
content. Però els comentaristes d’opinió del
meu diari no han tingut bona setmana. A les
pàgines de Cultura un professor universitari
es queixa del desprestigi que envolta la paraula
professor. Ara que els vidents i els nigromants
es fan dir professors, potser és hora que dels
professors se’n diguin toreros. A les pàgines
d’Opinió una escriptora es queixa que la gent
faci servir les llengües per agredir-se i proposa
que enlloc de barallar-se tant la gent aprengui
idiomes. Al suplement de televisió, un periodista
critica Ferran Torrent per haver celebrat
públicament la decisió de García Márquez
de deixar d’escriure. Proposa que enlloc de donar
tant d’espai als comentadors es potenciïn
programes de llibres com el de Vicenç Villatoro.
|
|
|
 |
|
| Consulta. Mind the Gap, 2005 |
|
|
|
|
|
En el món postmodern que Lipovetsky descrivia
tot té conya, tot fa gràcia, tot du en sí mateix
la seva paròdia, però la gent no riu obertament,
socialment, com abans. En el món d’ara tot és
motiu de critica, però la crítica gairebé ha
desaparegut del mapa. Qui té la culpa que fem
servir les llengües per agredir-nos? qui és el
responsable del desprestigi social dels
professors? la societat, el mercat, els polítics:
ningú en concret. Es tracta d’una crítica sense
objecte, que no assenyala culpables ni busca
responsabilitats. És previsible: tria aquells
elements menys polèmics i desenvolupa
arguments que darrera l’aparent iconoclàstia
refermen opinions conservadores i valors
establerts. És narcissista: al marge de
qualsevol dimensió social, representa la
celebració de l’escriptor o del periodista com
a consciència crítica (l’excentricitat dels
referents i l’element autoirònic subratllen el
caràcter subjectiu). És reversible. Podríem
pensar en escriure un article per defensar
Ferran Torrent enfront la frivolitat i la inconsistència dels programes de llibres, amb
els mateixos arguments i amb la mateixa
finalitat indefinida de preservar la literatura
dels seus enemics. És inconsistent. Truco
Ferran Torrent i em diu que ell no ha parlat
malament de García Márquez i que el periodista
ja l’ha telefonat per disculpar-se.
La crítica “cultural” i el mitjancer
Hem adoptat un posat crític, de la mateixa
manera que des de fa anys ens hem acostumat
a gastar un look divertit, mentre la crítica ha
anat abandonant les tribunes del mitjans de
comunicació i de les revistes especialitzades.
La crítica d’art, musical o literària ha deixat
lloc a una difusa crítica cultural. Al mateix
temps, els crítics es troben, cada cop més,
exposats a regles alienes a la seva activitat.
La primera raó és d’ordre extern. A causa de
la creació d’una indústria que aspira a donar
a conèixer els seus productes utilitzant com
a plataforma les pàgines dels diaris i els
suplements, la feina del crític tendeix a
equiparar-se a la del periodista. Una bona
crítica conté sempre un element informatiu.
Assenyala aspectes interessants d’un llibre i
els situa en un context que ajuda a entendre’ls.
Però la seva funció no es pot limitar només a
informar: el crític ha de respondre a una doble pregunta: “és bo aquest llibre?”, “què és un
bon llibre?”. Com ja va assenyalar T.S.Eliot en
un famós assaig, per respondre a aquesta
qüestió cal un compromís entre l’experiència
directa dels bons llibres i la capacitat de
generalització que du a triar, a descartar i,
en últim terme, a organitzar aquestes
experiències d’acord a nous criteris poètics.
Aquest és un procés lent i ple de matisos. En
un context de saturació, de competència i
dificultat d’arribar al públic, només un
tractament espectacular pot garantir una
bona recepció dels llibres. Els matisos no
ajuden a entendre el missatge, i qualsevol
objecció es valora molt negativament. No tant
en funció de la qualitat que s’atribueix o es
nega a un determinat autor, sinó en termes
de mercat.
L’altre factor és intern i forma part de l’evolució que han seguit en els darrers anys els grups
culturals, amb la pèrdua dels referents
col·lectius i l’articulació de lobbys i nuclis de
pressió. El crític independent és
progressivament substituït per l’agent cultural
que s’identifica amb determinades opcions o
fa de mitjancer entre diferents faccions. En
tots dos casos –crític periodista o reconvertit
a agent cultural— el requisit primer és la renúncia al lliure criteri i la subordinació a la
màquina de la promoció literària, sota
l’amenaça de desqualificacions sorolloses.
|
El panorama no és massa favorable, però tampoc especialment negatiu. Sotmès a
pressions internes i externes, en un moment
en què els propis codis del llenguatge crític
semblen corromputs pel mal ús que se’n fa a
les tribunes públiques, el crític s’ha d’imposar
una estricta disciplina. Ha de mantenir-se a
distància de la societat literària, dels premis
i de les presentacions de llibres. Ha de restar
al marge dels grups que substitueixen la
literatura pel joc de poder. Ha de respondre
a la corrupció de l’escriptura crítica amb els
recursos del bon periodisme: el rigor de la
informació, la imaginació i la capacitat
descriptiva, la capacitat de denúncia i la
dimensió social. Ha de llegir els llibres en el
corrent de la vida i, amb naturalitat, projectarhi
el resultat de les seves recerques i del saber
dels altres. En els temps que vivim, el crític no
pot pretendre aplicar cap doctrina: ofereix als
seus lectors una imatge de l’actualitat i una
idea de la tradició, des de punts de vista
singulars i amb propostes que fan pensar.
Treballa a partir dels elements
que ofereix la realitat immediata: llibres
importants i d’altres que no ho són tant, però que apunten aspectes nous i permeten
interrogar-se sobre el present.
|
|
 |
|
| Pep Agut. No em diguis el teu nom, 2004 |
|
|
|
|
|
Els tracta amb respecte, buscant el que tenen
d’aportació genuïna. També es fa ressò dels
fenòmens —sociològics, culturals o
editorials—, perquè formen part del món,
però es mostra implacable amb les falsificacions
i les impostures. Per fer la
seva feina compta amb l’ajut de periodistes
amb experiència, que l’ajuden a definir criteris
i objectius; escriptors que l’esperonen; i d’altres
crítics que comparteixen amb ell afinitats i
lectures. Enfront la cultura de la queixa que
cada cop més ho envaeix tot, el crític ha
d’assumir un paper propositiu i fer de la seva
mateixa escriptura un acte d’afirmació. |
|
|
