 |
ENTREVISTA A LAWRENCE LESSIG
|
|
Lawrence Lessig és el fundador de Creative Commons. Una organització que
des del 2001 ha desenvolupat llicències (CC) que ofereixen cobertura legal als
autors que no vulguin limitar el dret de còpia i distribució de les seves obres.
Creative Commons i Lawrence Lessig són un referent mundial del copyleft,
terme encunyat en oposició a copyrigth per Richard Stallman (programador i
referent del moviment de programari lliure, creador de GNU-linux). Amb motiu
de l’edició de copyfight, l’objectiu del qual és informar i debatre sobre propietat
intel·lectual i cultura lliure, Oscar Abril Ascaso i Elástico van entrevistar
Lawrence Lessig. Hem transcrit una part del vídeo d’aquesta entrevista.
|
|
Quina creu que és la diferència entre la
normativa del copyright als Estats Units i a
Europa? I, quina li sembla més justa?
Si ens referíssim a la tradició americana versus
la tradició europea, jo diria que prefereixo la
tradició americana, perquè estava pensada
més deliberadament per restringir l’abast dels
monopolis dels drets de reproducció. Però, tal
com han evolucionat ambdós sistemes, el
sistema americà s’ha tornat molt més repressiu,
per la concentració de poder que confereix als
propietaris del copyright, mentre que el sistema
europeu continua conferint als autors un
control significatiu sobre com s’utilitzen els
seus drets de reproducció. Així, els dos sistemes
han invertit el sentit sobre com contribueixen
a perjudicar o a mitigar el problema.
Però, pot ser que cap dels dos sistemes sigui
realment bo per a les tecnologies digitals. El
problema fonamental és que cap intenta
compensar la càrrega que imposa en un cert
tipus de creativitat. Per exemple, si escriu una
novel·la que no implica treball de ningú més,
tot va bé; però si un noi de 15 anys vol fer un
remix de cançons antigues amb el seu plat
digital i resoldre els drets d’aquest remix abans
de treure el disc, no podrà, no podrà publicarlo
en un context legal. I si el publica en un
context il·legal o no legalitzat, quan guanyi
diners amb això, es veurà exposat a la
responsabilitat legal dels remixos que hagi fet.
Els dos sistemes estan construïts a partir
d’aquesta classe de premisses i cap dels dos
està encara adaptat a les oportunitats tecnològiques que permeten les tecnologies
digitals. Mentre els Estats Units continuïn
tenint el poder que exerceix en aquest context,
em temo que els europeus simplement s’hauran
de fastiguejar i seguir-los.
A Espanya hi ha un problema amb les llicències Creative Common: si algú vol publicar la seva música o posar alguna cosa a disposició del públic, però decideix guanyar diners amb les emissores de ràdio, ha d’anar a la Societat d’Autors, i això vol dir que si cobra, ha de sotmetre’s a les seves regles. I aquestes regles no inclouen un contracte per distribuir la seva música gratuïtament per Internet.
Hi ha aquest mateix problema a molts països. Això passa on les societats d’autors tenen l’ús exclusiu dels acords o de les emissores de ràdio. Abans que res, és necessari un treball d’educació amb aquests agents que han tingut tradicionalment els drets perquè, en definitiva, no hi ha un autèntic conflicte d’interessos. Hem parlat amb societats d’autors europees i els hem dit que haurien de permetre’ns posar en circulació continguts sota termes no comercials. Fins ara, no comercialitzaven aquests continguts, així que nosaltres ens ocuparíem d’embolicar aquests continguts i de reenviar-los-hi quan es tracti de gent que en vulgui fer un ús comercial. Suposaria publicitat gratuïta per a ells. L’únic conflicte autèntic que hi ha en aquest debat és entre la gent que pensa que els artistes n’haurien de tenir l’opció i la gent que creu que no. Hi ha societats de drets d’autor que creuen que haurien de funcionar com a sindicats i no permetre als artistes que triïn, perquè destruirien el sindicat. I n’hi ha alguns que no volen donar als artistes la possibilitat d’escollir perquè en controlarien els beneficis: com els segells discogràfics que signen un contracte amb algú per a tota la seva vida professional. Difereixo d’aquests enfocaments: crec que els artistes haurien de tenir el poder de triar i hauran de jugar un paper per canviar-ne les regles de joc.
|
|
|
Amb els canvis en l’equilibri global de poder,
podem preveure que les Creative Commons
conquereixin el món?
Crec que el que passarà és una barreja cultural
força més interessant. Quan es doni, ningú no
pensarà que té res a veure amb les Creative
Commons, sinó al sorprenentment creatiu queés el món.
A Free Culture, hi ha defensat que un mètode
per pagar els artistes gravant amb un impost
la connexió a Internet. No obstant això, a Europa
tenim diferents enfocaments impositius. A
Espanya hi ha un gran descontentament crític
pel preu afegit que paguem per cada CD.
El que jo descric a Free Culture és un pur
sistema que té dos components principals. El
primer és que, sigui l’impost que sigui, ha
d’establir-se en el lloc més eficaç; no ha
d’agregar-se necessàriament als CDs d’artistes.
I segon, que no compri la nostra llibertat. El
problema amb el sistema europeu és que no
aporta cap d’aquestes dues coses: 1. Posa
l’impost en el lloc erroni; i 2. No et permet
comprar la teva llibertat, no pots afusellar el
contingut que has comprat en un CD. Si
n’adquireixes el dret mitjançant el pagament
d’un impost, hauries de poder fer certes coses
amb aquesta música. Tal com és ara, és com si
es pagués la música dues vegades.
Creu que en el futur hi haurà una majoria
d’artistes que hauran decidit alliberar la seva
música a Internet per establir més contacte
i cobrar de les actuacions de música en viu
més que dels discs?
No puc predir el que passarà amb la indústria.
Wilco és un exemple no solament d’algú que
ven més discs alliberant el seu contingut a
Internet, sinó que a més té un seguiment
fantàstic en el món dels concerts. Però no tinc
clar que això funcioni igual per a tothom. El
que sí que sé és que ningú no sap com serà el
millor model. Hem de fer el mateix que han fet
les societats des del seu origen: enviar un
paquet d’experiments i provar-los, i permetre
que la gent els provi. Hauríem d’animar i
promoure aquest tipus d’experimentació ara
mateix, en comptes de fer-la il·legal o
d’estigmatitzar els artistes que hi prenen part. |
|
Fa unes quantes setmanes, Richard Stallman
va escriure un article en el qual explicava què passaria si Victor Hugo visqués en la
circumstància d’una patent literària. Si es
considera que la música és un tipus d’algoritme,
creu que ha de témer el sistema de patents?
Les patents han començat a entrar en la música
en la mesura que afecten els miniarxius i les tecnologies que permeten la compressió dels
arxius. Encara que no crec que l’analogia
directa entre la manera com funciona la música
i la manera com funcionen les patents hagi de
fer-nos témer que arribin a la música.
El terme copyleft sona tan semblant a copyright
que molta gent es confon i el mateix terme
s’ha convertit en un problema. Vostè ha triat
el nom de Creative Commons. Què n’opina,
d’aquest terme?
Crec que s’inverteix massa esforç corregint
la manera com la gent parla, una mica a l’estil
d’una institutriu. La gent hauria de fer servir
les paraules que li semblessin més adients.
Vam haver de fer servir una paraula diferent
perquè no totes les nostres llicències són
tècnicament llicències copyleft. Una llicència
d’atribució és una llicència lliure sota la
definició del programari lliure, però no és una
llicència copyleft, perquè no imposa una
obligació recíproca. Un dels grans problemes
en aquest debat és que la gent no se n’adona
de la llibertat que el programari lliure està creant, i que la llibertat que està creant el
moviment de la cultura lliure a les Creative
Commons és una llibertat basada, sobretot,
en el copyright. Crec que ni Richard Stallman
ni jo diríem que volem l’abolició del sistema
del copyright. No estic del tot convençut que
la cultura propietària sigui antiètica. El
coneixement propietari en el context de la
ciència és inherentment antiètic, els científics
tenen l’obligació d’oferir el seu treball. No
estic tan segur que sigui el mateix per a un
novel·lista, un músic o un cineasta. Mentre les
lleis del copyright siguin prou restrictives, la
cultura de la propietat no farà cap mal. M’oposo
als moviments anticopyright quan volen
suprimir el copyright, però els dono suport i
m’hi uneixo quan impliquen fer el treball del
copyright tot ajustant-lo a la seva visió original
del que hauria de ser. |
|
|
