 |
Time Lines de Runa Islam |
|
Time Lines és l’últim film de l’artista establerta a Londres, Runa Islam. Rodat a Barcelona i coproduït pel CASM, la pel·lícula ocupa fins a mitjan mes el gran espai del claustre del centre. El mateix
espai on Mabel Palacín va exposar a finals de 2003 La distancia correcta, una doble projecció que posava en joc elements cinematogràfics. Ara, Mabel Palacín descriu i analitza algunes qüestions
relatives al cinema i els punts de vista presents en el treball de Runa Islam.
|
|
MABEL PALACÍN
L’objecte de la pel·lícula Time
Lines és la ciutat, una ciutat: Barcelona.
Per això, l’artista busca punts alts, privilegiats
per mirar-la; recorre als miradors clàssics: Montjuïc
i el Tibidabo. No opta per un punt qualsevol dels punts
més alts per veure la ciutat, descarta les construccions
més recents com la torre de Collserola a la mateixa
formació muntanyenca que el Tibidabo, o algun dels
últims gratacels com la flamant torre Agbar. Aquesta
elecció no és aliena a la malenconia que
irradia el film. Els miradors seleccionats estan situats
als dos parcs d’atraccions amb què contava
la ciutat, el de Montjuïc, ja desmuntat, i el Parc
d’Atraccions Tibidabo encara en funcionament. Fins
a arribar a la sala de projecció clàssica,
heretada del teatre, el cinema va ocupar un lloc dins
de les fires i parcs d’atraccions. En els seus orígens
va ser mostrat com un mecanisme que produïa la il·lusió
de realitat, més vinculat a la galeria de les meravelles,
la sorpresa i el divertiment.
Runa Islam selecciona dues atraccions
del Tibidabo: un avió fixat a una grua
que gira a la vora d’una muntanya (i
que crea a qui hi puja la il·lusió que
vola) apareix, molt breument, al
començament del film. La segona, una
atracció de 1908, és una espècie de
gronxador, balancí, que gira 360º i que
porta un dels seus extrems al més alt
mentre que l’altre es manté arran de
terra. És el punt més alt de Barcelona
i proporciona un dels plànols més
estranys del film per la manera com és
tallat.
El telefèric
Però la major part de Time Lines
l’ocupa el telefèric de Barcelona. El funicular
de Barcelona uneix la muntanya de Montjuïc amb el
port i crea un punt de vista dramàticament fort
sobre la ciutat pel seu moviment, avança lentament,
suspès als cables, d’un punt a un altre de
la ciutat, sense la possibilitat d’un desviament
que no tingui conseqüències tràgiques.
Aquest moviment lent és el protagonista del film.
|
El funicular no és pròpiament una atracció
de fira, però sí que comparteix alguna de
les seves característiques recreatives a les vistes
excepcionals que ofereix i al públic, principalment
turístic, que el freqüenta. Qui puja al telefèric
no ho fa simplement per traslladar-se d’un lloc
a un altre, sinó per gaudir d’una vista distant
i privilegiada sobre la ciutat, la majoria de gent de
Barcelona mai no hi ha pujat. Runa Islam no viu a Barcelona
i fa pròpia aquesta condició de públic,
però, a més, és una artista que fa
vídeos i pel·lícules que inscriu
en el propòsit d’analitzar les característiques
del mitjà, amb la qual cosa afegeix una cosa més
a la seva condició de turista. Les panoràmiques
formen part d’alguna cosa que les fires oferien:
vistes. Les vistes des de punts alts proporcionen la sensació
de contemplar un territori “en la seva totalitat”,
la impressió de comprendre el món en la
seva estructura, per sobre de la percepció.
Pujar a una muntanya, pujar a un punt alt per mirar alguna
cosa, per veure millor, és assolir prou distància
per comprendre l’objecte.
El punt de vista
El punt de vista a partir del com es construeix
una imatge és una peça clau de la naturalesa
de la mirada. El punt de vista que Runa Islam empra és
una mena de “vista d’ocell” que, en
teoria, posseeix la qualitat d’oposar intel·lecció
a percepció. No obstant això, el que veiem
a Time Lines no és exactament la ciutat,
sinó més exactament les atraccions de fira
des de les quals la ciutat es veu. La maquinària
del punt de vista està representada al pla i adquireix
un major protagonisme que la “vista” mateixa.
El que es fotografia és el mecanisme que mit jançant
moviments autònoms a l’espai està
encaminat a oferir una vista mòbil sobre la ciutat,
construccions tècniques artificials que proporcionen
sensacions, les quals afegeixen emoció, a través
del moviment, a l’acte de mirar. Moviment i emoció,
o la relació que es pot establir entre els dos,
formen un binomi essencial al cinema. Però, res
de tot això apareix a Time Lines, perquè
el film es concentra en els moviments autònoms
de les atraccions, produïts per màquines com
la maquinària emprada per al moviment formal de
la càmera, lateralment, verticalment i horitzontalment.
Alliberada del pes físic humà la càmera
registra el seu propi engranatge. Runa Islam considera
aquestes construccions com plansseqüència
ready-made que produirien un desplaçament
i un moviment formal de la càmera preparat.
|
No hi ha narrativa
lineal, però una sèrie de personatges
apareixen al film, són aquí, més
com a models que com a actors, són fotografiats
mirant la ciutat des de les atraccions i el funicular.
Actuen com a indicadors de temps per la roba que
vesteixen. A les atraccions una parella abillada
amb vestits de finals del segle xix apareix saludant
l’avió que entra i surt del pla i que,
en aquest cas, no segueix el moviment de la maquinària,
aquesta mateixa parella, o una altra que sembla
pertànyer al mateix moment temporal, ocupa
la caixa del balancí que els eleva sobre
la ciutat des del Tibidabo. A la plataforma des
d’on parteix el funicular trobem una sèrie
de personatges que sembla que surten d’una
festa dels anys vint, per trobar a la plataforma
a la qual arriba a un grup que situaríem
als anys seixanta o setanta. Només els personatges
que veiem dins la cabina del funicular sembla que
pertanyen a l’actualitat, principalment per
la manera com s’enquadren al pla.
El pes del film es troba a la seqüència
del funicular, en el recorregut des que parteix
d’una de les torres en un moment històric,
anys vint, fins que arriba a l’altra en una
altra època. Tota la seqüència
està marcada pel pla llarg i lent que s’allunya
de la torre, un salt temporal representat per un
desplaçament físic, de manera que
la qüestió del temps queda enunciada
més enllà del títol i de les
línies dels cables del funicular contra el
cel.
La presentació en una gran pantalla de cinema,
a prou distància per veure bé la pel·lícula,
l’equivalent a la fila 7 en una sala de cinema
tradicional, no sembla que tingui en compte l’espai
expositiu, el fa servir com un lloc possible on
poder veure una pel·lícula. Tot condueix
a una proposta del treball més pròxima
al cinema com a pràctica. Rodat en 35 mm
i amb una durada de 17 minuts Time Lines
té com a propòsit revelar aspectes
del llenguatge cinematogràfic que les qualitats
seductores del film oculten ordinàriament.
Fet |
|
|
|
d’imatges estilitzades, planteja la relació d’origen entre el cinema prenarratiu i els antics mecanismes de fira, les atraccions recreatives. A través de l’elecció estratègica d’uns punts privilegiats per a la càmera torna a col·locar allò que la càmera mira dins la categoria de“vistes”.
 |
|
CASM Vol. 1 recull i organitza en cinc blocs temàtics les activitats dutes a terme al Centre d’Art Santa Mònica durant la temporada 2003- 2004: 5 minutes, el centre d’art com a catalitzador de l’actualitat artística; Glocal, les complicitats entre contextos artístics; Cash!!!, art i economia; Context, Barcelona com a context de treball en art; Sound, programació sonora en un centre d’art. Edicions en català, castellà i anglès. PVP: 18 € |
|
|
|
