 |
D’una passejada pública: Plaça Prim-Poble Nou
de Barcelona al Mediterrani; 27 d’octubre de 2005,
migdia. Extractes d’una conversa entre Maria
Nordman i Ferran Barenblit |
|
Lligada a l’art conceptual dels anys setanta, el treball de Maria Nordman sempre ha buscat
maneres de relacionar les pràctiques artístiques i el públic. Descontenta amb la manca d’energia
de la majoria dels escenaris d’art contemporani intenta introduir les seves propostes en processos
de col·laboració, obertura pública i connexió amb la natura.
Així doncs, les peces que ha presentat al CASM anaven destinades a “passejar” per la ciutat,
tal com va fer amb un arbre al gener passat a Pasadena tot repetint una acció que havia fet
durant els anys setanta. Amb aquest passeig amb un arbre i amb el passeig amb escultures a
Barcelona com a fons, Maria Nordman ha recuperat una conversa interrompuda amb Ferran
Barenblit. Els encreuaments d’idees i la voluntat d’anar més enllà de les estructures estereotipades
converteixen aquesta conversa en una intervenció de la mateixa Maria Nordman.
|
Maria Nordman: Ens trobem aquí per
parlar d’una nova exposició que va
començar molt abans que arribéssim
tots, i que encara ara està canviant.
Aquesta obra té una altra data d’inici
que fins i tot reconsidera el compte
del temps al començament: per la
força de les circumstàncies, hi ha un
humor i una precisió increïble en la
coincidència de la invitació de Miguel
von Rafe Pérez i la que em vau fer
vosaltres per venir a Barcelona
exactament en ple eclipsi anular de
sol a la terra per la interposició de la
lluna que només té lloc aquí cada
dues dècades.
A partir d’aquesta condició, les dates
de la vostra exposició amb el meu
temps de treball aquí és aproximadament
del 33,000 000 000,000,000,000,000
BC a l’11 de desembre de 2005.
A Barcelona, quan hi sóc a les 8:45 del 3
d’octubre de 2005 a La Rambla, s’esdevé
una celebració d’una manera més
aviat subtil: la gent que camina troba als seus
peus la velocitat d’inter-rotació exacta
dels tres cossos que són els que permeten
la presència estètica de terra-sol-lluna
i els visitants amb nom i sense nom. La passejada
es posa en escena fent compartir instantàniament
els filtres protectors dels ulls entre persones
que no s’havien vist mai. Amb els barcelonins
i els seus visitants, caminem per les ombres projectades
a través de les petites escletxes entre les
fulles dels plataners. Llavors un membre del vostre
equip, del departament d’afers culturals,
enfoca la imatge del sol directament a terra amb
una lent i, a la porta del centre d’art, la
gent es troba un instant per casualitat i es posen
a parlar. Això també té lloc
a La Rambla. Jo esdevinc un membre anònim
d’un esdeveniment que és potenciat
per la presència de tots els actors i la
seva espontaneïtat específica de temps:
diacrònicament és un punt dins de
la seqüència contínua de dues
dècades d’eclipsis anulars, i sincrònicament
inclou totes les persones presents amb els tres
actors principals que permeten el que és
la base de la cultura.
|
|
|
|
 |
|
| Maria
Nordman. Entrance Blue Panel |
|
|
|
|
|
És a dir, el moment present com a condició que el cos de memòria sigui escultura.
El 26 de gener del 2005 vas ser-hi present en una performance/lectura a
Pasadena Califòrnia al Centre d’Art Escola
d’Art que inclou una de les primeres obres al carrer
fetes entre les condicions personals i interpersonals
del lloc (històricament de vegades se’n diuen
públiques i privades). Això inclou l’obra
12 S. Raymond feta el 1972. Aquest és l’edifici
on es van fer intervencions d’una obra pública
en un edifici semi-privat demanant a un grup d’artistes
si em deixarien una habitació en el seu estudi
cooperatiu durant un mes i una altra habitació
des de la qual es veia el cel. Me les van deixar les dues:
una per viure i una altra per obrir-la als visitants invitats
perquè troben la porta oberta i mitjançant
carta.
Aquesta obra està directament
relacionada amb una que és ara a la seu
de l’UNESCO: La Primavera (Essen Zeche
Zollverein, torre de l’aparcament).
Continua amb una obra relacionada a l’atri
del Landesmuseum Münster: Le Printemps;
un arbre kumquat m’acompanya en el
passeig (jo sostinc el tronc i l’empenyo
cap endavant mentre les seves arrels es
troben en un test amb rodes multidireccionals).
Aquesta obra es fa a la tarda de
la performance, quan l’arbre i jo caminant
junts som filmats al carrer. Durant aquesta
performance al vespre i la lectura del llibre
anomenat MANIFESTO APERTO
OPENHAND ON SCULPTURE, l’arbre
rep un nom nou. FORTUNELLA
MAGARITA SAPIENS SAPIENS.
M’agradaria saber què penses d’aquesta
interperfomance entre l’arbre i jo. |
|
|
|
 |
|
| Maria Nordman.
Steel Project (detall) |
|
|
|
|
|
Ferran Barenblit: Em va interessar molt
que fessis una cosa que està directament relacionada amb quelcom
que vas començar fa trenta-tres anys i
que obrissis aquesta obra amb una
acció molt simple i concisa. Vas
estendre-la al voltant teu amb la teva manera específica de mirar la ciutat i
la naturalesa. El que recordo de la
lectura que feies és exactament això:
que és una manera de fer viatjar una
obra per una ciutat, que també és una
presència viva en ella mateixa.
A més a més, al mateix temps que
llegies es projectava una pel·lícula de
tu i l’arbre a la ciutat sobre tu i l’arbre
a la sala de lectura. Podries explicar
com fèieu la lectura l’arbre i tu?
M.N.: L’arbre m’ensenya que un full de
paper podria considerar-se com una
fulla a l’aire. De vegades només escric
cartes en un full de paper, d’altres
vegades paraules. Cada fulla té entitat
pròpia com a carta o com a paraula;
tendeixo a veure tot el desenvolupament
del llenguatge com a escultura.
F.B.: Després també hi ha el fet que
dones un fruit de l’arbre kumquat a
cadascuna de les persones presents–recordo especialment l’olor–, era molt
intrigant. Aquesta presentació torna
a ser una nova extensió (inauguració d’una condició) al públic.
M.N.: Donar un fruit a cadascú té a
veure amb la capacitat d’incorporar la
memòria de l’arbre. Això es qüestiona
en el llibre Manifesto Aper to
OPENHAND ON SCULPTURE.
F.B.: Per cert, què passa ara amb l’arbre?
M.N.: Està en bones mans, i m’han
demanat que formi part d’un arboretum
que també col.lecciona art & llibres.
M’agradaria que el Kumquat i el
Manifesto Aperto –que és tant un llibre
com una escultura— estiguessin junts
en un museu de Pasadema que es diu
Huntington Gardens, amb el llibre i
l’arbre formant plegats una obra en
continuació.
F.B.: Penso que aquest projecte
amb l’arbre i el passeig a la ciutat aquí
seria totalment diferent. Una de les coses que em va sorprendre
és com està organitzada la terra allà,
com es relacionen els uns amb els altres a la ciutat.
I el que també volia assenyalar és que el
teu projecte ha tingut una lectura molt concreta, diguem,
molt definida per l’espai urbà ja existent.
M.N.: Cada ciutat a la qual em conviden
a treballar té unes condicions precises
molt diferents. Si mirem el nostre
projecte de Barcelona, la qüestió és,
amb el dibuix al començament de
l’exposició de 1977-79 en el qual la plaça
apareix en dues formes conjuntes sobre
el paper, on troba el seu lloc? que
encara podria estar relacionada amb
l’aspecte formal del minimalisme, però en el paper té el segell fet a mà de
PUBLIC SQUARE (plaça pública).
Exactament a les línies de les places de
l’altra banda del paper hi ha posicions
d’arbres específics, que en créixer
construeixen murs oberts en qualsevol
direcció per al vianant. De fet, la gent
que es reunia davant dels dibuixos de
dues bandes podien decidir plegats i
mirar de trobar un lloc on es pogués
construir una obra com aquella amb dues
habitacions obertes al vianant. En aquest
cas, els arbres són pins i palmeres. Va
resultar que un d’aquests dibuixos ha
posat en perill la discussió i la presa de
decisions que portava a la construcció d’un parc veïnal a Bakersfield.
|
|
|
 |
|
|
Maria Nordman. Holes (detall) |
|
|
|
|
|
|
Les obres que hi ha al Centre de Santa
Mònica, van en diverses direccions
alhora. Hi ha un grup de Rennes: les línies
sobre el paper estan directament
relacionades amb moviments a través
d’un prat del Parc Thabor per part de
diferents grups de gent. Es va preguntar
a grups de persones joves si algun d’ells
li agradaria venir d’escoles diferents que
havien passat a domini públic dels 6 als
8 anys. Quines són les seves respostes,
encara és part de l’obra. Després hi ha
les propostes per a una nova ciutat: en
realitat erigida al costat del que és una
escultura feta en col·laboració encara
dempeus després de dos mil anys,
anomenada la catedral de Chartres. Són
dibuixos fets per a la nova ciutat.
En efecte, les coses que he observat
recentment estableixen que l’ús de
termes anònims relacionats amb
l’establiment de les obres d’un nom
funciona més de pressa que
simplement posar tu el nom, ja que
d’aquesta manera un és membre d’una
cultura popular. No es tracta d’evadir
la responsabilitat del que un fa o de
crear un esdeveniment fictici. He
enregistrat les obres en llocs oberts en
gran mesura mirant-ho després del
període de 20 anys que vaig decidir que |
|
era el temps necessari per ser presentat
per la veu. Considero que allò parlat és
el centre de les obres en un lloc públic. Considero
el llenguatge com a escultura: comença entre allò
dit i allò no dit, amb tots els avant passats darrere
de cada paraula, i també permeten coconstruccions
en el lloc obert.
Es poden fer noves paraules a cada moment i les existents es poden reconsiderar des de tots costats.
|
Aquest llibre és a l'entrada de l'exposició al CASM.
|
|
|
