 |
Modera l’entusiasme. Curb your Enthusiasm |
|
Chus Martínez ha estat nomenada recentment directora de la Frankfurter Kunstverein. L’entusiasta actitud que ha caracteritzat la seva trajectòria professional es transparenta en un text que,
de fet, deixa veure una aferrissada defensa de l’art contemporani. Prenent com a exemple el suïcidi com acte artístic de l’artista argentí Greco, el 1965, reflexiona sobre el paper de l’escriptura en
art, de la responsabilitat d’allò escrit.
|
CHUS MARTÍNEZ
“Steal ideas of me?
If everyone dares, I’ll sign”
Alberto Greco
En un text a mig camí entre el retret i
la crònica, Luís Felipe Noé explica en
poques pàgines les fetes del mític
Alberto Greco, un dels artistes més
influents del Buenos Aires de la dècada
dels seixanta. El text va ser escrit amb
ocasió d’una exposició commemorativa
realitzada a la galeria Carmen Waugh
el 1970, cinc anys després de la seva
mort. Greco es va suïcidar a Barcelona
l’any 1965, però abans va escriure la
paraula FI a la seva mà esquerra i va
anotar tots els detalls de l’agonia a
l’etiqueta d’una botella de tinta.
Aparentment, Greco ja havia anunciat
en diverses ocasions el desig de
convertir la mort en la seva obra
mestra. Potser la citació més adient en
aquest context seria una enquesta que
es va realitzar l’any 1960 entre els
membres més destacats de la
comunitat artística de Buenos Aires,
on els preguntaven pels seus projectes
per a l’any següent. La resposta de
Greco era rotunda: “suïcidar-me”. Es
desconeixen les causes que el van fer
ajornar un projecte tan ambiciós, si bé aquesta declaració no deixa dubtes
sobre la importància que li donava, no
solament dins la indefugible dialèctica
entre la vida i la mort, sinó en l’àmbit
de la seva pràctica artística. Com molts
altres contemporanis seus, Greco era
perfectament conscient de la condició postmèdia de l’art contemporani. Si la
modernitat s’havia obstinat a definir i
proclamar allò que era específic del
mitjà per excel·lència, la pintura, aquest
mateix esforç havia obert les portes a
la negació d’allò que és essencial i
l’adopció de tot el que és general, allò que no solament pertany a l’art, sinó també a l’esfera de la vida. La metàfora
d’una unitat indivisible, pròpia i
constituent d’una experiència única i
inabordable des de qualsevol altre
mitjà, havia quedat històricament
exposada com mai ho havia estat
abans.
Alberto Greco ho sap, de manera que
pot proposar el seu suïcidi com una
acció artística legítima i no cal
interpretar-la només com un acte
personal de desesperació. Tanmateix,
l’acte de Greco és la demostració del
poder d’aquesta metàfora, del ressò,
de la força de la tradició històrica sobre
l’acte premeditat i instigador d’aquest
artista. Qualsevol gest o teoria que
apunti cap a l’existència d’un “interior” protegit, aliè, a un “exterior”, és una
ficció metafísica. Això ho hem après de
la mà de Derrida, que ho va saber
formular en el context d’una època que
ho sospitava i que actuava en
conseqüència. Tant si és l’“interior” d’una obra d’art oposada al seu context,
com un moment vital de l’experiència
viva, oposat a la repetició en la memòria
o en els signes, és una fal·làcia en
qualsevol dels dos sentits. La idea del
que és propi, d’allò que és autènticament
propi no es pot donar.
|
El suïcidi de Greco porta aquesta sospita
fins a l’extrem. Res no ens sembla més
nostre que la nostra mort. El principi
d’identitat sembla provat en aquest
moment límit de l’experiència,
intransferible i incomunicable. La mort
de Greco ha estat pensada per ser
pensada, no per ser recreada com a
experiència per altres. Res no és idèntic
a sí mateix i tota interioritat es construeix
des de l’exterioritat, per tant, aquesta
mort contextualitzada dins del corpus
de la seva trajectòria artística ja míticaés un acte d’apropiació subversiva
destinada a implosionar la teoria de
l’especificitat dels mitjans artístics.
|
Si alguna cosa podem reclamar de
l’escriptura de l’ar t avui no és
l’afirmació de les qualitats d’allò queés artístic, sinó la recerca dels diversos
fronts oberts arran del llegat de les
dècades dels seixanta i setanta. El cas
d’Arthur Danto és molt il·lustratiu en
aquest sentit. El filòsof i crític nordamericà s’endinsa en disquisicions
sobre el rol que teoria i escriptura
haurien d’adoptar “enfront” de l’art
contemporani, sempre des de
paràmetres ontològics. Sembla que la
preocupació més gran de la filosofia, i
de bona part de la crítica, sigui
determinar encara la naturalesa de
l’ens, si és o no és art. D’una banda,
l’art és un fenomen que mai no ha deixat
d’existir i, d’altra, la teoria filosòfica no
sap com abordar el dubte de la fi de
l’art enunciat per Hegel. Danto troba
una resposta, la primera part de la qual
reconcilia la realitat ineludible de la
pràctica amb la inoperància d’una
disciplina que l’expressa. L’ar t,
descobreix Danto, no ha acabat. El que
ha arribat a la seva fi és la seva forma
històrica. El que hem exhaurit és el
model “ontològic” que explicava l’art
davant la realitat. És per això que podem
anunciar, sempre segons que diu Danto,
que ens trobem davant d’un art posthistòric.
Fins aquí tot semblen bones
notícies. Encara queda la part pitjor.
|
| Allò que caracteritza aquesta nova
etapa és la indiferència, la impossibilitat
de privilegiar res per sobre de res. Això no és sinònim d’art dolent, sinó d’una
pràctica el motor de la qual és
l’entropia, no pas el geni, ni l’afany
d’assolir el domini del tercer espai entre
realitat i ficció, com en una etapa
històrica gloriosa. Si he esmentat
l’exemple de Danto és perquè exemplifica un moment important en
la crisi de la relació entre art i
escriptura. De la mateixa manera que
Greco, Danto és conscient que no
podem recórrer al poder de la
metafísica per explicar els canvis i les
transformacions en l’art i en la funció social de l’art. I, com Greco, Danto
també opta pel suïcidi després de deixar
clar que ho ha entès. Allò que cap dels
dos accepta en aparença és el límit
autoimposat de la classificació. La
funció de l’art no és produir objectes
que es distingeixin ontològicament de
la resta dels objectes, i la funció de l’escriptura no és establir una
classificació dins d’aquesta curiosa
esfera. Les aspiracions de l’escriptura
sobre art tenen molt més a veure amb
la teoria del coneixement que amb la
metafísica tradicional. La noció de“qualitat” ha estat desplaçada per una
altra categoria: la rellevància. El que
realment hauria d’afectar l’escripturaés l’espectre d’interacció entre les
concepcions mentals, amb les quals
opera l’art, els intents de representarles,
i els sistemes cognitius que
possibiliten l’estructuració i la
comunicació entre font i receptor. |
|
|
|
L’escriptura hauria de poder-se
constituir com un tercer espai, no
l’espai de legitimació o de pura
representació verbal. Una esfera on
explorar les famílies de referències que,
tradicionalment, ens han servit per
explicar, il·lustrar, corroborar allò que
estava succeint.
Hem heretat una disciplina i un regne
amb els seus cortesans; si les dècades
dels seixanta i setanta van suposar una
temptativa seriosa d’instaurar una
república, necessitem estudiar i
contrastar convenientment la relació entre les explicacions passades i les
presents, el sistema de desigs que
comuniquem cada vegada que citem.
Proposar treballs crítics en aquest
sentit, que parteixin de la història de
l’esforç d’experimentació cognitiva
amb el qual ens confronta qualsevol
treball d’art contemporani digne de ser
citat, és, al meu entendre, la millor
manera de descobrir el que la crítica té encara per davant.
Text publicat a A-Desk.org
 |
|
CASM Vol. 1 recull i organitza en
cinc blocs temàtics les activitats
dutes a terme al Centre d’Art Santa
Mònica durant la temporada 2003-
2004: 5 minutes, el centre d’art com
a catalitzador de l’actualitat
artística; Glocal, les complicitats
entre contextos artístics; Cash!!!,
art i economia; Context, Barcelona
com a context de treball en art; Sound, programació sonora en un
centre d’art. Edicions en català,
castellà i anglès. PVP: 18 € |
|
|
|
