 |
No mosseguis la mà que et dóna de menjar:
Eduardo Pérez Soler entrevista Eduardo Pérez Soler |
|
Eduardo Pérez Soler es va trobar amb Eduardo Pérez Soler per parlar de La Rereguarda, l’espai de consulta que ha preparat per al Centre d’Art Santa Mònica on recull escrits d’autors crítics amb l’art
contemporani. A continuació, reproduïm alguns fragments de la conversa on es destil·len arguments a favor i en contra, amb el rerefons d’una reflexió sobre la pertinença de la creació artística actual.
|
EDUARDO PÉREZ SOLER
Em fa la impressió que, amb La
Rereguarda, has intentat assumir el
paper de “portaveu del poble”, que es
fa ressò dels atacs que una bona part
dels mitjans de comunicació i el públic
no especialitzat fan contra l’art
contemporani. Em sembla que, amb
aquest espai de consulta, t’has deixat
arrossegar per una mena d’actitud
popul ist a, que pot esdevenir
reaccionària. Cer tament, l’ar t
contemporani és difícil de comprendre
i, per això, resulta incòmode per a
molta gent. Una gran part de l’interès
de la creació actual rau en la seva
complexitat. Interpretar l’art contemporaniés un exercici intel·lectual que
requereix d’un bon bagatge de
coneixements i d’imaginació.
A més, atacar la creació actual, pot
resultar perillós: precisament, la dreta
més conservadora, tant a Europa com
als Estats Units, ha volgut veure en l’art
contemporani un símptoma clar de la
suposada decadència cultural de la
nostra societat. És el que ha fet, per
exemple, el Front Nacional a França.
Penso que hi ha una equivocació essencial
en l’afirmació que l’art contemporaniés complex. No estic del tot segur que la
creació dels nostres dies sigui tan difícil
de comprendre com la gent pensa. Més
aviat crec que moltes de les propostes
artístiques actuals estan concebudes per
al seu consum fàcil. Darrere la seva
façana de transgressió, només trobem
docilitat i academicisme. Allò que una
gran part dels artistes contemporanis
ofereix són uns productes destinats al
consum irreflexiu. És el que succeeix, per
exemple, amb els Young British Artists
(YBA), que semblen molt radicals a cop
d’ull, però que només pretenen satisfer
les aspiracions d’un públic àvid de
morbositat i escàndol. Pensa en el llit ple
de deixalles i fluids corporals de Tracey
Emin. Es tracta d’una obra completament
insubstancial, però que va obtenir un
gran ressò als mitjans de comunicació;
just el que la seva autora volia.
El problema és que els curadors i els
directors d’institucions artístiques,
desitjosos d’atreure les masses als
museus i als centres d’art, han acabat
promovent un art irreflexiu, que diverteix,
però que no fa pensar. Molts artistes i
curadors actuals fan palesa una actitud
antiintel·lectualista en promoure un
tipus d’art que és possible apreciar
sense mediacions, sense uns
coneixements especialitzats. Amb
aquesta actitud se situen molt a prop
de la dreta més reaccionària, que
sempre ha defensat un art susceptible
de ser apreciat de forma “natural”, sense
la necessitat de recórrer a un saber
especialitzat. És curiós, però sembla
com si els museus de les democràcies
postmodernes estiguessin fent realitat
un dels somnis dels Estats totalitaris:
la creació d’un art irreflexiu. En el fons,
el llit de Tracey Emin i els paisatges
acadèmics no són tan diferents.
|
Personalment no em sembla pas un
problema que cada cop més gent pugui
gaudir de l’art. Tampoc no em sembla
malament que cada cop més gent
s’acosti als museus d’art: al contrari,
la massificació dels museus és una
conseqüència lògica de la democratització de la cultura. Quan et mostres
contrari a la popularització de l’art
estàs caient en un elitisme absurd. La
vulgarització de l’art –la seva“plebeïtzació”, per ut ilitzar la
terminologia de Frederic Jameson– és
el preu que hem de pagar per fer
possible que tothom pugui accedir als
productes culturals.
A més, si un nombre cada vegada més
gran de gent visita els museus és
segurament perquè hi troba alguna
cosa que no té al món real.
Certament, els museus i els centres
d’ar t ens permeten obtenir una
experiència de les coses diferent a la
que ens ofereix el món que tu anomenes“real”. Resulta obvi que nosaltres
observem les coses des d’una
perspectiva diferent quan el sistema
de l’art les sanciona com a obres
artístiques. Amb la seva capacitat
legitimadora, les institucions artístiques
posseeixen un potencial extraordinari
per transformar la percepció que tenim
de les coses. En realitat, jo no tinc res
en contra de les institucions artístiques
i, per això, vaig acceptar preparar
l’espai de consulta per al CASM. Sí que
sóc contrari, en canvi, al culte
desmesurat que retem als productes
artístics. |
|
|
|
 |
|
| Eduardo Pérez Soler. Foto: Davis |
|
|
|
|
|
Què vols dir?
Vull dir que ja no podem entendre l’art
com l’havien perfilat els creadors
moderns. Ara per ara, l’art no ocupa
una jerarquia superior a la d’altres
activitats humanes. Tampoc no és un
instrument capaç de dirigir els homes pel camí de la llibertat i el perfeccionament,
com creien molts artistes i
crítics moderns. Qui pensi que l’art té,
en essència, una funció emancipadoraés un idealista o un ingenu.
Un cop superat el metarelat hegelià que concebia l’art com una idea que va
cap a la seva realització, l’activitat
artística ha perdut tot fonament
metafísic capaç de legitimar-la. Ara per
ara, l’única diferència entre les obres
d’art i els objectes quotidians rau en el
fet que les primeres es poden
contemplar en un context artístic. Res
més. No obstant això, encara ens
comportem com si les obres d’art fossin
la creació d’individus genials, dotats
d’unes habilitats i unes capacitats
intel·lectuals extraordinàries. Encara
contemplem les obres d’art amb
l’expressió estúpida i la mirada
al·lucinada del fidel que ret devoció a
les relíquies. Encara trobem persones
i institucions capaces de pagar milions
de dòlars per les creacions d’uns
personatges que tractem com a herois
i visionaris. Tot plegat, un disbarat! Ens
apropem a l’art dels nostres dies amb
els ulls d’un espectador d’ara fa cent
anys. Buda és mort, però la seva ombra
encara es projecta a la caverna!
Llavors, penses que es necessari
redefinir el concepte d’art?
Més aviat diria que cal assumir una
nova actitud envers la creació artística.
En el fons, hem de prendre consciència
que l’art no és una activitat que
posseeix un estatut ontològic superior
al de disciplines com, posem per cas,
el cinema, la publicitat o els dibuixos
animats. És cert que les propostes
artístiques ens permeten gaudir d’unes
experiències que no trobem normalment
a la vida quotidiana. L’art actual
ens acosta a una realitat diferent i, de
vegades, ho fa mit jançant uns
productes de qualitat notable. Ara bé,
temo molt que no pocs productes de
les disciplines abans esmentades
posseeixen unes qualitats intrínseques
superiors a les de la majoria de les obres
artístiques actuals.
A més, cal prendre en consideració una
altra qüestió: l’art cada cop té menys
importància social. Des del segle XIX,
l’activitat artística ha anat perdent
influència, a causa de la irrupció de
noves tecnologies, dotades d’una millor
capacitat per expressar l’experiència
de la realitat dels nostres dies. En un
fragment de Behind the Times, que he
inclòs a La Rereguarda, Eric Hobsbawm
expressa a la perfecció aquesta idea:“És impossible negar que la veritable
revolució en l’art del segle XX no la van
dur a terme les avantguardes de la
modernitat, sinó que s’esdevingué fora
de l’àmbit d’allò que es reconeix
formalment com a ‘art’. Aquesta
revolució va ser obra de la lògica
combinada de la tecnologia i el mercat
de masses, cosa que equival a dir de la
democratització del consum estètic.” Ironies de la vida: l’avantguarda de la
sensibilitat no es trobava en el món de
l’art, sinó en un univers que molts
artistes moderns menyspreaven:
l’univers de la cultura de consum.
Malauradament, molts artistes i teòrics
van respondre d’una manera
equivocada davant d’aquest fenomen.
En comptes d’adaptar les seves
propostes a les noves condicions socials
i tecnològiques, van preferir recloure’s
al món abstret i solipsista de la cultura
d’elit. Ells van continuar actuant com
si res no hagués canviat, com si l’art
encara tingués la missió de transmetre
un missatge transcendent i custodiar
uns valors eterns. Els artistes van
continuar interpretant el paper
d’apòstols d’una religió laica, en
comptes adaptar-se a la lògica cultural
de la modernitat. Ara coneixem el
resultat de tot això: l’art ha perdut
capacitat per generar referents socials
i ara posseeix un paper irrellevant a la nostra cultura!
LA REREGUARDA
“En ninguna época de la
humanidad ha habido tanta
actividad artística bien
pagada, y tan poco Arte”
Félix de Azúa, ¡Muérete de una vez!, 2002.
“Una constatación vuelve
periódicamente para
revestirse de evidencia: unos
artistas transmiten energía,
otros la conservan, y un tercer
grupo incluso empobrece el
mundo al malgastarla en
tareas inútiles y propias de
farsantes.”
Jordi Ibáñez Fanés, Después de la
decapitación del arte, 1996.
“Decir que la historia terminóes decir que ya no existe un
linde de la historia para que las
obras de arte queden fuera de
ella. Todo es posible y todo
puede ser arte. Y, porque la
presente situación no estáesencialmente estructurada,
ya no podemos adaptarla a un
relato legitimador. Greenberg
está en lo cierto: nada ha
pasado en treinta años. Eso es
lo más importante que se
puede decir sobre el arte de losúltimos treinta años. Pero la
situación está lejos de ser tan
deprimente como implica la
expresión “¡Decadencia!” de
Greenberg. Más bien, inaugura
la época de mayor libertad que
el arte ha conocido.”
Arthur C. Danto, Después
del fin del arte, 1997. |
|
|
|
