 |
Entrevista a Juan López |
|
| Juan López exposa a Santa Mònica “Para tu tara”, una gran instal·lació amb referències a l’espai
urbà i, sobretot, una crida optimista. Amb motiu de la primera exposició individual a Barcelona
d’aquest jove artista li hem fet una entrevista on repassa els seus interessos. |
|
|
|
 |
|
| Juan López. Foto: Bruno Ochaita |
|
|
|
|
DAVID G. TORRES
Què vol dir “Para tu Tara”, la frase
que dóna títol a l’exposició i que
també apareix a la instal·lació?
Que paris els teus problemes, les
teves alienacions...
No és cap dedicatòria, sinó l’imperatiu
del verb parar.
Sí. És com dir “deixa endarrere les
teves tares”. Apareix com en una
tanca publicitària, com un cartell amb
un missatge d’ànim per a l’espectador.
Les frases amb imperatius
feliços són part de la feina que faig
al carrer.
Al carrer!
Preparo parets i poso frases d’aquest
tipus. A les parets on s’acumulen
cartells de concerts faig baixos relleus
amb cúter, retallo frases i dibuixos,
buscant i traient capes i colors. I
escric missatges d’ànim del tipus“tingues fe”.
O “Para tu tara”.
Això de la tara també forma part d’un
llenguatge privat. Així és com un grup
d’amics anomenem les “ximpleries”
que et passen pel cap, els teus
complexes o el que sigui. Tot i que tara
té un altre significat: fa referència als
problemes físics o al pes dels camions,
per exemple. En fi, tara com a paraula
no significa exactament el que jo vull
dir, però ho hem adaptat al vocabulari.
I crec que sí que s’entén la idea de tara
com una cosa que molesta.
Parlar de tara i de tarats podria ser
políticament incorrecte, però en
realitat és una paraula de l’argot del
carrer, tan urbana com ho són els
cartells dels quals has parlat i la
graderia o el paper adhesiu de la
instal·lació.
El paper adhesiu té a veure amb el
tipus d’intervenció al carrer que fan
les empreses de cartells i, a més, és poc durador, cosa que m’interessa
molt: sempre treballo amb materials
efímers.
|
Per què t’interessen els materials
efímers?
Pel meu interès per les intervencions
al carrer. Crec que per intervenir al
carrer cal ser més light del que és el
grafit, per exemple: no s’ha insistir fins
al punt de cansar la vista de la gent i, a
vegades, no es calcula el pes que tindrà en una paret. Una de les coses que no
suporto del grafit és que duri tant.
I que s’hagi anat fent convencional.
Sí, té a veure amb tot el que s’està generant quan parlem de cultura
urbana, de grafit, etc. No m’agrada que
em relacionin amb tot això, però sempre
surto lligat a aquest tema. Em relaciono
amb aquest tipus de coses perquè són
les coses amb les quals em relaciono i
ja està.
|
|
|
Però la instal·lació reconstrueix un
espai urbà i recull tota aquesta cultura.
Assumeixo que utilitzo elements
urbans com els focus i els fanals o les
graderies, i recullo tota una cultura
urbana, que és la meva. Les meves
referències són el grafit, els adhesius,
els cartells, les fotocòpies, els fanzines.
Tot això es troba a les instal·lacions o
dibuixos que faig, però no només això.
Has muntat unes graderies com un
d’aquests escenaris que es munten
en els parcs, en tot cas, un espai d’ús
urbà; d’aquesta graderia en surten
unes botzines dibuixades amb cinta
adhesiva que criden uns eslògans. I
això ja no és real.
|
|
És molt “Rogger Rabbit”. La meva ideaés treballar sobre l’espai d’exposició,
en aquest cas amb objectes reals i
motius urbans, però que en un altre cas
podria ser una altra cosa, i modificarho.
M’interessa veure com puc
transformar l’espai mitjançant el dibuix
i els objectes.
Treballes amb l’espai: l’exterior quan
treballes al carrer i el dels museus o
sales d’art quan et truquen per a una
exposició.
Sí.
El que t’ha tocat a Santa Mònica és un
paradigma de l’habitació blanca; a més
a més, a l’últim pis, amb finestrals,
elevat com la famosa cúpula de cristall
de l’artista.
Al principi, quan vaig veure l’espai buit,
només pensava en obrir finestres, tenia
la sensació de ser en un pavelló d’esports. I a la paret de l’entrada, amb
les dues columnes, el primer que vaig
visualitzar va ser un cartell publicitari.
Aquesta ha estat la part central de la
proposta, la resta surt a partir d’aquí:
la graderia, pel que tenia de pavelló d’esports i com a complement per a la
tanca. |
|
També hi ha un vídeo amb una dona
de la neteja, netejant l’espai.
La primera idea era projectar-la de mida
real a la sala i completar-ho amb
dibuixos, que és una mica el que ja he
fet en altres ocasions, per exemple, amb
un vigilant de sala. Però no va sortir. El
que sí que vaig fer va ser enviar un
correu electrònic d’invitació amb 15
segons de vídeo en el qual la dona de
la neteja fregava les lletres de “estàs
convidat” del terra. Ara, a l’entrada de
l’exposició, com a rebuda, torna a
aparèixer fregant el terra. També és un
petit homenatge als treballadors, dels
quals formo part.
Tot té un aspecte força precari, sobre
tot l’adhesiu que, a més, està trencat
o desenganxat a trossos.
Vinc de la Facultat de Belles Arts de
Conca i la mena de treball que fèiem
allí era bastant punky, deixat i mal fet.
Això s’ha convertit gairebé en una
marca generacional per a tots, també per a la gent que s’ha orientat més cap
al disseny, per exemple.
Com va ser el teu pas per la BBAA de
Conca?
Conca et marca. Vaig coincidir amb un
bon grup de gent que ara treballen en
música, en disseny o en fotografia, i
amb qui continuo en contacte, i a més
hi havia Montesinos, Brea o Horacio
Fernández de professors. De fet, el grup
que vam sortir de Conca mantenim una
revista web www.eroina-rgb.com i també treballem en grup en projectes sota el
nom de Zumo Natural.
D’aquí també en surt l’aspecte urbà i
la referència, per exemple, al grafit de
què parlaves?
El que passa és que ara tot aquests
referents estan de moda.
I com et veus enmig d’una moda?
Fa quatre anys que no paro i veig que
d’aquí a un parell d’anys hi pot haver
una interrupció, que això passi de moda
i deixi d’interessar. Fins que aquest
fenomen s’acabi i jo tingui un nou
treball diferent que tingui ganes de
presentar i exhibir, vull continuar fent
el que estic fent ara, com aquesta
instal·lació de Santa Mònica, però d’una altra manera, al servei de
l’interiorisme, per exemple, o en
revistes de tendències. En fi, vull pensar
què faré quan passi aquest fenomen i,
al mateix temps, vull aprofitar-lo per
vendre, en art, en disseny o en moda.
|
Barcelona
Després de Conca i de passar per la
fira d’art jove Injuve a Madrid, com vas
arribar a Barcelona?
Em van donar una beca Botín i vaig
demanar residència a Hangar. Durant
aquest any em van anar sortint cosetes,
fora de Barcelona, fins que em va trucar
Fede Montornés, que havia conegut
precisament a l’Injuve, perquè fés
alguna cosa a Santa Mònica.
Com veus la ciutat?
Molt especialeta i molt tancada en si
mateixa. Malgrat els seus aires
europeus, és molt d’aquí. Tot i que he
estat a Hangar, en aquests deu mesos
he tingut contacte amb molt poca gent.
La ciutat és activa, hi ha coses per veure,
s’hi viu bé, però fer-te |
|
|
|
un lloc i entrar dins el cercle de persones que fan coses interessants no és gens fàcil. I la meva intenció de moment és quedar-me.
I com et veus a tu? Amb vint-i-sis anys:
Injuve, Casa Encendida, Botín i Santa
Mònica.
Estic encantat. Com que m’atabalo
molt, quan tenia vint-i-un anys vaig anar
al metge i em va dir que el meu cap era
deu anys més gran que jo, i que m’ho
prengués amb calma. I ja ho veus!
|
|
|
