 |
Entrevista a Ferran Barenblit |
|
| Ara fa dos anys de la programació al Centre d’Art Santa Mònica, després de l’arribada de Ferran Barenblit a la seva direcció. Una nova programació que va començar amb la remodelació de l’edifici. És un bon moment per fer un repàs. David G. Torres, que va formar part de la “mesa curatorial” en els seus inicis, entrevista Ferran Barenblit. |
|
DAVID G. TORRES
La programació d’exposicions a Santa
Mònica es fa des de l’anomenada“mesa curatorial”: Què és?
És una mesa a la qual s’invita, durant
un període determinat, dos comissaris
independents per formar l’equip que
decideix la programació d’exposicions,
i involucrar-se en la planificació d’altres
activitats i prendre moltes de les
decisions relacionades amb el centre.
És un òrgan democràtic?
Sí, al qual jo m’afegeixo com un més,
sense, evidentment, renunciar a les
meves responsabilitats com a director.
Més que de democràcia jo parlaria de
debat.
Però també és una estructura que per
si mateix és la solució a un problema
institucional.
Sorgeix de l’intent de superar una
tradició molt ibèrica de confiar la
programació dels centres d’art a
professionals externs, tot i que cada
vegada més apareix la figura del
curador integrat als equips dels centres.
Com a free-lance m’havia vist còmplice
d’un sistema –com diu Gerardo
Mosquera– de hardware sense software.
D’altra banda, en el sistema germànic,
nòrdic i anglosaxó el curador és a
l’equip del centre i es dedica a fer la
programació. Potser m’hauria agradat
repetir aquest model aquí, però hi havia
una dificultat pràctica: la complexitat
de la contractació a l’Administració pública. La “mesa curatorial” em
semblava un punt de trobada entre tots
dos.
Ja hi ha hagut un primer relleu, entre
jo mateix i Frederic Montornés, i també ha començat a treballar Jacob
Fabricius segons Miguel von Hafe
Perez acaba la seva programació. Pots
explicar el procés?
En el teu cas la raó per formar part de
la mesa tenia a veure amb una
complicitat que venia de col·laboracions
anteriors, una complicitat compartida
també amb Miguel que, a més, coincidia
amb el fet que us havien encarregat la
Biennal de Pontevedra 2004. Amb
Miguel, que treballa a Porto, hi havia
una altra raó important: compartir una
sensació de perifèria europea.
|
|
|
|
 |
|
| David G. Torres i Ferran Barenblit |
|
|
|
|
|
Al començament, la teva implicació i la de Miguel en la definició del centre va ser més gran i ara la mesa, amb una dinàmica ja decidida, se centra més en la programació. De fet, aquesta primera mesa és la que va pensar com podia funcionar el centre, el va definir: menys la reforma arquitectònica, totes les primeres decisions de funcionament es van prendre en conjunt.
En acabar el teu cicle a la “mesa curatorial” et vas encarregar de donar sentit a aquest butlletí, que al principi només el contemplàvem com una mera agenda d’activitats, i dirigir-lo. D’aquí també va sorgir la idea dels CASM vol. anuals. És un avantatge que, com a extern i després d’haver parcticipat en la definició de les dinàmiques de Santa Mònica, segueixis implicat.
Recordo que una vegada van preguntar
a Miguel si pensava continuar vivint a
Porto, perquè era incompatible amb
ser un comissari en un mitjà internacionalitzat.
Va ser feridor pensar que
hi havia gent en art que considerava
que era un error viure a Porto.
En una ciutat com és Porto, aparentment
més “perifèrica” que Barcelona,
Miguel ha reclamat l’atenció al context
portuguès. Portar un comissari amb una situació de més poder a París o
Alemanya no era jugar les cartes
adequades de Santa Mònica.
A pesar de les complicitats, alguna
vegada s’ha criticat que ens contradèiem.
La discussió i la dissensió formen part
del treball. Ara, Fede pregunta fins al
fons per tot.
|
|
Els formats no expositius
han de ser tan
importants com les
mateixes exposicions. |
|
|
Es podria pensar que Fede omple la
quota de comissariat local i Jacob és
un canvi de Porto a Copenhaguen?
Podríem dir que sí. Amb les diferències
en les maneres de treballar i de discurs.
La presència d’artistes portuguesos
serà reemplaçada per la d’artistes
danesos?
Em va sorprendre que les primeres
idees que portava Jacob no eren
d’artistes nòrdics. D’altra banda, ve
amb una intensa voluntat per conèixer
l’entorn local.
Però, espero que ens mostri què passa
per allà.
De fet, Escandinàvia és un entorn molt
interessant.
Seguir amb aquest esquema significa
que renuncies a fer col·lectives?
Tanques així les portes a comissaris
si no treballen a la mesa?
Moltes vegades hem pensat invitar
d’altres comissaris, no ho hem fet, però
no em tanco a res. De totes maneres,
per aquesta casa passa moltíssima gent
que treballa i produeix projectes.
Quan calcules que hi haurà un nou
relleu a la “mesa curatorial”? O no
n’hi haurà més?
L’essència de la mesa és un canvi amb
un ritme, com fins ara, prou lent perquè cada comissari pugui definir un
projecte propi i prou ràpid per mantenir
una renovació de perspectives.
Barcelona
Alguna vegada s’ha insinuat que no hi
ha hagut prou art local.
En primer lloc caldria definir on hi ha
el límit de la localitat. Però, en tot cas,
estem treballant intensament no
solament amb artistes locals, sinó en
tots els projectes que es fan al marge
de les “expos”. El paper del centre és
generar un context internacional de
qualitat per a l’art d’aquí. I, sobretot,
produir una peça de referència dels
artistes que exposen. Podríem exposar
només artistes locals, però potser no
vindria ningú de fora. És curiós, perquè a Madrid creuen que compleixo una
quota local: sempre hi ha hagut,
almenys, un artista d’aquí en cada sèrie
d’“expos”.
Però, ha estat una quota?
Ha estat pura convicció: la de la
responsabilitat enfront del panorama
local.
Quin espai ocupa Santa Mònica en una
ciutat plena d’institucions dedicades,
amb més o menys intensitat, a l’art
contemporani? Ha de conviure amb el
MacBa, la Fundació Tàpies i la Miró,
CaixaForum i la Sala Montcada de la
Fundació “la Caixa”, La Virreina i La
Capella i, fins i tot, el CCCB.
Entre totes aquestes institucions l’espai
que queda és, per força, reduït. Per sort
hi ha una bona relació entre totes. Però,
ha estat Santa Mònica la que ha hagut
de fer-se un forat, la que s’havia de
resituar en el context local. Les “expos”
individuals són un fet distintiu. I,
sobretot, ens hem abocat a generar un
context per a la producció local.
Però, per exemple, exposar Pep Agut,
a més de l’interès personal que jo tenia
a treballar amb ell, delimitava les
funcions del MacBa, on havia fet una
gran exposició que repassava el seu
treball (amb totes les seves peculiaritats),
enfront de Santa Mònica, on
vam produir una peça en concret.
El que dius de Pep és important per
demostrar que això no és una cursa i
que no hi ha jerarquies. Ara exposa
Maria Normand, una figura de l’art
contemporani que ve dels anys setanta
i que està encantada de fer-ho amb
artistes trenta anys més joves que ella.
A la plaça central de Göteborg, a edificis
contigus, hi ha la biblioteca, el teatre,
el museu, la kunsthalle, la sala de
concerts i el centre de fotografia de
Hasselblad. La kunsthalle i el museu
tenen directors diferents i programacions
independents i ningú no es
qüestiona per què hi ha d’haver una
kunsthalle.
Alguna vegada s’ha acusat Santa
Mònica de no tenir línia.
Bé, també ens acusen de tot el contrari.
Crec que un centre d’art ha de tenir
una perspectiva àmplia. Està obligat a
recollir treballs diferents. Si tornem a
definir el seu lloc a la ciutat: crec que
ha de generar molts projectes i servir
de plataforma. És per això que cal
treballar en moltes direccions.
|
|
Fluixegem en la
comunicació, però és
difícil generar notícies
per als mitjans. |
|
|
Com veus la recepció del que s’està fent?
Crec que el context local ha donat una
bona resposta. Les inauguracions són
intenses i, a vegades, poden ser un boníndex de la resposta. Però, és clar, és
impossible estar al marge del conflicte.
El públic, en general, és més difícil de
valorar, és difícil d’acostar-s’hi. Hem
crescut de públic, però no sé si és
purament circumstancial.
Institució
Has fet referència a la dificultat de
contractació de l’Administraciópública: això vol dir que Santa Mònica
no és independent?
No té una personalitat jurídica pròpia.
Santa Mònica defineix els seus
continguts, des d’aquí prenem les
decisions relacionades amb la
programació. Al mateix temps, forma
part del Departament de Cultura i noés autònom en decisions com ara
personal, imatge i premsa, contractes,
etc.
Un dels trets característics de la teva
arribada és una nova reforma de
l’edifici. Per què es va reformar?
Tenia mancances serioses. Havia estat
pensat i remodelat durant els anys
vuitanta: el recorregut de la visita no
tenia sentit; l’estat general era
inadequat; les sales d’exposicions
estaven considerades com un espai per
a escultura i un altre per a pintura; dos espais més, a la primera i a la segona
planta, eren poc útils per a exposició;
i no disposava ni d’ascensor per al
públic, ni d’aire condicionat. Es tractava
de poder oferir bones condicions de
treball. I a més, econòmicament i institucionalment
era possible afrontar-les.
Continues pensant que les reformes
van ser les adequades?
Crec que vam aconseguir espais de
treball raonables, tot i que és veritat
que el claustre continua sent difícil. Hi
vam eliminar el terra de marbre, el
gresite i la reixeta penjada al sostre
amb la qual cosa s’ha guanyat llum
natural.
No és un edifici de nova planta: és un
convent barroc amb una llarga història.
Hi ha coses que, ara, hauria fet
diferents.
|
|
Aquest és un projecte
sense jerarquies: exposar
a la segona planta noés més important que
al claustre. |
|
|
Quines?
Crec que la recepció no està ben
resolta. En canvi, m’agrada molt que
l’entrada sigui a peu de carrer, per la
rampa no funcionava. Però li fa falta
una recepció, ara és un espai híbrid.
Continua sent una mica confusa la
comunicació entre els espais. Pot ser
que sigui una qüestió de senyalització.
De fet, hi ha una reforma que no es fa
servir: la comunicació per mitjà de la
passarel·la.
Potser cal solucionar la senyalització.
D’altra banda, la passarel·la era
important per a l’arquitecte, però jo no
la considero imprescindible. Al principi
pensàvem que el visitant seria guiat,
que hi hauria un recorregut. La pràctica
ha demostrat que això no és possible
amb el tipus de treball que fem.
L’única sala que continuava sent un
passadís després de la reforma (a la
segona planta), ara són oficines.
Aquesta sala arrossegava el model
anterior d’ús com a passadís i seguia
sense ser un bon espai. Només es va
poder fer servir per a casos molt
concrets.
Exposicions
Santa Mònica ha mant ingut un
esquema de tres “expos” en tres sales.
Com valores les “expos” que han
trencat aquest esquema, com la
d’aquest estiu de la Silvia Prada a les
escales?
De moment es mantindrà l’esquema:
tres sales, tres “expos”. Però, en la idea
original pensàvem que ens trobaríem
moltes més coses pel centre. Així que
els dibuixos de Silvia a les escales
recuperen aquesta idea. Aquest és un
projecte sense jerarquies: exposar a la
segona planta no és més important que
al claustre.
De la mateixa manera, les activitats no
tenen per què ser menys importants que
les “expos”. De fet, hi ha activitats que,
per ambició i treball, tenen un pes molt
gran en el conjunt de la programació.
Christian Jankowski ja va exposar al
desembre del 2003 a Santa Mònica i
enguany hi tornarà a exposar.
Des de l’inici, vam plantejar que el
projecte amb ell seria en dues fases:
una primera presentació de treballs
existents i, posteriorment, la producció d’un nou treball. La primera fase va
donar a conèixer el seu treball.
Aspectes puntuals, com la seva
conferència a la Facultat de Belles Arts,
van funcionar molt bé. Aquest model
de treball em sembla una experiència
interessant i, a més, crec que donarà com a resultat un molt bon treball.
Christian era la persona adequada per
fer-ho, perquè ell necessita imprescindiblement
servir-se dels productors
d’imatges del lloc on treballarà.
|
|
|
 |
|
| David G. Torres i Ferran Barenblit |
|
|
|
|
|
Però, treballar amb insistència amb el
mateix artista, fins ara, és una cosa
que feien les galeries i els comissaris
free-lance. Com justifiques aquesta
repetició de col·laboració des d’un
centre? Sobretot si es pensa que es
tracta de diners públics, que en
principi s’han d’aplicar amb pluralitat.
La primera “expo” no va tenir un cost
elevat. Crec que el compromís amb
Christian és circumstancial, tot està dins del mateix marc del projecte
general, la propera serà la segona part
d’un projecte, només hem deixat dos
anys entre una part i l’altra. Si no
haguéssim deixat clar des del
començament que estàvem fent un
projecte en dues parts, sí que es podria
dir que decideixo repetir un artista dos
anys després.
No se m’acut que passi amb altres
artistes, tot i que amb alguns dels que
han exposat hem fet altres projectes.
Per exemple a Los Angeles vam fer un
projecte modest: una selecció de vídeos
d’artistes de Barcelona que havien
exposat aquí, amb Mabel Palacín, Martí Anson, Carles Congost, Tere Recarens
i Pep Duran.
Activitats
De la programació d’activitats
s’encarrega Antonio Ortega. Antonio
ha introduït nous formats com les
discussions a porta tancada de Capital
o els Consultes, un nou model d’espai
de documentació.
Sempre he pensat que els formats no
expositius havien de ser tan importants
com les mateixes exposicions. De fet,
una tercera part de l’espai no està dedicat a “expos”: tota la primera planta
amb la sala d’actes, l’aula i els espais
de Consulta.
|
|
El paper del centre és
generar un context
internacional de qualitat
per a l’art local. |
|
|
Però les discussions a porta tancada
de Capital i d’Alternatives a l’exposició,
tot i ser un esforç per aplicar R+D a
l’art, poden ser vistes com activitats
elitistes.
Aquesta estructura la va pensar
l'Antonio com una forma de producció de pensament, de la mateixa manera
que es produeixen obres. Va assenyalar
temes d’interès i crítics amb capacitat
de dur-los a terme. No es parla a
l’esquena de ningú i l’objectiu és treure
una publicació, fer-ho públic. És un
estudi, un intercanvi d’impressions
entre professionals que l'Amanda
Cuesta, en un cas, i la Beatriz Herraez,
a l'altre, han sel·leccionat, que només
es pot fer a porta tancada, amb la
finalitat de treure’n unes conclusions.
Comunicació
No s’han editat catàlegs d’artistes, ni
de les “expos”. Per què?
Amb dotze, tretze o catorze projectes
d’artistes l’any, més les activitats i els
Consultes, no crec que tingui sentit fer
tantes publicacions. I, aparentment, no
hi ha cap raó per fer-ho amb uns
projectes i amb uns altres no. El petit
catàleg per “expo” no donaria cap
resultat pel que fa a impacte o generació de context desitjables. En canvi,
concentrar-ho tot en una publicació que
reculli el conjunt del treball al centre,
que permeti tenir mirades transversals
i, a més, fer-ne d’altres al marge de la
publicació anual, sí.
S’ha fet un esforç de comunicació i
difusió de l’art a través d’aquest mateix
butlletí, el CASM vol.1 o les publicacions
concretes com la d’Amanda
amb Capital.
Però, no sé si parlaria de difusió i
comunicació, perquè si en una cosa fluixegem és en la comunicació. La
invisibilitat de moltes de les coses que
fem no ens agrada, però és difícil
generar notícies, que és el que
demanava Catalina Serra a la Quam.
|
 |
|
CASM
Vol. 1 recull i organitza
en cinc blocs temàtics les activitats
dutes a terme al Centre d’Art
Santa Mònica durant la temporada
2003-2004: 5 minutes,
el centre d’art
com a catalitzador de l’actualitat
artística; Glocal,
les complicitats entre contextos artístics; Cash!!!,
art i economia; Context,
Barcelona com a context de treball en art; Sound,
programació sonora en un
centre d’art.
Edicions en català,
castellà i anglès. PVP: 18
€ |
Atès que és difícil aconseguir ressò als mitjans, Santa Mònica ha fabricat
la seva pròpia fórmula amb aquest
butlletí.
El butlletí és important per la seva
senzillesa: un simple full doblegat en
quatre parts.
Sí, bé, però canviarà de forma... ja fa
un any i mig que és així.
En fi, és una arma fonamental de
comunicació i amb la qual, a més, vam
ser pioners.
No sabia res del projecte de Los
Angeles del que has parlat. Creus que
es comunica bé el que es fa?
Fem servir canals de comunicació com
l’e-mail. Però tampoc no és fonamental
que tothom sàpiga tot el que es fa. Per
exemple, ara mateix es presenta a
Grenoble l’exposició de Marcel Dzama
que aquí es va veure a la primavera. No
sé si és una dada que li importi gaire
al visitant del centre o al lector del
butlletí, tot i que sí que ho és per al
projecte de Santa Mònica.
Per què no hi ha una pàgina web
pròpia? És un element essencial de
difusió i comunicació.
Aviat n’hi haurà. Aquí també depenem
del Departament de Cultura.
Quin paper creus que juga Santa
Mònica en el panorama internacional?
Crec que el nostre model de treball
s’entén molt bé fora, sobretot a
Escandinàvia, Alemanya o Anglaterra,
bàsicament perquè el seu paper s’entén
com el d’una kunsthalle. D’altra banda,
crec que ha estat important que Santa
Mònica s’hagi convertit en punt de
contacte per a algunes persones.
I, quin paper juga en aquesta tan
esbombada promoció exterior de l’art
espanyol?
La promoció exterior no pot dependre
d’una institució com aquesta. Pot
participar-hi en algunes formes.
Bàsicament, mitjançant la producció
d’una peça de referència per a uns
artistes determinats, però sobretot
treballant en un context d’igualtat a
l’art d’aquí i al de fora.
Quina és la teva posició enfront de les
estratègies de promoció de l’art
espanyol a l’estranger?
Estem en un moment d’indefinició, s’està dibuixant un nou panorama i espero que
se’n defineixin les estratègies.
Fi
En termes generals:
com veus aquests
dos anys?
Crec que el model que vam pensar fa
quasi tres anys i que efectivament en
fa dos que es va començar a aplicar,
està funcionant bé: posar l’accent a
generar treball en art, a produir obres
i treballs d’artistes la cara més visible
del qual és l’exposició, però també amb
altres eines com ara les activitats o les
publicacions.
I destacaria el fet del nombre de gent
que ha passat per aquí per treballar en
un projecte concret i que en algun
moment han considerat això casa seva. |
|
|
