 |
Entrevista a Carles Congost |
|
| Durant tot l’estiu Carles Congost ha mostrat al Centre d’Art Santa Mònica Memorias
de Arkaran, una important producció realitzada amb la col·laboració del MUSAC. El també artista
Antonio Ortega va entrevistar Carles Congost quan l’exposició estava en els seus darrers
dies, és a dir, amb la distància per poder reflexionar sobre què ha suposat per a ell afrontar
aquesta producció. |
|
|
|
ANTONIO ORTEGA
Parla’m de l’angoixa que produeix el
fet d’haver de ser el responsable
d’una producció tan important com
la que has presentat al Centre d’Art
Santa Mònica.
Memorias de Arkaran és la producció més complexa de totes les que he
realitzat. No sé fins a quin punt n’era
conscient quan vaig proposar el
projecte, però a mesura que
m’endinsava en la producció van anar
apareixent les dificultats.
Volia treballar amb el mateix equip
que havia utilitzat a Un mystique
determinado (2003) però, de seguida
vaig notar que no hi havia tanta
correlació entre els dos treballs com
havia imaginat i que faria falta un
equip més nombrós. Saber-se moure
entre tanta gent sense perdre el fil no és gens fàcil. Cal saber escoltar les
propostes i els consells que vénen des
de fora, però també és molt important
no perdre en cap moment el sentit
original del que planteges. Cal
mantenir intacta la idea original.
D’altra banda, ets conscient que hi ha
un munt de coses que no es poden
preveure ni controlar, petits accidents que fan que constantment t’hagis
d’anar adaptant a les noves situacions,
i alhora procurar prendre sempre la
decisió encertada. És en aquests
moments quan sorgeix el sentiment de
responsabilitat i la por que no es
compleixi cap de les expectatives
posades en el projecte. Al final, puc dir
que aquest treball m’ha obligat a
superar força pors, tan personals com
professionals. |
|
|
|
Té sentit avui en dia
l’apropament de la
imatge i del vídeo en un
sentit purament
experimental? |
|
|
Quins recursos fas servir per imposar
el teu criteri dins l’equip de treball?
Com ja t’he dit, la majoria de les
persones que van treballar en aquesta
producció ja havien col·laborat amb mi
en projectes anteriors. En aquest cas,
no va ser gaire difícil imposar un criteri
en particular perquè res no els venia
massa de nou i sabien en quines
qüestions sóc especialment insistent
i en quines altres deixo fer sense posarm’hi
gens.
La majoria de l’equip du a les seves
espatlles moltes hores de rodatge, sigui
al cinema, a la televisió o a la publicitat.
La seva opinió respecte de la meva
manera de dirigir i d’afrontar les
situacions no deixa de ser xocant i,
alhora, força reveladora de la situació especial que es viu actualment en el
món de l’art.
Per a ells, el meu és un funcionament
insòlit i poc ortodox, contrari, moltes
vegades, a la lògica d’una producció cinematogràfica, almenys tal com
s’ensenya a les escoles. Això em fa
qüestionar la naturalesa mateixa dels
projectes audiovisuals proposats per
gent que, com jo, provenim de les belles
arts i no del món de la imatge. Té sentit
avui en dia l’apropament al terreny de
la imatge, i en particular, del vídeo des
d’un sentit purament experimental?
Estem preparats molts de nosaltres per
tal d’afrontar produccions que
requereixen uns coneixements tan
específics?
Quina ha de ser l’aportació de l’artista
davant d’un projecte d’aquestes
característiques?
L’artista ha de saber com adaptar les
seves idees al format que escull i, per
això, és necessari que conegui i domini
el llenguatge. Si no és així, es cau en el
perill de deixar en mans d’un equip
anònim qüestions que afecten la
comprensió de les idees que vol
expressar. La meva opinió és que molts
dels artistes plàstics perden la precisió
del seu discurs –molt ben expressat en
d’altres formats– quan s’obstinen a
treballar en vídeo. L’accés a aquests
nous formats provoca una gran
fascinació, però també hi ha un gran
desconeixement a l’hora d’afrontar-los. |
|
|
 |
|
| Carles Congost en el making off de Memorias de Arkaran |
|
|
|
Com prens les decisions de presentació de l’obra?
Pot ser que una de les característiques
més rellevants de Memorias de Arkaran
sigui el fet que es va plantejar com a una
triple projecció i no com una projecció monocanal, això li atorga un caràcter
d’instal·lació absent en els meus treballs
anteriors. Aquesta decisió ve donada
per les converses mantingudes amb
Frederic Montornés (comissari de
l’exposició) sobre la voluntat d’ocupar
la sala i expandir el projecte més enllà de la temàtica o l’argument.
M’ha fet sempre força mandra pensar
en el meu treball sobre la base de qüestions relacionades amb l’espai
expositiu i, potser, és ara quan començo
a valorar-les i a pensar-hi com un recurs
dramàtic a tenir en compte. La majoria
del meu treball no planteja massa |
|
innovacions de format i, en aquest
sentit, no crec que requereixi cap
tractament especial. Molts dels meus vídeos, per exemple, mantenen plenament el seu sentit tant si es veuen des d’una projecció o en una transmissió televisada. No hi ha massa sorpreses. La idea general del meu treball està molt lligada a la cultura pop i penso en la seva presentació no tant com una escenificació o una posada en escena determinada, sinó més aviat en una qüestió de difusió i públic potencial.
|
|
| Memorias de Arkaran és
un treball de trencament
i obertura. |
|
|
Quina importància té el comissari?
El comissari és qui ha de decidir quins
aspectes de la meva obra vol potenciar
i quins no. A vegades, fins i tot, és qui
planteja la manera de fer-ho. A mi
m’agrada que s’inventi maneres de
presentar i plantejar un treball, ja que
m’ajuda a descobrir noves formes de
relacionar-me amb les meves pròpies
obres. Evidentment, no tots els
comissaris s’apropen al treball d’un
artista des del mateix punt de partida.
Això és el que ho fa realment
interessant. En definitiva, m’agrada la
idea que un treball pugui generar
treball.
Del que pot representar aquesta peça
dins la teva carrera, quina imatge ideal
en tens?
No en tinc cap. Cada nou treball enceta
un diàleg particular amb l’espectador
que és molt difícil de preveure. S’ha
d’anar fent lloc a poc a poc i s’ha d’anar
situant on li correspon. És veritat que
alguns treballs necessiten més temps
que d’altres. El feedback d’una obra pot
tenir a veure amb expectatives creades
arran d’una peça anterior. I, de vegades,
aquestes expectatives es cobreixen a
curt termini però, de vegades, fa falta
més temps.
Jo mateix mantinc relacions estranyes
amb les meves obres un cop acabades.
Sovint em fa falta que passi un quant
de temps per reconèixer-m’hi. D’altra
banda, sempre procuro que els meus
treballs tinguin diferents nivells de
lectura, que responguin a diferents
interessos i a públics molt diferents.
Reconec que, en el meu treball, hi ha
una part molt extravertida que atrau a
un determinat gruix de gent, i espanta
i crea confusió a la resta.
Per a mi, Memorias de Arkaran és un
d’aquells treballs que en podríem dir
de trencament i obertura. Treballs que
enceten nous camins. Del que n’estic
convençut és que expressa perfectament
la relació que tinc avui en dia amb
el mitjà. Que potser no és prou directe
i, per moments, confon? És probable
que sí, però és que no suporto els vídeos
enginyosos.
És lamentable la imatge que sovint es
dóna de l’art jove per mitjà del vídeo i
la fotografia, tot reduint-lo a un seguit
de pensades, gags de “vídeos de
primera” i tota mena de poca-soltades.
No tinc res en contra de la tecnologia
domèstica, ni del Low fi, al contrari. Però l’ús que en fan molts dels anomenats
artistes joves, només em parla d’un
nivell molt baix d’implicació i exigència.
En un moment en el qual les imatges
són tan presents, sembla mentida que
hi hagi tanta dificultat per triar el bo
del dolent i que aquestes brometes i
monades serveixin per guanyar beques
i concursos, i el que és pitjor, per
muntar festivals i maratons en nom
d’una suposada modernitat o bona
entesa generacional. Les noves
tecnologies van dur a una democratització de les pràctiques artístiques,
però ja ha arribat el moment de posarnos
exigents i de no moure’ns tan sols
per la fascinació dels mitjans.
|
|
No suporto els vídeos
enginyosos... Ja ha
arribat el moment de
posar-nos exigents i de
no moure’ns tan sols per
la fascinació dels
mitjans. |
|
|
|
Tens interès que quedi especialment
clar algun contingut?
Al començament m’havia plantejat
Memorias de Arkaran com una obra de
teatre. La idea va ser ben acollida
d’entrada però tot seguit em van venir
els dubtes. Especialment quan em feien
preguntes sobre la concreció de la peça
que jo em veia incapaç de respondre.
Un projecte com aquest plantejava una
sèrie de qüestions que no entraven dins
les meves prioritats.
La traducció de la primera idea al
format de vídeo, va fer que pensés en
una instal·lació i no en un monocanal.
Penso que, d’aquesta manera, s’ha
mantingut un aire força teatral que s’ha
anat potenciant pel fet de no utilitzar
localitzacions, per la utilització especial
de la llum en la creació dels plans i,
sobretot, per la col·laboració amb el
dissenyador alemany Bernhard
Willhelm.
|
|
|
|
 |
|
| Carles Congost en el making off de Memorias de Arkaran |
|
|
|
I ara...
Vull concentrar-me en aquells processos que tenen a veure amb la preparació d’una obra com aquesta. Voldria cuidar més tot el que és part de taller: els dibuixos, les anotacions, les maquetes; en definitiva, la part més íntima del projecte. Fins ara, el fet d’engegar un nou treball ha representat sortir al carrer per contactar amb l’un i l’altre. |
|
|
