 |
Entrevista a Mai Abu ElDahab |
|
|
|
DAVID ARMENGOL I MARTÍ MANEN
Quan parlem d’educació des de
l’art apareixen problemes sobre la
recepció, temporalitat, visibilitat,
definició de papers…. Per què creus
que passa? És pel context de l’art
o per la idea mateixa de l’educació?
M’agradaria centrar la meva resposta
en l’educació artística i no en el concepte
de pedagogia en general. En primer lloc,
els diversos models d’institucions
d’educació artística a Occident són molt
diferents. Als Estats Units, les escoles
d’art, com la Universitat de Columbia o
UCLA estan estructurades com llocs on
t’ “ensenyen” a |
|
esdevenir artista, participant en diversos cursos que instrueixen l’alumne en els tipus diferents de formes artístiques, tècniques, història de l’art i crítica. Per altra banda, a Europa, a escoles com Städelschule a Frankfurt o la Reial Acadèmia Danesa a Copenhaguen, els programes estan estructurats per proporcionar un entorn estimulant dirigit a donar suport al procés artístic i de producció als participants del programa que ja són considerats artistes.
Evidentment, els dos models tenen pros
i contres, però el que tot sovint tenen
en comú és que els seus programes
estan molt antiquats tenint en compte
la mena d’art que es produeix avui dia,
o que estan massa entrellaçats amb el
sector artístic comercial i funcionen
simplement com a vies per treballar en
xarxa i promoció.
Em penso que la qüestió és: quina és
l’educació que es pot proporcionar en
una escola d’art? Donada la naturalesa
de la pràctica artística contemporània,
mantenint la seva diversitat, crec que
una escola d’art hauria de ser un centre
d’escolaritat i investigació intel·lectual
directament relacionada amb les
disciplines més àmplies de política,
societat, ciència, humanitats i altres. Es
tracta d’ampliar horitzons i de crear
coneixements que no siguin superficials.
La teoria i la pràctica s’han de destacar,
però no s’han de separar mai.
El pròxim Manifesta es basarà en la
idea de l’escola. L’escola és un dels
llocs principals per rebre una
educació. En primer lloc, ens
agradaria que parlessis de les
di ferències ent re les idees
d’exposició i d’escola. L’escola
ofereix a l’estudiant un context on
ser educat contínuament amb una
idea d’evolució personal. Per altra
banda, l’exposició (o la idea
tradicional d’exposició) és el resultat
d’un procés, un espai en el qual
l’audiència pot rebre un missatge.
Què penses sobre les diferents
cronologies d’aquestes plataformes?
La combinació de les dues coses és
una manera d’anar més enllà dels
aspectes que hem d’abordar a
l’exposició i també a l’escola?
D’entrada és important explicar que la
idea de l’escola va sorgir com a reacció a la idea de Manifesta com a biennal, el
context específic en el qual tindrà lloc
aquesta edició, així com al moment actual
de l’art i l’educació artística en general.
Manifesta 6 (M6) no pretén ser una
exposició en forma d’escola sinó més
aviat un intent d’iniciar una escola com
a projecte possible a llarg termini; no es
Entrevista a Mai Abu ElDahab
basa només en la idea d’una escola sinó que és un projecte pilot per a una escola
que, si les circumstàncies ho permeten,
portarà a l’establiment d’una escola d’art
internacional permanent a Nicòsia. És
important, especialment si es considera
en el marc del temps, entendre que
l’escola que existirà mentre duri la
biennal pretén ser un model. El modelés una reflexió sobre les metodologies
d’una escola d’art i el contingut que
s’hauria d’integrar i generar com a entitat
productora de coneixement.
Si parlem d’una exposició és fàcil
entendre la mena de visibilitat que es
pot aconseguir. Els mitjans de
comunicació saben què miren. Els
visitants saben què demanen. Des
del teu punt de vista, quina mena
d’atenció o lectura es pot fer d’una
cosa que intenta buscar altres camins
i demana una altra mena de relació?
Pensar en el públic no és el punt de
partida d’aquesta mena de projecte; el
concepte de l’escola no és un truc o una
nova forma d’entreteniment artístic. Em
penso que la pregunta es refereix a
l’avaluació i crec que, quan es proposa
un nou model o procés, és bàsic adonarse
que no es poden mesurar els resultats
amb els mateixos criteris que es farien
servir per, en aquest cas, un model debiennal convencional. El número de
visitants o d’articles no és l’indicador de
l’èxit real d’aquest projecte o de molts
altres. L’Escola M6 té com a objectiu
essencial proporcionar una experiència
significativa als estudiants i professors
implicats, així com a crear un programa
d’esdeveniments d’alta qualitat
emocionant i interessant durant un
període de tres mesos al qual pugui
assistir i participar la gent del lloc. La
mena d’atenció o interès que pugui
aconseguir l’escola depèn de com els
curadors i organitzadors formulin el
programa. No vull dir amb això que no
em preocupi l’interès del públic sinó
que dic que la nostra feina és crear les
condicions en què els estudiants i el
públic s’hi interessin i això només es pot
fer durant un període de temps.
El fet que el pròxim Manifesta sigui
a Xipre és un factor important per
apostar per un model com l’escola?És una manera d’evitar un turisme
artístic? És una manera de mirar
d’assolir una millor connexió amb
el context local? La idea
d’implantar-hi una escola ens porta
a una preconcepció d’un lloc amb
un context d’art contemporani en
desenvolupament?
He de subratllar que l’escola tindrà un
caràcter internacional i no pretén ser
una reflexió condescendent sobre
l’estat de l’art contemporani a Xipre.
Escollir Xipre com a seu de Manifestaés, a primer cop d’ull, molt problemàtic
tant pel que implica com a concepció
prèvia sobre la situació artística allà,
com per les implicacions d’escollir un
context tan carregat políticament que
en molts aspectes és un microcosmos
de moltes de les més importants
divisions polítiques del món d’avui.
La principal atracció de fer un projecte
així a Xipre és la seva ubicaciógeogràfica i la seva història. Nicòsia és
un lloc molt adequat per establir un model innovador d’educació artística
que pot incorporar posicions alternatives
i noves fora del corrent principal sovint
exclusiu d’Europa. La situació és prou
oberta per celebrar la seva ubicació i la
connexió amb l’Orient Mitjà de manera
positiva i crítica sense la càrrega de
competir amb models internacionals
sinó presentant-ne un que sigui altament
especialitzat i condensat. Crec que és
important enfocar positivament la
ubicació i no plantejar problemes pel
que fa a mancances, fronteres, divisions
i retòrica d’aquesta mena sinó reconèixer l’oportunitat d’utilitzar
l’Orient Mitjà i el sud d’Europa com a
fonts de capital intel·lectual immens.
Quin és el paper del curador quan
parlem d’educació? Es planteja un
nou model de curador?
Quin és el vell model de curador? El
paper dels curadors està en canvi
constant i és un dels temes més debatuts
en el camp artístic. Jo veig el paper del
curador com un tipus d’activitat dins del
camp de la producció cultural. Els
curadors són actors poderosos dins
d’aquest camp i tenen l’obligació
d’adoptar una posició, d’actuar amb
responsabilitat i mantenir una
consciència de les seves posicions com
a actors efectius. Tenint en compte que
el món de l’art tot sovint pretén existir
en un buit utòpic que pateix uns quants
problemes professionals, aquesta mena
d’escapisme és alarmant. No crec que
fer de curador sigui una professió amb
paràmetres definits que només s’ocupa
de fer exposicions, especialment quan
parlem de curadors free-lance.
Tu ets una curadora amb educació internacional. Què penses sobre el
que la gent pot pensar de tu com a
curadora dona d’Egipte en un
projecte a Xipre?
A banda que vaig estar vuit mesos a
Amsterdam com a part del Programa de Preparació de Conservació De
Appel, vaig rebre tota la meva educació a Egipte, on he viscut la major part de
la meva vida adulta. Això és un fet
important que no vull distorsionar,
perquè el que va influir, tant
negativament com positivament, en el
desenvolupament de les meves
opinions i carrera són els meus orígens.
Què pensa la gent de la Rosa Martínez
com a curadora espanyola que
s’encarrega d’un projecte a Itàlia? Què pensa la gent de Maria Lind, una sueca
que porta un projecte a Anglaterra?
M’agradaria interpretar la pregunta
positivament, com un interès pels
curadors no occidentals que comencen
a tenir un paper important en el camp
de l’art internacional i per la nova
obertura a l’Orient Mitjà i a noves
posicions en general. Lamentablement,
no sóc tan innocent. Em penso que la
vostra pregunta tracta d’estereotips i
de concepcions prèvies o errònies.
Personalment, tot sovint he de fer front
als intents de col·locar-me o de veure’m
com un peó. Sóc molt conscient
d’aquest fet. Deixeu-me us expliqui una
anècdota per il·lustrar-ho: Fa poc,
estava de visita al Goethe Institute, i la
directora em va preguntar: “Oh, de
debò? Ets d’Egipte i també una de les
curadores del pròxim Manifesta? Has
fet mai aquesta mena de feina?”, I va
continuar dient: “A Alemanya tenim un
gran esdeveniment artístic cada cinc
anys anomenat D-O-C-U-M-E-N-T-A.”
Aquesta manera de fer estereotips noés qüestió de manca de coneixement
de la gent en general sinó tot sovint de
la ignorància dels actors a alt nivell en
el camp individual. Sens dubte, el
bush-isme no dominaria les nostres
vides ni potser els nostres futurs si els
actors influents en el camp de la
cultura no es convertissin en peons
instrumentalitzats dins de la política
prevalent de dretes basada en el
mercat. |
|
|
