 |
Processos i ritmes de treball |
|
| Tercera i darrera entrega del dossier que David Armengol, amb la col·laboració de Martí Manen, ha preparat per tal d’analitzar i reflexionar sobre l’espai que ocupa l’educació en l’art contemporani.
A més, incloem una entrevista a Mai Abu ElDahab, curadora de la propera Manifesta a Nicòsia al proper estiu, que en aquesta ocasió s’allunya del model de gran exposició i proposa una escola d’art. |
|
DAVID ARMENGOL
Utilitzar el butlletí mensual del Centre
d’Art Santa Mònica com a espai de reflexió
al voltant dels vincles entre art i educació
ha permès donar una certa visibilitat
crítica a un àmbit de treball –l’educatiu–
amb recursos de comunicació força
limitats des del sistema art.
Tot i insistir en la idea d’entendre la
producció artística com a motor generador
de coneixement des d’on poder obrir
models possibles d’educació no reglada,
les relacions entre posicions educatives
i context artístic continuen sent
conflictives. L’anàlisi d’aquestes
confrontacions permet detectar que, entre
els dos àmbits, hi ha una diferència de
ritmes de treball, aspecte que implica un
difícil enteniment i convivència mútua.
Mentre que el sistema art, amb l’exposició com a principal mitjà de presentació i
generació de discurs, planteja una
intensitat prèvia centrada en la
inauguració, el fet educatiu necessita un
ritme més lent i continuat. Una
temporalitat espaiada que, a més, no sol
comptar amb dispositius tan potents i
definidors com l’exposició final. Això fa
que l’educació artística hagi d’assumir
un espai d’actuació a posteriori, és a dir,
un cop l’exposició s’ha inaugurat i els
diferents agents que hi intervenen (com
ara el comissari, l’artista, etc.) han
començat a diluir-hi la seva presència.
D’aquesta manera, és freqüent que la
proposta educativa no trobi una altra opció que no sigui assolir una funció divulgativa,
moltes vegades poc fidel i rigorosa amb
les intencions inicials del fet expositiu.
Un cop evidenciat el decalatge temporal
que hi sol haver entre el context artístic i
les seves possibilitats d’aprenentatge,
veiem que alterar de manera efectiva
aquests ritmes de treball és força complex
ja que, tant el context artístic com els
sistemes educatius acostumen a funcionar
des de paràmetres de conducció jeràrquica que dificulten qualsevol canvi
o innovació en les seves estructures.
Marcs de coneixement no oficials
En el segon text d’aquest estudi (al butlletí
núm. 14, juny 05), en aquest cas amb Martí
Manen, vam acostar-nos a la problemàtica
de temporalització entre art i educació
des de la proliferació en el context artístic
de marcs de coneixement no oficials.
Plataformes artístiques de certa
independència que treballen des d’altres
plantejaments tant discursius com
educatius (Copenhagen Free University,
Invisible Academy, Protoacademy...). Per
tant, espais de producció, reflexió,
comunicació i exposició que busquen un
funcionament en present des de
l’intercanvi i el diàleg.
|
|
L’exposició planteja una
intensitat prèvia
centrada en la
inauguració, el fet
educatiu necessita d’un
ritme més lent i
continuat |
|
|
En aquest sentit, la presència de
workshops i tallers específics paral·lels a
les exposicions, així com d’altres
processos de treball més pròxims als
receptors permeten generar des de
l’àmbit artístic models d’aprenentatge
més efectius, on l’usuari s’entén com un
altre element fonamental de discurs, i no
simplement com un consumidor
impersonal i indiferent.
Tot i que és inevitable situar-nos en un
greu problema de connexió entre art i
públic, aquests espais d’intercanvi i diàleg
plantegen un fort potencial educatiu en
temps real. És a dir, una voluntat de
contacte amb el receptor des del present;
una anàlisi crítica on l’usuari ja no es queda
fora, sinó inserit dins el procés de treball
des d’un alt nivell d’implicació. D’aquesta
manera, el perill de metareferencialitat i
desconnexió amb la realitat que sol afectar
l’art en molts casos, es desdibuixa a favor
d’un marc de reflexió pròxim on els
resultats, sense ser massa espectaculars,
poden ser bastant més gratificants.
La noció de públic
D’altra banda, si entenem l’educació
com una via de mediació entre art i
usuari, veiem que una de les
problemàtiques més evidents es troba
en la mateixa noció de públic. Si
tradicionalment, aquest s’havia entès
com un mer espectador que utilitza
l’observació distant com a únic sistema
de consum artístic, ja fa temps que des
de l’art s’aposta per establir altres tipus
de relacions amb l’usuari. En aquest
sentit, podem parlar del públic com un
agent actiu capaç d’interactuar amb allò
que se li proposa des d’una posició crítica
i personal. Ser conscients d’aquesta
multiplicitat de públics implica revisar
les responsabilitats que es tenen des de
les diferents posicions que intervenen
en el context art amb l’objectiu real
d’afavorir un contacte directe i
bidireccional amb els usuaris.
Això fa que, des de la posició ideològica
de museus i centres d’art, s’intenti definir
quin és el tipus de públic que es té i es
llencin línies d’actuació eficaces en aquest
sentit. En el millor dels casos, aquesta
pràctica pot generar una mena de
programació a la carta on, des
d’exposicions, conferències, tallers i altres
activitats, els públics concrets trobin
aquells punts de connexió que necessiten.
No obstant això, si analitzem aquesta
multiplicitat de públics des de la
responsabilitat d’artista, comissari,educador, museu, etc. hem de tenir en
compte també quina és la responsabilitat
que tenim com a públic. És a dir, com els
usuaris poden (o podem) assumir aquest
paper actiu des d’un marc al qual ens
apropem amb certa desconfiança i
reticència. Aquí trobem de nou els
conflictes indicats anteriorment. Per
aconseguir un debat obert amb l’usuari,
on aquest pugui actuar lliurement des de
la seva posició, i no tant des de la que a
priori se’n construeix, cal alterar els ritmes
de treball habituals que funcionen tant
des del context artístic com des dels
plantejaments educatius.
Davant la incapacitat de trobar solucions
concretes a aquest binomi, la voluntat
per part del sistema art de repensar la
seva capacitat com a eina de
coneixement, permet assajar alguns
formats efectius, tot sovint al marge de
les estructures de funcionament
habituals. En aquesta línia d’experiències
artístiques on el ritme d’aprenentatge
deixa de ser unidireccional i fixat per tal
d’oferir vies d’accés més lliures,
m’agradaria parlar de dos casos recents
on es treballa des de la recerca d’espais
d’intercanvi i diàleg en temps present.
D’una banda, el projecte educatiu Mirades
Creuades, adreçat a públic adolescent i
dut a terme a CaixaForum a partir de
l’exposició de Rineke Dijkstra; i, d’altra
banda, els tallers organitzats a la
Quinzena d’Art de Montesquiu (QUAM)
centrats en un públic especialitzat. Dues
propostes que alteren voluntàriament els
ritmes d’aprenentatge habituals per tal
d’afavorir un altre tipus d’interactuació entre les posicions implicades.
A causa dels nexes existents entre el treball
de Rineke Dijkstra i les cultures juvenils,
Mirades Creuades suposa una proposta
paral·lela al fet expositiu on, des d’un treball
continuat a mig camí entre l’escola i el centre d’art, s’implica els adolescents en
un procés de coneixement que parteix
directament de les seves pròpies realitats
i identitats. D’aquesta manera, i partint
d’un taller fotogràfic realitzat a CaixaForum
i tot un seguit de sessions posteriors a
l’escola, es convida els joves a un
encreuament de mirades que els porta a
aprofundir en primera persona en els
sistemes de representació tant des de la
posició del jove com des de la seva
concepció de l’adult.
D’altra banda, Mind the Gap, la darrera
edició de la QUAM dirigida per Montse
Badia ha comptat amb la participació de
Francesc Ruiz i Jacob Fabricius, els quals
han desenvolupat tallers adreçats a la
comunitat artística des de les seves línies
de treball en art. Durant una setmana, els
dos tallers han generat, des d’un marc
professional, un espai d’encontre que
ofereix als artistes participants la possibilitat
d’assajar altres fórmules d’aprenentatge
on les seves pràctiques interaccionin de
manera crítica amb d’altres.
Tot i ser propostes diferents, els dos
formats se centren en el seu
desenvolupament temporal més que no
pas en la seva resolució final, (exposició dels treballs dels estudiants a CaixaForum
o presentació del resultat dels tallers en
el marc de reflexió de la QUAM). No
obstant això, cal tenir en compte que,
perquè aquest tipus de plantejaments
funcionin amb eficàcia, s’han de generar
les eines necessàries per tal que el
receptor pugi assumir el seu rol actiu
durant tot el procés. Com dèiem abans,
s’han d’oferir els instruments necessaris
per fer que l’usuari sigui capaç d’acceptar
també la seva responsabilitat amb
confiança, i això no sempre és fàcil
d’aconseguir. Potser aquí hi hauria un
dels reptes principals a l’hora de repensar
el paper de l’educació des del context art.
Altres ritmes de treball des
d’educació i art (dos exemples):
Mirades creuades és
un projecte educatiu adreçat a un públic
adolescent a partir de l’exposició
Retrats de Rineke Dijstra a
CaixaForum. Conduït per Tanit Plana
i Maria Lacambra convida a un procés
de reflexió i treball al voltant de la
construcció de les identitats juvenils.
Aquesta proposta educativa del
Laboratori de les Arts a CaixaForum,
amb la col·laboració de diferents
centres d’educació secundària, es
planteja en tres fases: treball de
reflexió al voltant de les cultures
juvenils, normalment sempre definida
des de la posició adulta; pràctica
fotogràfica i textual de redefinició de
la representació de l’adult des de les
identitats juvenils; i, exposició i espai
de participació a CaixaForum.
Mind the Gap, donà títol a l’edició de
la QUAM05 a càrrec de Montse Badia.
A més de les conferències i debats al
Fòrum de la QUAM (Castell de
Montesquiu), Mind the Gap proposava
durant una setmana dos tallers
pràctics adreçats a joves creadors amb
la intenció d’oferir un marc de
discussió i coneixement no jeràrquic.
El Workshop de Jacob Fabricius
continuava un treball iniciat a
l’exposició Old News a Los Angeles.
Es tractava d’una experiència pràctica
al voltant de l’excés d’informació rebuda des dels mit jans de
comunicació.
El taller de Francesc Ruiz, anomenat
Procrashtination, cercava un context
límit i sota pressió per tal que els
artistes participants generessin una
producció excessiva capaç de fer-los
reflexionar sobre l’estat del seu treball. |
|
|
|
