 |
Al regne de Charlie Brown |
|
| François Curlet exposa al Centre d’Art Santa Mònica. Creuant realitat i ficció, François Curlet
recupera la tradició inconformista, burlesca i absurda del dadaisme, un referent necessari per
a un pensament crític. |
|
DAVID G. TORRES
Potser perquè els temps convulsos (i,
sens dubte, aquest comença a serho)
reactiven les idees convulses, últimament no són poques les
ocasions en què se'm reapareix la
formació del dadaisme al Cabaret
Voltaire de Zuric com un escenari
necessari en el qual pensar.
En primer lloc, pel pes polític que
comporta la formació de Dadà. L’any
1916, la fugida de la guerra cap a un
escenari neutral, Zuric, i la
coincidència d'un grup d'artistes i
poetes es converteix en un acte de
rebuig i repulsa generalitzada envers
la societat i els valors que han
provocat l'enfrontament. Si en alguna
cosa semblen ser clarividents i si hi
ha algun vincle que uneix aquest grup
de personatges que planegen soirées en les quals s’ataca tot allò atacable
o, simplement, s’explora allò ridícul
com a opció artística, política i vital
pertinent -on ja arribarem més
endavant-, és la capacitat de córrer
després de sentir el primer tret. I això és,
si fa no fa, com tenir clar qui són
els enemics, on es tracen les línies.
No és tan senzill, a la mínima que es
destil·len conceptes lligats als sentiments patris
(independentment del color i sigui quina sigui la grandària
que representin), ai, ai, ai, la capacitat
de ser crítics fluixeja. Dadà és un
referent del pensament crític, per
proposar-se desmantellar, atacar i
mofar-se de tot el sistema de valors de
la societat occidental, per ser dels pocs
que van olorar el tuf nacional que
s'amagava darrera les bales, per veure
la complicitat dels uns i els altres en
una trama social opressiva. I és aquí on
es delimiten les línies, els bàndols, que
ja no són convencionalment polítics ni
nacionals perquè per a un pensament
crític real no hi ha cap diferència
sensible entre els uns i els altres i, no
obstant això, sí contra tots ells.
|
|
|
|
 |
|
| François Curlet. Charlie Brown Flag, 2005 |
|
|
|
|
|
| Dadà és un referent de la
necessitat d'exercir un
pensament crític. |
|
|
Així que, primer punt, Dadà apareix com
a referència d'un pensament crític i de
la necessitat d'exercir-lo en un temps
en què reapareix l'ombra d'ideologies
totalitàries. La delimitació de les línies
de Dadà ens hauria de mostrar quina és
la responsabilitat de l'intel·lectual i de
l'artista, i desvetllar les complicitats
silencioses de la cultura.
I en segon lloc (que és el que
m'agradaria desenvolupar aquí), el
Cabaret Voltaire és un escenari adequat
sobre el qual pensar en una qüestió formal, que, al capdavall, establirà les
bases d'aquest pensament crític.
Hugo Ball  -pacifista militant, que va
fugir cap a Zuric, fundador amb Emmy
Hennings del Cabaret Voltaire i
principal impulsor, amb Tristan Tzara,
de Dadà- és el protagonista d'una de
les fotografies més reproduïdes dels
inicis del Cabaret Voltaire: una
fotografia en què apareix vestit amb
una estranya capa rígida que amb prou
feines li permet treure les mans, que
porta tapades amb uns guants que
semblen peülles, i amb el cos embotit
dins un tub de tres quarts. Al cap
també hi porta un tub llarg, com si fos
un barret. Hugo Ball és davant de dos faristols, a punt per llegir el poema Karawane a un públic molt limitat, en
el petit reducte amb pocs testimonis
que va ser el Cabaret Voltaire i que el
temps ha convertit en una mena
d'escenari mític
|
|
|
Per a ulls ancorats en el convencionalisme
i assentats sobre el sentit
comú, la disfressa i la manera de recitar
d'Hugo Ball ("... / hollaka, hollala /
anlogo bung / blago bung / bosso
fataka / ü üü ü / ...") efectivament
entrava totalment dins la categoria
d’allò ridícul. Ridícul o absurd -
considerar-ho d'una manera o d’una
altra possiblement equivaldria a
col·locar-se en un costat o altre de la
línia-, l'estratègia era ben clara:
destruir-ho tot, començar de zero;
situar-se dins una lògica en contra;
davant de la realitat interpretada de
forma planera, davant de la prosa d’allò real de la qual parlaven els poetes
simbolistes, la seva disfressa irromp
com una mena de discontinuïtat, poc
seriosa, allunyada del sentit comú. I és
justament aquí on m'agradaria aturarme
breument i repassar Pierre
Bourdieu a Les regles de l'art quan parla
de comportaments també allunyats del
sentit comú, com el del Quixot.
Per al sociòleg francès, el comportament
del Quixot és propi d'un estat
adolescent. El Quixot és, efectivament, un adult amb un comportament que
manté trets infantils: també es
disfressa, però sobretot confon realitat
i ficció; per exemple, on hi ha molins
de vent, ell hi veu gegants. La posició que he expressat en diverses ocasionsés que aquest estat adolescent és una
condició primordial per al
desenvolupament d'un pensament
crític. El que fa el Quixot és interpretar
constantment la realitat. D'alguna
manera, des del moment en què està predisposat a no creure que
necessàriament un molí de vent és un
molí de vent, la realitat s'esquerda i
entra en joc la interpretació. L'estat
adolescent del Quixot, com l'actitud d'Hugo Ball, il·lustren el sentit d'un |
|
| pensament crític per al qual la realitat no és plana, sinó que cal qüestionarla constantment, expandir el dubte cap a la mateixa naturalesa dels objectes. |
|
La distància correcta
Com abordar la relació entre realitat i
ficció i la necessitat d'interpretació
formaven el nus de La distancia correcta
de Mabel Palacín, una doble projecció
de vídeo exposada al Centre d'Art
Santa Mònica l'octubre de 2003. Sobre
dues pantalles on les imatges
s'entremesclen apareix un personatge
que viu en una mena de soterrani amb
una gran pantalla de cinema sobre la
qual apareixen fragments de pel·lícules
i amb les quals el personatge intenta
relacionar-se, interpretar, reconstruir
alguna lògica de sentit. S'immisceix
en accions que li són alienes, que
només existeixen en la ficció d'una
pantalla; com una mena de Quixot
actualitzat, confon realitat i ficció.
Finalment, allò que els intents d’incidir,
interpretar o prescindir de les imatges
que envolten aquest individu tancat en
un soterrani volen significar és,
precisament, la distància correcta entre
la incapacitat de llegir imatges i
d’interpretar el món més enllà de la
seva mera superficialitat i la bogeria
absoluta que implica perdre’s en
aquestes imatges.
|
|
| Charlie Brown, a l’atur,
ven cacauets al metro. |
|
|
Si Mabel Palacín es proposa mostrar
com la nostra forma de vida es construeix
no tan sols a través de la nostra relació amb la realitat, sinó també a través de
la nostra relació amb la ficció i amb com
siguem capaços de trobar una distància
correcta d'interpretació de totes dues,
François Curlet s'ha proposat desbaratar
els límits entre realitat i ficció. D'alguna
manera, François Curlet torna a la
posició d'Hugo Ball disfressat de no se
sap ben bé què, com una irrupció de la
ficció en plena cara de la realitat. |
|
|
|
 |
|
| Mabel Palacín.La distancia correcta, 2003 |
|
|
|
|
|
Cacauets
François Curlet ha agafat Charlie
Brown, el famós protagonista de la
tira còmica, com una mena d’alter
ego. L’any 2000, quan es va deixar de
publicar Peanuts (Cacauets), la revista
on sortia publicada periòdicament
aquesta tira, va decidir buscar una
solució per al nou problema de
Charlie Brown i treure'l de l'atur.
Atesa la seva experiència
professional, li va preparar una petita
paradeta ambulant de cartró per
vendre cacauets al metro parisenc,
com, de fet, fan habitualment moltes
persones. Aquest acudit o aquesta
broma lleugerament maliciosa
produeix una mena de fuetada,
d'anada i tornada: de considerar
Charlie Brown un personatge real i
buscar-li la feina més adequada
segons les seves aptituds, a presentar
aquesta paradeta en el context d'una
exposició, on tornem a ser a dins del
terreny de la ficció. I precisament
aquí, en el terreny de la ficció, en el
de l'art i la cultura, Charlie Brown,
un personatge a l’atur que ven
cacauets al carrer, en un dels
escalafons de més baixa qualificació,
reapareix com a Charlie Brown alter
ego d'artista, com a exemple del
tracte rebut i del lloc que ocupa l'art
i la cultura i del que s'ocupa dins l'art
i la cultura.
|
No sembla casual que precisament
sigui Charlie Brown, un nen gairebé adolescent, el personatge triat per
François Curlet, un artista que
recupera la tradició irreverent i
qüestionadora de tot convencionalisme
social del dadaisme, com a objecte
d'algunes de les seves obres.
Segurament per a aquelles persones
que situaven la disfressa d'Hugo Ball
dins la categoria d’allò ridícul, també encaixarien dins la mateixa categoria
el fet de confeccionar una bandera de
llana amb el motiu en zig-zag del jersei
de Charlie Brown (Charlie Brown flag).
I, no obstant això, té molt més a veure
amb l'absurd, però no el de Charlie
Brown, sinó el de les banderes.
Així que, segon punt, la pertinença de
Dadà reapareix en relació amb la
necessitat de fomentar individus crítics,
en com aquesta capacitat està relacionada amb veure més enllà d'una
disfressa i la necessitat de creure que
els molins de vent no sempre ho són. Si
la disfressa d'Hugo Ball serveix per
desemmascarar totes les altres
disfresses, si és una “arma arrojadiza” mitjançant l'absurd com a via lògica per
acabar amb tot el que és absurd; ara el
que seria ridícul és preguntar-se si la
bandera de Charlie Brown és l'absurda. |
|
|
|
 |
|
François Curlet. Charlie Brown, 2000
|
|
|
|
Recentment
s'ha publicat el seu diari sobre el Cabaret Voltaire:
Hugo Ball, La huida del tiempo (un diario), Ed.
El Acantilado, Barcelona, 2005.
|
| |
|
|
