 |
Entrevista a Sílvia Prada |
|
Frederic Montornés forma part des del gener passat de la mesa de comissariat del Centre d'Art Santa Mònica (la programació d'exposicions del Centre queda a càrrec seu, i de Miguel von Hafe Pérez i Ferran Barenblit). La seva aportació va començar amb la presentació del treball de Marcel Dzama i, ara, és comissari de l'exposició de Carles Congost i Sílvia Prada. Amb aquest motiu publiquem una declaració d'intencions de la seva feina al Centre i, més genèricament, gairebé un statement de la seva posició com a crític/comissari. Així mateix, publiquem una entrevista que Joan Morey va fer a Sílvia Prada per a La Luna al febrer del 2003. |
|
|
|
 |
|
| Sílvia Prada. Vuitton by Richardson, 2005 |
|
|
|
JOAN MOREY
Qui va ser el culpable que orientessis el teu
treball cap a aquest camp de la cultura més fashion?
La gana. Sí, sí, vaig arribar a Barcelona l’any 92 i em
vaig trobar amb una crisi bestial. Vaig entrar en un
bufet d'arquitectes, però no guanyava diners; després
em van sortir revistes del tipus Disco 2000 i va ser
quan va començar a néixer aquesta idea de
professional de l'art, totalment assumida ja a Londres
o als Estats Units. Abans de venir a Barcelona, també vaig estar ficada en el circuit de les galeries, amb
Juana de Aizpuru, i tampoc no em va funcionar, per
la qual cosa vaig començar a pencar on vaig poder.
Els teus treballs artístics estaven vinculats al
llenguatge de la il·lustració, de la pintura o
del dibuix?
No, jo mai no vaig pintar, mai no em va agradar. El
que passa és que ara l’he recuperat, he fet una
reinterpretació que em dóna, diguem-ho així, un
plaer morbós. Com que sempre busco àrees
deficitàries i actualment tot està saturat de
tecnologia, he recuperat aquest retorn al realisme,
a la idea de natura morta barroca, encara que no
sigui exactament aquest el concepte del meu treball.
La teva obra ha aconseguit situar-se en el
panorama de la modernitat per factors com
les tendències?
Una part del que realitzo, sí. En el seu contingut
visual es poden distingir tres sectors: un que està format per molt negres, un altre amb més famosets
i el tercer més |
|
aviat porno-eròtic. Així,
per exemple, en el primer apareix la meva atracció pel
rap, aquest look negre que actualment es porta, que marcarà tendència
(de fet Madonna treurà un disc de hip-hop)
i tinc ganes de ser una mica visionària. Això sí que
ho veig molt fashion.
L'aparició constant d'il·lustracions, sobre tot
en capçaleres de moda, t'ha convertit en un
fenomen mediàtic. Corre el perill de convertirse
en una tendència passatgera?
La il·lustració ja és una tendència. Tot i que crec
que, ara mateix, tot resulta indefinit: la il·lustració,
la fotografia de moda, l'art… De vegades veus una
foto en una galeria i no la distingeixes d'una altra
de l'última campanya d'H&M. Els límits són poc
precisos, cosa que està molt bé perquè tot és més
accessible a l'espectador i es crea una cultura
visual de l’hòstia.
El tipus de dibuix que triomfa en el mercatés aquell més proper a allò que podríem
anomenar treball d'autor, quelcom
reconeixible, exclusiu, diferenciador. Creus
que la il·lustració com a llenguatge està condicionada a l'autenticitat?
No ho sé, però m'agradaria pensar que no. Crec
que és un camp en el qual es crea massa tendència.
Avui impera la de moda, perquè és el mercat que
mana i que porta diners, el que ven. En canvi, està molt poc explotada en el porno.
Ho deia perquè els meus interessos en l'art
fugen d'aquesta concepció d’allò autèntic
en pro d'una visió estesa, repleta de mostres
i revisions. Per això considero que el perfil
de la teva obra s'allunya d'un estil personal
en el traç, ja que adquireix l'atractiu i la
frescor en l'habilitat de combinar una
tècnica tradicional amb una composició explosionada que converteix el conjunt en
quelcom eclèctic. Podríem situar la teva
manera d'il·lustrar a prop de l’estilisme o la
figura d'un DJ?
Exacte, el meu treball és multigeneracional,
perquè tothom coneix els dibuixos animats que
integro, i multiiconogràfic, perquè m’escapo
dels significats independents pel seu ús en
l'excés. És com una amanida sense cap mena
de sentit estètic, cosa que fa que per a mi el
més important siguin les revistes generalistes,
la MTV i tot el que tracti de cultura immediata
i juvenil.
Manté la fotografia un pes important en
l'execució dels teus dibuixos?
I tant. M'encanta fer servir les de Mario Testino.
Traslladar Testino al meu camp és súper divertit.
Has tingut algun problema legal quan has fet
versions de les imatges de grans fotògrafs
per retratar els famosets que apareixen a les
teves obres?
No, tot i que la primera vegada que vaig intentar
publicar alguna cosa del meu llibre aquí em van
dir que no per una qüestió de drets. Tant de bo
em denunciés Disney: ho posaria encantada al
meu currículum! En canvi, no hi va haver cap
problema quan ho vaig ensenyar fora d'Espanya.
De fet, els primers que em van trucar van ser els
de l’ Interview americà.
El teu treball al llapis, monocromàtic, potencia
un allunyament de totes les estètiques dominants,
transmetent des del conjunt una certa regressió infantil pròpia d'una nena d'internat. Aquestes
pinzellades d'ironia estan enllaçades amb les
teves obsessions adolescents?
Totalment, i sobretot amb la meva manera de
veure el sexe. Una part important del meu treballés a l'eròtica. Un estat sexual pot suggerir-te,
dur-te cap a una intuïció estètica, cap a tot un
procés creatiu.
Jordi Labanda s'està difonent com a marca.
Faries servir aquesta estratègia de projecció internacional per llançar un marxandatge
derivat del teu estil?
En Jordi ha obert una bretxa i ha donat l'oportunitat
a molts il·lustradors de ser professionals, creant
escola i mercat. El producte Jordi Labanda és fàcil
d'integrar, però crec que el meu necessitaria un
màrqueting diferent. Jo pretenc que el meu treball
s'instauri en un altre tipus de circuits, més
relacionats amb l'art. Si he de fer marxandatge,
que sigui en galeries. Encara que sempre m'ha
encantat llançar productes; la veritat és que el
llibre que vaig editar és un producte genuí.
També es recorre a artistes i il·lustradors
per actualitzar o reciclar grans marques,
com fa Marc Jacobs a Louis Vuitton. Silvia
Prada per a ….?
Marc Jacobs sí, o un Miyake. Tot i que té el seu
risc, perquè són plataformes d'un sol cop: si
col·labores amb una marca, ja no t'ho demanarà cap altra. És una oportunitat única i cal ser
espavilat i estudiar-la bé.
Quines eines de visibilitat vas fer servir perquè es conegués o es reconegués el teu treball?
Principalment el meu llibre, Silvia
Prada, una edició
limitada de 100 exemplars que vaig enviar a totes
les publicacions que m'interessaven. Com a
suport, té unes dimensions intencionadament
gran (pensant en Visionaire, que per a mi transmet
luxe), perquè volia jugar amb l'efecte sorpresa.És com un llibre d'artista, un dossier editat.
Com es va establir la teva relació amb una
revista com The Face?
Els vaig enviar el llibre i em van trucar. És un dels
grans aparadors que proporcionen reconeixement. |
|
|
