 |
Una de les moltes vies possibles |
|
| Frederic Montornés forma part des del gener passat de la mesa de comissariat del Centre d'Art Santa Mònica (la programació d'exposicions del Centre queda a càrrec seu, i de Miguel von Hafe
Pérez i Ferran Barenblit). La seva aportació va començar amb la presentació del treball de Marcel Dzama i, ara, és comissari de l'exposició de Carles Congost i Sílvia Prada. Amb aquest motiu
publiquem una declaració d'intencions de la seva feina al Centre i, més genèricament, gairebé un statement de la seva posició com a crític/comissari. Així mateix, publiquem una entrevista que
Joan Morey va fer a Sílvia Prada per a La Luna al febrer del 2003. |
|
FREDERIC MONTORNÉS
Mentre que n’hi ha que se’n surten com poden, n’hi ha d’altres
que, a més, ho tenen molt clar: volen continuar fent allò que
veritablement els interessa, allò que de veritat els plau. I no en
tenen prou amb això: també lluiten per aconseguir-ho. I és que
les opinions que reben dels altres cada vegada que ho
aconsegueixen per a ells són com noves vies d’aproximació a
l’obra que han realitzat, la qual cosa els permet constatar que,
mantenint-se ferms en la seva actitud, no tan sols no estan
equivocats, sinó que aconsegueixen que allò que fan transmeti,
arribi, provoqui i, de vegades, fins i tot indueixi a la reflexió. De
manera que sempre s’aprèn alguna cosa. De tot. Dels uns i dels
altres. I és en aquests que ens fixarem; és a dir, en aquells que,
independentment de si se’ls posen les coses fàcils o difícils,
lluiten per aconseguir allò que volen, perquè és el que necessiten.
Tot i que l’home no viu només de plaer, sembla que els moviments
que fem es fan pensant en la consecució d’uns propòsits que,
si bé en alguns casos es manifesten obertament, en d’altres
demanen la nostra participació. De manera que, si l’art no
interessa, no cal que ens hi obstinem. Perquè mai no hi trobarem
sentit. Ara bé, si, per contra, l’art ens toca, perquè, a través de
la seva experiència, ens ofereix la possibilitat de continuar
aprenent una mica sobre nosaltres mateixos, la nostra ciutat,
la nostra societat, el nostre món o... el que sigui, ja ens trobem
amb la predisposició necessària per poder participar.
|
|
|
|
 |
|
| Sílvia Prada. Justin, 2005 |
|
|
|
|
En un moment tan particular com qualsevol altre, perquè fins ara res no ha deixat d’interessar als qui troben en l’art –o en l’expressió artística- quelcom que els provoqui rebuig, els indueixi a la reflexió, els faci pensar, els aixequi o els enfonsi la moral o, en definitiva, no els deixi impassibles, el nivell d’implicació que s’exigeix a l’espectador depèn exclusivament del valor que doni a una obra, a un projecte o a la manera que els artistes tenen d’expressar-se, de manifestar les seves opinions i d’aconseguir que el que fan sigui reconegut com a signes del que no es veu, però que es pot identificar.
Si som capaços de veure que una obra d’art és, a més a més, un signe d’allò que respon al desig i a les necessitats expressives d’algú, arriba un moment en què, sense proposar-nos-ho, ens mostrem proclius a intentar esbrinar els desitjos i les necessitats d’aquells artistes les obres dels quals reclamin l’atenció dels nostres ulls i que, a través d’aquesta porta, ens ampliïn el nostre espai mental. Amb això no volem dir que l’artista sigui un geni, un oracle o un salvador. És simplement una persona amb una tenacitat que es mereix el mateix respecte que la de qualsevol altra persona que es dediqui a una altra cosa. Només que hi ha persones que s’hi fixen.
Com a conseqüència del bombardeig d’informació que satura
els nostres discs durs, ens veiem obligats a seleccionar tot el
que ens arriba. I, d’aquesta manera, mentre els uns s’inclinen
per donar importància a un tipus concret d’informació, els
altres troben en l’amor per les coses fetes a mà i la suor del
front impregnada en una imatge el signe que reclama l’atenciódels seus ulls i els indueix a esbrinar-ne la procedència. I com
que en molts casos és difícil esbrinar d’on procedeixen aquests
signes, ens centrem en els que ens resulten més propers. Per
exemple, els que a través d’un dibuix s’enfronten en silenci
al soroll d’aquell bombardeig que sembla que no té fi. |
|
|
|
|
|
| Marcel Dzama. Untitled, 2004 |
|
|
|
Com qualsevol altra obra, un dibuix pot ser un esbós, una nota,
una declaració de principis o el principi –només el principi– d’una història, una reflexió. No obstant això, hi ha quelcom en
la manera d’escriure’ls que els fa més propers a l’espectador.
I és la seva capacitat de mantenir en el temps la immediatesa
d’un traç –un altre signe- la que diu molt de qui l’ha fet, de
quan l’ha fet i de per què l’ha fet. D’algú que, encara que no
ho sembli, no viu sol i que, amb aquesta manera d’expressarse,és capaç de deixar constància de la validesa d’una decisió que, tot i que sovint pot entrar en col·lisió amb altres maneres–potser més contemporànies, potser més modernes, potser
no tan físiques- d’entendre la vida o de treballar en el medi de
l’art, de transmetre allò que es vol o de connectar amb les
tendències pròpies del temps en què es desenvolupa, no deixa
de ser el reflex d’algú que |
|
pugna per continuar fent allò que vol, amb la voluntat de trobar aquest plaer que necessita –i que altres perceben- per seguir suscitant –tant en les persones que
ho distingeixen com en les que no ho fan- qüestions de tot
tipus o definicions d’una situació com a pas previ a l’enunciació de solucions. És a dir, allò que tots necessitem, des del
coneixement dels nostres àmbits respectius.
|
|
|
“En un moment en què la pràctica curatorial és sotmesa a judici per la
ineficàcia –o inoperància- dels esquemes que ha seguit, és lògic que
se li exigeixi un compromís d’acord amb les necessitats del seu temps.” |
|
|
|
En un moment en què la pràctica curatorial és sotmesa a judici
per la ineficàcia –o inoperància- dels esquemes que ha seguit,és lògic que se li exigeixi un compromís d’acord amb les
necessitats del seu temps. Ara bé, si el temps actual està determinat per la recerca constant de solucions, cal que,
juntament amb l’exaltació que desperta l’energia implícita en
allò que es presumeix com a nou, problemàtic o qüestionable,
ens apliquem per veure què hi ha de tot això en les propostes
que, malgrat tot, no tan sols continuen fent-se, sinó que es
mantenen fermes en l’actitud a partir de la qual tot es continua
posant en dubte.
|
| Sobre la base de l’actitud que reflecteix la seva obra, allò que
Marcel Dzama, Silvia Prada o Carles Congost aporten amb
els seus respectius signes al diàleg obert que ha de ser l’art
no és només una qüestió de convicció, sinó alguns dels
comentaris que es poden fer respecte a les solucions que, en
nom d’una reformulació del sistema més que desitjable en el
qual es gesten i manifesten, promouen l’aplicació d’unes
pautes que, per molt comprensibles que siguin, ells no
comparteixen ni cal que ho facin, cosa que no vol dir que les
seves obres siguin cants de cignes o el reflex d’una agonia.
Són les manifestacions d’una posició que no renuncia a
continuar pugnant per aconseguir allò que desitja. A través
del traç oníric d’un dibuix, l’impacte d’una imatge consumintse
en grafit o el relat metafòric i visual d’una situació que, per
molta atenció que reclami, es manté en una estructura
polièdrica, canviant, voluble i sempre radiant. |
|
|
|
 |
|
| Carles Congost. Memorias de Arkaran, 2005 |
|
|
|
|
|
