 |
P de Producció de Coneixement |
|
SAFU és la Sant Andreu Free University. Una universitat temporal, fràgil i contingent amb un "programa" basat en grups de lectura, tallers, xerrades i discussions. Una proposta de Yproductions
que segueix el model d’altres centres de producció de coneixement no "homologats", com ara la Copenhagen Free University, Flaxman Lodge a Londres o la Université Tangente a París. Si la
producció de coneixement, de sabers immaterials, és un valor important en àrees com l’economia, a la força ha de ser-ho en cultura.
|
|
|
YPRODUCTIONS
Barri Sèsam mola; com les piscines. A
part de ser un dels programes que ha
durat més al llarg del temps i que ha
entretingut a més generacions, Barri
Sèsam ha constituït un dels centres de
producció de coneixement més potents
de les últimes dècades. Una granota de
feltre ha estat qui ens ha ensenyat moltes
de les coses que sabem. Això no és cap
casualitat: darrere d’aquesta simpàtica
colla de peluix del programa, hi ha un
equip de professionals heterogeni però
difícil de millorar. El programa va néixer
amb una intenció didàctica molt clara,
i durant molt de temps se n’ha sortit.
Des dels orígens, Joan Ganz Cooney va
ser qui va definir les intencions i la
direcció del projecte. Amb ella, Jim
Henson i Joe Raposo es van encarregar
de donar el carisma necessari a
personatges com ara Triki, Coco i
Caponata, perquè poguessin robar el cor
als nens innocents. Treballaven amb
professionals de fora del |
|
medi televisiu, com ara el psicòleg i professor de Harvard Gerald Lesser, o els psicòlegs infantils Ed Palmer i Lloyd Morrisett, de la Markle Fundation. El programa sempre ha estat molt alerta als estudis que mesuraven l’atenció i la capacitat de concentració dels nens, com els que van realitzar Daniel Anderson, Elizabeth Lorch i Barbara Flagg. Per això, no és estrany que, sota l’aparença innocent d’un programa infantil i, darrere el peluix de coloraines dels teletitelles, hagi funcionat una complexa maquinària de producció de saber i de coneixement. Tot estava controlat fins al mil·límetre, les converses, la durada dels clips, les dimensions dels números i les lletres, la complexitat dels sketches, perquè cada programa ajudés a formar una mica més la consciència dels espectadors. Fins i tot els períodes de repetició del mateix programa es calculaven en funció de la necessitat de repetició i la tolerància envers el producte. Genial.
Tot això és molt abstracte, volem xifres!
El nostre món està ple de centres de
producció de coneixement. Alguns han
estat homologat s per fer-ho
(universitats, acadèmies, escoles…),
però conviuen amb una infinitat
d’elements, individus i institucions
diverses que, tot i que no tenen títol,
són igualment efectius per generar
línies de pensament o de producció
discursiva. Ja hem sentit a dir més d’una
vegada que, segons els teòrics italians,
aquesta producció immaterial de saberés cabdal per comprendre entre altres
coses l’economia, el treball i la vida
contemporània. Lluny d’aquesta mena
de pensadors, al seu llibre El malestar
de la globalització,
Stiglitz, a més de
redimir els seus indubtables pecats
(havia dirigit el Banc Mundial durant
uns anys), explica com fan les
institucions econòmiques per mesurar
el valor dels bancs, les asseguradores
i els negocis d’altres tipus que passen
un mal moment. La decisió d’invertir
per recuperar una d’aquestes empreses
no depèn de la quantitat de diners que posseeixi aquesta empresa en actius,
terrenys o inversions, sinó de la
capacitat que tingui per atraure nous
clients, de la imatge corporativa, del
volum del mailing o de la influència
social que té, etc. És a dir, un seguit de
variables, d’entrada immaterials i
intangibles, però quantificables.
|
|
Un banc ruïnós
que conservi una bona imatge social i compti amb una àmplia
xarxa de contactes (als quals podrà transmetre
aquest missatge: tinc bona imatge...) és molt més
recuperable que una entitat amb un deute més petit,
però amb una imatge que s’hagi
deteriorat. Es valora la capacitat de
continuar creant una auto-imatge o, dit
d’una altra manera, la capacitat de
donar a conèixer un missatge a la gent.
Aquesta capacitat de produir
coneixement és un valor tangible. Li
hem d’agrair a Iván que ens recomanés
la lectura de Nonaka i Takeuchi, els
autors que van dissenyar el model més
utilitzat per avaluar la quantitat de
coneixement que pot generar un grup
social, una empresa, una institució pedagògica, etc. Gràcies als seus
estudis, hem pogut entendre més bé el
boom productiu que ha fet trontollar
l’economia japonesa durant les últimes
dècades. Els autors afirmen que, si
combinem coneixement tàcit (la forma
de coneixement que va inserit en la
memòria i el cos de tothom) i
coneixement explícit (imprès en les
pàgines dels llibres), maximitzarem la
productivitat, i, per tant, proposen crear
espais dins les empreses perquè el
saber que aporten els treballadors
(habilitats, referències, opinions,
posicions sexuals, etc.) es pugui
desenvolupar plenament. Aquesta
manera de procedir queda molt lluny
de les fórmules rígides de producció dels Estats Units, basades en la
repetició de models apresos. Així, veiem
que és tan impor tant produir
coneixement com saber-lo gestionar, i
una bona gestió garanteix els beneficis.
Cultura i coneixement, un binomi
irreconciliable?
Hem vist fins a quin punt és important
per a l’economia la capacitat de
producció de coneixement (PdC).
Aquest efecte és igualment important
en l’àmbit de la cultura. Tot considerant
l’interès que implica controlar la PdC,
han aparegut al panorama cultural
contemporani tot un seguit d’iniciatives
per assumir la producció i la gestió del
seu propi saber. Dinamarca, a més de
compartir amb nosaltres l’arxiconegut
Hamlet, ens ofereix un dels projectes
més interessants en aquest sentit, la
Copenhagen Free University. Des de fa uns anys, diferents personatges es
troben en un espai reduït per discutir,
compartir, ensenyar i produir textos que
s’oposen a la capacitat hegemònica de
descripció del món pròpia d’algunes
institucions. Com qualsevol universitat
amb prestigi, té residències temporals
per a la gent de fora (això vol dir un
matalàs abatible...), gent que col·labora
i elabora projectes específics en aquest
campus tan lloable. A Londres (aquella
ciutat tan bonica), trobem una iniciativa
molt interessant: sota el nom genèric
de Flaxman Lodge, un soterrani allotja
reunions entre representants de sectors
culturals heterogenis, que s’apleguen
per comparar i compartir els seus nivells
de precarietat, programar exhibicions
de cinema, discussions de llibres, etc.
A París, hi ha l’Université Tangente, a
Viena, Monochrom, a Nàpols, la Facultà di Fuga i, a Sant Andreu, tenim la SAFU.
|
|
No podíem desaprofitar l’ocasió de
dotar el barri de Sant Andreu d’un
centre de PdC propi i, de seguida, vam
posar fil a l’agulla. Després de moltes
gestions, temptatives i suor, podem
afirmar sense posar-nos vermells que
la universitat està muntada. Benvinguts
a la Sant Andreu Free University (SAFU
per als amics).
Tal com hem vist, no és cap vacil·lada
dir que qualsevol procés cultural capaç de reflectir-se en un centre de PdC
definirà molt més ràpid les seves línies
discursives i podrà agafar més potència que els processos llunyans d’aquests
centres de producció. Cal alliberar les
pràctiques artístiques i culturals de
l’aïllament conceptual que pateixen, per
introduir-les dins de maquinàries mésàmplies, que els puguin donar sentit.
Cal potenciar la hibridació de formes
de pensament perquè la producció cultural deixi de fonamentar-seúnicament en els seus codis propis
(sovint, irrisoris). Amb aquest rampell
d’optimisme, no pretenem convèncer
ningú que, associant una obra dolenta
a un discurs potent, l’obra millorarà,
però suggerim que, potser, aquesta
peça mediocre es llegirà més de bon ull
i, segurament, passarà per bona. Tambéés obvi que, en llançar projectes per
treballar formes de coneixement no
hegemòniques, no estem redissenyant
el món, ni aconseguirem grans quotes
de producció de subjectivitat, però hi
ha certes formes de treball col·lectiu
que poden ser molt útils per assolir
objectius concrets. Si l’objectiu és
educar els nois, Barri Sèsam ho farà més bé, però aquestes iniciatives altres
pretenen esquitllar-se dins d’uns forats
que encara estan per treballar, no
establir-se com un valor contrahegemònic,
ni fer ombra a cap institució dominant. I és que, qui pensaria en
desafiar Triki, el “monstre de les galetes”,
a un duel de galetes? Ara bé, si el combatés de cerveses i es fa al Kentucky, Triki
té molts números per perdre...
Si
voleu més informació, vegeu Gladwell,
Malcolm, La frontera de l’èxit, Barcelona:
Empúries,
2001.
Stiglitz,
Joseph E, El malestar de la globalització, Barcelona:
Empúries, 2002.
I.
Nonaka & H. Takeuchi, The knowledge creating
company. Oxford: Oxford University Press, 1995.
|
|
|
