 |
Educació, comunicació i plataformes per al diàleg |
|
¿Quin lloc ocupa l’educació a les programacions de museus, centres d’art i, en general, en
tots aquells implicats en l’art contemporani? Si sembla que estem d’acord en la necessitat
de trencar la distància entre art i societat (tal com documentava el Consulta de Montse Badia,
Mind the Gap) l’educació hauria d’ocupar un paper prioritari.
En aquest i en propers números del butlletí, tot
reprenent el seu text del número d’abril, David
Armengol, ara amb Martí Manen, analitza el paper que juga,
pot jugar i ha de jugar l’educació en
art contemporani.
|
|
|
|
 |
|
| Invisible Academy |
|
|
|
|
DAVID ARMENGOL / MARTÍ MANEN
L’educació, i no únicament l’educació artística, es troba en un moment de
crisi. La possible reducció de les
titulacions universitàries a la meitat, la proposta de desaparició de les
Humanitats o l’absorció d’Història de
l’Art dins la carrera d’Història són
alguns símptomes de la necessitat de revisar i redefinir els processos
específics de formació de grau
superior vinculats a les pràctiques
artístiques.
Davant la manca de confiança en els
models acadèmics dominants, en el
sistema de l’art pren força la creació de diverses plataformes que ofereixen
alt res models d’aprenentatge,
aparentment situats fora dels circuits
oficials. Amb un abast menor, però des
d’una posició desjerarquitzada,
aquestes propostes comencen a ser
més que habituals i necessàries en
l’àmbit de la producció cultural, i
esdevenen dispositius capaços de
mantenir nexes discursius amb la
realitat, un fet poc freqüent dins les
est ructures de l’ensenyament
convencional.
L’educació com a disciplina, com a
es t ratègia que imposa uns
coneixements determinats, és
qüestionada per uns sistemes de
relació basats més aviat en la proximitat
i l’intercanvi entre les posicions
implicades. És a dir, per plataformes
on el traspàs de coneixement funciona
amb molts nivells i direccions, i altera
l’estructura de poder definida per
l’esquema emissor-receptor o, si ho
expressem amb termes d’educació formal, de professor-estudiant.
L’intent de construir altres models
educatius, ja sigui des de la revisió de
les estructures acadèmiques o
directament des de posicions
contrainstitucionals, suposa un esforç per def inir l’educació amb uns
paràmetres nous. L’educació, no ja com
un procés on el receptor absorbeix els
nous coneixements d’una manera lineal,
sinó com una pràctica on aquest
receptor assoleix una posició activa i
compromesa i on el mateix procés
s’intersecciona amb la realitat que
l’envolta, amb el context i els interessos
que té.
La direcció que va prendre bona part
de l’art contemporani durant la dècada
dels noranta va permetre entendre l’art
com un lloc de relació. Un context
capaç de mostrar un grau elevat
d’intimitat i que podia esdevenir una
nova eina educativa personalitzada i
pròxima. En el contacte que establia
amb l’espectador, l’artista oferia part
de la seva vida com a matèria bàsica i
afavoria que l’experiència i el fet
vivencial s’integressin en els processos d’accés al fet artístic. El pas següent
ha estat la creació de plataformes per
al diàleg, on el paper de l’espectador
es desdibuixa per convertir-se en un
element més definidor i discursiu.
Aquesta nova situació obliga a
replantejar-se les barreres internes, i a
acceptar una redefinició necessària
dels models i de les estructures (la
institució, l’exposició, el marc de treball,
l’obra d’art o el mateix públic), on la
idea de comunitat serveix per afavorir
la construcció d’espais d’actuació en
xarxa.
|
|
|
|
|
| Copenhagen Free University |
|
|
|
En l’intent de repensar la noció d’educació i d’allunyar-nos de la posició no-discursiva que, aparentment, tenia
dins l’àmbit de l’art, el primer punt de
revisió obligatòria resideix en
l’estructura jeràrquica que defineix els
sistemes d’ensenyament. Com passa
sovint amb altres àmbits de la
producció cultural, sorgeixen noves
plataformes de treball amb estructures
més lliures i independents. Per tant, el
context artístic, no ja la institució, sinó el conjunt d’elements que hi intervenen,
té capacitat per generar estructures
d’assaig en qüestions de comunicació i de proximitat. Plantejaments
universitaris alternatius, espais de
creació dirigits per artistes i comissaris,
centres d’infraestructura menor que
entenen l’educació com una eina de
discurs crític, espais de trobada on
l’emissor i el receptor desdibuixen els
seus rols... són algunes de les propostes
que pretén introduir aquest text. |
|
Altres maneres d’entendre l’educació
Podem trobar molts exemples d’artistes
que decideixen convertir el seu treball
en un espai de llibertat per facilitar l’intercanvi. L’exemple de Rirkrit
Tiravanija és més que evident, però
potser, en el context tailandès, caldria
destacar també el valor de la Invisible
Academy de Surasi Kusolwong, que
entén l’art com un possible substitut,
davant la manca d’estructures
efectives d’accés al fet artístic.
Aquesta “acadèmia” constitueix un
concepte des del qual es pot crear un
treball en comú a partir del diàleg i
l’intercanvi, on la presentació —des de
l’àmbit de l’art i no des de l’educació—
ajuda a fomentar posicions més
properes i horitzontals.
La Copenhagen Free University és
també un espai proposat per artistes –—Jakob Jakobsen i Henriette Heise— , on es planteja el lligam entre una
societat basada en el producte de
consum i la necessitat de convertir
l’educació en un espai on es pugui
qüestionar aquest fet. Les estructures
pròpies de l’educació s’integrarien
aleshores a l’engranatge de la
producció i sorgir ia una altra
oportunitat per buscar nous sistemes
de contacte no-productiu en el context
artístic.
|
|
No únicament els artistes investiguen
amb les formes actuals per a la
educació. El comissari també canvia
de paper i es transforma en un
generador d’espais per intentar definir
models diferenciats. Coincidint amb el
tombant d’aquest segle, Charles Esche
realitza un projecte educatiu a
l’Edinburg College of Art, anomenat
Proto academy. Entesa gairebé com un
paràsit de la institució, la Proto
academy plantejava un model menys
jeràrquic, on els alumnes tenien molta
més capacitat decisòria i on es
considerava que els “resultats” no
s’havien de restringir al camp de la
recerca, sinó que podien saltar a la
realitat.
La comissària Annie Fletcher,
conjuntament amb l’artista Sarah
Pierce, inicia l’anomenat Paraeducation
Department, un espai de trobada al
marge de posicions predefinides. Es
tracta d’una plataforma comuna entre
el Witte de With i TENT, dues
institucions reconegudes de Rotterdam.
En aquest cas, es vol superar el valor
que habitualment donen al factor
educatiu les institucions artístiques,
tot considerant l’educació com un
diàleg multidireccional que necessita
els diversos estaments de la societat
per tal de construir col·lectivament
possibles models d’educació més
vinculats a la realitat diària.
|
En la mateixa línia de descentralització dels processos educatius, Yvane Chapuis, François Piron i Loïc Touzé dir igeixen col·lectivament Les
Laboratoires d’Aubervilliers, un centre pluridisciplinar que ofereix eines de producció, difusió i formació a l’entorn de la creació contemporània. Al marge dels plantejaments pedagògics habituals, Les Laboratoires fomenten altres fórmules de construcció del coneixement, amb cursos regulars fets per artistes, que ofereixen espais de trobada més propers entre els creadors i el públic.
Si pensem ara en el context local, veiem com els últims anys han proliferat alguns dispositius similars que, davant la manca de posicionament crític del sistema universitari, han obert vies de formació específica més independents. Lectures perifèriques que han avançat cap a posicions discursives que l’educació formal difícilment reflecteix. Les especialitzacions de la QUAM, |
|
|
|
 |
|
| Copenhagen Free University |
|
|
|
Panorama a Olot, la Sant Andreu Free Univesity (SAFU), les Jornades d’Educació organitzades a institucions com ara la Fundació “la Caixa” o el Centre Cívic de Sant Andreu permeten dibuixar un cert marc de treball definit a partir de sistemes de coneixement no-jeràrquic, on l’espai artístic s’ofereix més aviat com a laboratori i espai d’intercanvi.
|
Educació i institució
Ara bé, davant la demanda i l’existència de models contraacadèmics capaços d’alterar els sistemes de formació habituals, cal preguntar-nos també quina és la posició de la institució artística. Pel seu ritme, el museu s’acosta perillosament a models educatius propis de l’estructura universitària. Sovint, l’intent de definirse com a espai d’actuació en temps present queda frustrat per un sistema de funcionament unidireccional que dificulta l’assaig d’altres pràctiques educatives.
No obstant, la voluntat de redefinició dels límits i de les capacitats de la
institució artística fa que alguns
museus i centres d’art assumeixin la
responsabilitat en els processos de
formació, i que apostin per posicions
alternatives a l’estancament de la
pedagogia reglada. En un moment en
què l’ensenyament acadèmic és
qüestionat des d’estructures nooficials,
el museu ha d’assumir un
paper com a espai clau en els
processos d’aprenentatge i de
formació de l’individu. En aquest sentit, és rellevant que, actualment,
una institució com el MACBA lideri
un projecte educatiu com el PEI
(Programa d’Estudis Independents),
que afavoreix un compromís real pel
que fa a les funcionalitats educatives.
Partint d’una posició crítica respecte
als sistemes d’ensenyament oficial,
el PEI converteix el museu en un
context educatiu que, per la presència
que té en el teixit social, planteja un
contacte amb la realitat més directe
que no pas el dels sectors
universitaris. Ens hem de preguntar,
però, si el museu té la capacitat
d’iniciar estudis propis, ja que
assumeix en certa mesura la jerarquia
universitària i l’accepta com una
inst itució legit imitzada per ella
mateixa o pel que significa, més que
no pas pel valor intrínsec que pugui
tenir el projecte educatiu en sí.
El paper determinant de les
plataformes iniciades per artistes, que
entenen l’art com un espai vital per a
l’educació a través de l’intercanvi i la
redefinició dels formats educatius a
partir d’àmbits parainstitucionals
iniciats per alguns comissaris, obliga
a la institució a replantejar-se el seu
model. La institució artística respon,
reacciona i participa del context
artístic, interioritza certs
comportaments i els tamisa a través
de la seva maquinària i d’una
temporalitat lenta. Oferir la institució artística com l’espai per a una educació crítica serviria per generar un debat
constructiu sobre els models educatius
a partir de les seves opcions reals, i per
possibilitar un grau d’autoformació de
l’usuari més enllà de les bases de
l’educació clàssica. |
|
|
