 |
Somiar i oblidar: The Lotus Eaters, els menjadors de lotus de Marcel Dzama |
|
Winnipeg és una petita ciutat de Canadà coneguda pels seus gèlids hiverns. En aquesta ciutat, blocada per la neu, Marcel Dzama amb altres artistes, amics i, fins i tot, familiars va fundar The Royal Art Lodge, una petita comunitat d’artistes. Així, en una ciutat aparentment allunyada de la capitalitat artística i els seus centres de poder es va formar un microcontext de treball en art,
del que l’obra de Marcel Dzama és fruit.
|
JASON DANIEL TOUGAW
Marcel Dzama té sempre un quadern a
la tauleta de nit, per anotar les idees
que sorgeixen amb el son. “Durant el
dia, dibuixo”, diu, “però les idees em
venen de nit.” Els dibuixos, pintures,
música, vídeo i escultures de Dzama
s’originen al seu cap quan dorm —en
un món poblat per nens-muriacs,
vampirs, donzelles afligides, ossos
perplexos, arbres que caminen i
cowboys prims. Primer, havia utilitzat
The Lotus Eaters (Els menjadors de
lotus) com a títol d’una cançó.“M’agrada”, diu, “pels temes de somni
i oblit que aborda la història original.” A l’Odissea d’Homer, Ulisses i els seus
homes són arrossegats per una
tempesta fins a les terres que, ara, són
les costes de Líbia, i els habitants del
país els ofereixen el seu aliment bàsic,
la flor del lotus. Els homes que mengen
aquesta flor esdevenen somiadors,
indolents i oblidadissos. Ja no es
preocupen per la llar, la família o la
missió que han de complir; simplement,
es neguen a sortir. Ulisses els ha
d’arrossegar per força perquè tornin al
vaixell i encadenar-los als bancs de rem.
La història és una metàfora fantàstica
per a l’experiència quotidiana d’arrencar
la ment de la indolència i l’oblit del
somni. La ment desperta, amb les
expectatives racionals i la rigidesa dels
límits de la realitat, ofereix una altra
mena d’oblit. L’obra de Dzama invita la
ment desperta a revisitar les imatges
fragmentàries i les emocions
trastocades que només podem
experimentar més enllà del llindar de la
consciència.
The Royal Art Lodge
La ciutat canadenca de Winnipeg,
Manitoba, on Dzama va viure fins que,
fa poc, es va traslladar a Nova York, és
citada sovint com la font de la seva
estètica irònica i austera. Mentre era a
Winnipeg, Dzama i un grup d’altresartistes locals van formar The Royal Art
Lodge (RAL), que va incloure, a diferents
moments, Jonathan Pylypchuk, Adrian
Williams, Neil Farber, Michael
Dumontier, Drue Langlois, Miles
Langlois i la germana de Marcel Dzama,
Hollie. El grup es troba els dimecres al
vespre per produir dibuixos, nines de
drap, còmics, collages, titelles i
diorames en col·laboració: un artista
comença a treballar en una peça i la va
passant als altres perquè la completin,
fins que algú declara que la peça està acabada. El nom col·lectiu anuncia un
idealisme lúdic. El concepte d’una
monarquia d’artistes que governen una
petita ciutat del Mig Oest, on els
pavellons de cacera són molt més
nombrosos que els col·lectius d’art,
demost ra la confiança en la
improvisació que caracteritza aquest
grup, inspirat en moviments com ara
dadà o el grup Fluxus. El RAL ha
desvetllat gradualment l’atencióinternacional, i ha exposat, entre altres
llocs, a Los Angeles’s Museum of
Contemporary Art. Més recentment, Dzama ha exposat amb The Royal
Family, un col·lectiu coincident que
inclou la seva germana Hollie Dzama,
la seva dona Shelley Dick, el seu pare
Maurice Dzama, la mare Jeanette
Dzama i l’oncle Neil Farber. Els mètodes
espontanis d’aquests col·lectius són
cabdals per a aquesta obra tan
energètica que produeixen. “No tenim
plans previs”, ha dit Dzama.“Simplement, ens agrada dibuixar.” Si
bé l’obra que fan és l’expressió d’una
sensibilitat personal més que no pas
d’un compromís amb tendències del
món de l’art o de la política, sí que
comparteixen un ethos d’idiosincràsia
i espontaneïtat.
|
|
|
|
|
| Marcel Dzama. Untitled,
2004 |
|
|
|
De El Bosco a P.I.L.
Els altres membres del The Royal Art Lodge poden ser les influències més
immediates de Dzama, però ell també al·ludeix a El Bosco, Fluxus, George
Burns, Public Image Limited (P.I.L.) i el
creador de Captain America, Jack Kirby.
Algunes de les criatures fantàstiques
de Dzama han estat rescatades intactes de les pintures de Bosch; el seu interès
en l’espontaneïtat col·lectiva té clares
reminiscències de Fluxus; l’enginy que
subratlla les seves imatges més
violentes té ressonàncies de Burns; els
traços marcats i gruixuts i la
representació, a la manera dels còmics,
de temes inquietants, recorda tant PiL
com Captain America. Ara bé, retornant
a l’origen de les idees de Dzama en la
nocturnitat del son i dels somnis, les
seves estranyes condensacions dels
fets mundans i fantàstics —un oficinista
envoltat d’arbres homínids amenaçadors,
per exemple— s’acosta als
mètodes, si no |
|
a l’estètica, surrealistes. El mètode surrealista, inspirat en la lectura de les obres de Sigmund Freud, que tots compartien, implicava mirar el món des de la posició estratègica de les fantasies que, en general, es queden com a màxim en la semiconsciència, com més irracionals i estrafolàries millor. Mentre bona part del món menyspreava els productes irracionals del somieig diürn, els surrealistes l’abordaven i documentaven. L’obra de Dzama suggereix un mètode similar, utilitzat per un artista més preocupat per la tendresa morbosa que no pas per la paranoia còsmica de Dalí, l’onirisme filosòfic de Magritte, la crítica social de Buñuel o l’alienació arquitectònica de De Chirico. Com molts dels artistes surrealistes, Dzama treballa amb instantànies visuals d’una iconografia personal recurrent, i substitueix els núvols flotants o els rellotges que es fonen amb arbres homínids i universitàries xucladores de sang. La restrictiva paleta de Dzama, basada en el verd molsa, el negre, el gris, el vermell intens i el caqui (fet amb xarop de root beer ), com una pel·lícula en blanc i negre, transmet el missatge que els espectadors entrem en un món prou similar al nostre per ser recognoscible, però prou diferent perquè no puguem donar res per fet. Dzama destil·la cada imatge en una tònica de fantasia inconscient, per mostrar als espectadors com seria el món si la fantasia donés un cop d’Estat per enderrocar la realitat i la raó.
|
|
Dzama va dir una vegada a un
entrevistador que li agradava dibuixar
l’Home de Llauna del Màgic d’Oz “perquè no tenia remordiments, ja que
no tenia cor”. L’acció del Màgic d’Oz es
produeix dins del món dels somnis de
Dorothy. Si l’obra de Dzama suggereix
una lògica onírica, el cor que li falta a
l’Home de Llauna és una clau per revelar
per què aquest món és tan sorprenent.
Un Home fet de Llauna és original, però un home sense cor planteja la mena de
pregunta que l’obra de Dzama aborda
constantment: Com es pot comportar
un home sense cor? Resposta de
Dzama: sense remordiments. Com en
un somni, el judici està absent de
l’escenificació que Dzama fa d’aquestes
figures. L’Home de Llauna no té remordiment, no pas perquè sigui una
persona dolenta, sinó simplement,
perquè els homes de llauna sense cor
no tenen remordiments. Els fragments
de la narrativa de Dzama són visualment
fascinants, en part perquè la interacció dels éssers or iginals amb les
disposicions no-humanes condensa les
accions i les emocions que, altrament,
semblarien incompatibles. A la seva
obra, Dzama desfigura l’acció i l’emoció,
crea escenaris on els personatges i les
criatures que inventa responen uns als
altres de maneres inesperades. Un grup
d’arbres que abdueixen una noia vestida
amb elegància són prou sorprenents,
però, quan descobrim que la cara dels
abductors expressa perplexitat mentre
que, en canvi, l’abduïda sembla
despreocupada, els espectadors hem
d’adaptar les nostres idees preconcebudes
i acceptar la dinàmica emocional
esbiaixada del món visual de Dzama
amb els seus propis termes.
A l’obra recent que representa The Lotus
Eaters, Dzama amplia la iconografia que
el caracteritza amb formats més grans
i escenaris més complexos, i obre l’esfera
de la seva imatgeria personal. En una
peça sense títol, una processó de noies
amb metralladores i arbres homínids,
que fa pensar en una trepa de formigues
obedients, marxa a través de nombrosos
pannells fins que arriba a un forat de
terra. Però l’automatisme de la processó es dissol en un petit eixam lleugerament
frenètic quan les noies armades
s’acosten a l’obertura, acompanyades
de rat-penats i bèsties peludes inspirades
en l’obra de Bosch. Una figura militar
amb un cap inflat i bulbós ha caigut al
forat. Aquesta pot ser una missió de
rescat o bé una campanya mortífera.
Com en un somni, pot ser totes dues
coses, sense contradicció. Els mítics
Menjadors de Lotus són convincents
perquè, per a ells, les profunditats
indolents del somni són duradores, i les
seves contradiccions no els exigeixen
mai enfrontar-se a la duresa dels fets
diürns. Amb els formats més grans, les
estranyes escenes de Dzama semblen
paradoxalment més aïllades,
momentànies, fràgils. A mesura que
s’expandeix l’espai negatiu, les bèsties
i les donzelles de Dzama amenacen amb
esvair-s’hi. L’amenaça intensifica la
urgència d’aquestes escenes, perquè els
espectadors perceben el món que es
desperta tot acostant-se pel darrere— com Ulisses, preparats per arrossegar
els seus homes de retorn al vaixell.
Beguda
fermentada feta amb mel, sarsaparella, safrà, coriandre
i altres herbes. (N. de la T.).
|
|
|
