 |
Promoció de l’art contemporani amb mitjans públics? |
|
La relació entre diners públics, institució i art és una de les línies de treball del Centre d’Art Santa Mònica. Així, el 18 d’abril passat, Lydia Hartl (responsable de l’àrea de Cultura de l’ajuntament de Munic) va
donar una conferència on traçava les línies principals que guien la inversió en art i cultura a Munic, una ciutat que, en molts aspectes, s’assembla a Barcelona. La seva experiència pot ser significativa (com
ho va ser l’aportació de l’ex-ministre britànic Chris Smith el desembre passat) en un moment de definició dels models d’actuació pública en la cultura i l’art. Publiquem un ampli resum de la seva conferència.
|
LYDIA HARTL
Munic, que durant molt de temps ha estat la capital secreta
i, durant encara més temps, la ciutat alemanya més
destacada culturalment, ha canviat molt el seu perfil elsúltims
vint anys: ha passat de ser la ciutat de la cervesa a la
ciutat internacional somiada, símbol de la multiculturalitat. És
la ciutat capdavantera d’Alemanya en ciència
i economia, ocupa el tercer lloc mundial en el camp de les
noves
tecnologies i mitjans, i se situa al costat de Milà,
la ciutat europea del disseny per excel·lència,
amb una posició destacada en l’alta
cultura, i també desenvolupa una gran
varietat i iniciatives en art en creació cultural
innovadora, experimental o interdisciplinària.
Les principals estratègies de promoció de la ciutat i del Land difereixen a l’hora d’atribuir importància al suport de l’art.
Mentre que les activitats de l’estat lliure de Baviera es
concentren gairebé únicament en l’art representatiu, la
ciutat estableix el seu punt fort en la promoció de l’art
contemporani i en la participació de cercles de població més amplis en una oferta cultural abundant. Així mateix, es
financen les millors xarxes bibliotecàries d’Alemanya i les
Volkshochschule, centres de formació pública, més grans
d’Europa; això implica el reconeixement a la millor qualitat,
no tan sols en l’àmbit de l’art sinó també en el de l’educació per a tothom.
Munic i Barcelona presenten moltes característiques
comunes: es defineixen com a ciutats culturals amb tradició,
a principi del segle XX van tenir un paper destacat
(modernisme, començament de l’avantguarda), tenen una
relació tensa amb la capital de l’estat i són, sense cap altra
competència real, “l’altre centre”. A més, totes dues són
capital, de Baviera i de Catalunya, respectivament, que es
caracteritzen per una àmplia autonomia. La qualitat de vidaés, en general, alta, i econòmicament hi ha semblances:
totes dues són capdavanteres en el sector serveis.
|
|
|
L’art i la cultura són prioritats
La vida urbana, amb tota la diversitat que la caracteritza, ha canviat molt i es convertirà en el segle XXI en l’estil de vida més estès. El foment de l’art i la cultura haurien de reflectir-ho. Així, serà especialment rellevant conciliar dues tendències. D’una banda, amb la globalització i la diversificació dels estils de vida, les bases de la vida cultural vigents van camí de caure en l’oblit per mitjà de la descontextualizació. És molt important recuperar les relacions culturals socials vinculants per mitjà de la investigació, la representació i la comunicació de l’herència cultural. D’altra banda, la societat urbana es caracteritza essencialment per la dinàmica permanent d’innovacions, experimentacions i elements poc habituals, ja sigui per
mitjà d’altres cultures i noves tecnologies, que destaquen
en el dia a dia, o per mitjà d’una estètica canviant. Així, |
|
l’estimulació de la cultura i de l’art ha de lluitar per la promoció i la producció d’innovacions, per la dialèctica amb l’herència cultural, per la consciència històrica en el context de relacions supraregionals, per la promoció d’artistes i de creadors de cultura que actuen en aquesta ciutat, i per la facilitació d’actuacions punteres per a un públic més ampli. Art i cultura són essencialment formes d’expressió i elements constitutius de la qualitat de vida i del qüestionament crític dels estils de vida. La cultura protegeix, caracteritza i valora la vida comunitària fonamentalment per mitjà dels acords socials i les formes estètiques en un procés sempre canviant. La cultura és tan important per a la vida individual com per al bé col·lectiu. Això no nomésés vàlid per al propi rendiment cultural actiu i creatiu. Tambél a participació cultural té efectes fonamentals: el plaer per l’art i la joia de viure, l’ampliació dels propis horitzons i un canvi en la percepció, l’ampliació d’estudis i l’adquisició de coneixements, la integració social i la formació d’identitat.
|
|
Cal posar en relleu l’amplitud i la qualitat de l’oferta cultural de Munic (de manera absoluta i en comparació amb altres ciutats). Crec que és la nostra funció mantenir viva l’herència cultural i produir nous continguts, i això, principalment, en camps que no queden soterrats per altres, sobretot per agents comercials. Nosaltres creem possibilitats, espais i públic per a l’art i la cultura, en els quals produïm, investiguem i iniciem, connectem i cooperem, i proporcionem ajuda econòmica i orientació. Fent-ho som molt exigents a l’hora d’enfrontar-nos a la competència local i internacional: portem la ciutat al món i el món a la ciutat.
Sentit de grup i visibilitat
La pressió per la legitimació és forta i la competència per
pressupostos escassos és gran. Per això és decisiu elaborar
criteris, no només quantitatius sinó també qualitatius. Un
fort sentit de grup dels creadors d’art i cultura pot ser moltútil a l’hora de millorar la consecució dels nostres objectius.
Això implica reestructuracions fonamentals, un camí que,
recentment, a Munic hem seguit amb èxit: les organitzacions
han de respondre a les nostres funcions i no anar-hi en
contra. Aquí m’agradaria emfatitzar que la privatització, en
la meva opinió, no representa de cap manera el camí ral.
La cultura és la totalitat d’aspectes espirituals, materials i
socials que caracteritzen una societat. A més de la creativitat
artística, també en formen part les formes de vida, els valors,
les tradicions i els corrents de pensament. Així, la cultura
esdevé el concepte clau i també la competència principal
per al conjunt de models de comportament, normes i valors,
que en una societat caracteritzen les representacions del
passat, el present i el futur. Per a nosaltres, la promoció de
la cultura consisteix a desenvolupar aquestes competències
clau i també a mantenir i desenvolupar contínuament la rica
varietat de la vida cultural. Les institucions culturals són el
lloc d’aprenentatge del futur. |
| |
En una societat amb uns comportaments comuns cada cop
més farcits d’esdeveniments (Guy Debord ja va parlar el
1967 de la societat de l’espectacle), les institucions culturals
també han d’incloure aquest fet en les seves sales i ofertes
amb una qualitat més enllà dels corrents comercials. No
estem experimentant un gir formal, sinó més aviat un gir
oral, un gir corporal o cultural en el qual la creativitat és la
matèria primera més important del segle XXI, després dels
factors informació i comunicació. Les perspectives de l’art
contemporani només es poden desenvolupar simultàniament
des de l’ocupació amb els temes i els mètodes d’experiència
de l’alta cultura i la cultura de masses. I aquestes haurien
de sorgir en el diàleg dels ciutadans i les institucions d’una
societat civil que pren per bandera l’objectiu d’una urbanitat
positiva, creativa i activa.
|
|
|
|
 |
|
| Exposició Shanghai Surprise a Lothringer Dreizehn, Munic, 2004 |
|
|
|
Des de principis dels anys vuitanta no s’ha estudiat com comprenen la cultura les generacions joves, que mentrestant utilitzen altres camins de recerca de la informació, manifestant el seu interès per la cultura principalment en l’audiovisual. Tampoc s’ha resolt la pregunta de com ha de ser un cànon de formació qualitativament alt: un cànon de pensament, els valors i les teories que un dia van construir l’esperit objectivant d’una cultura, d’una comunitat lingüística, d’una nació. Quines qualificacions culturals necessitem per al futur?
Una possibilitat la oferiria la unió sobre la base dels interessos comuns d’Europa i, sobretot, de les ciutats que es troben en situacions semblants. Per a això existeix l’associació EUROCITIES, fundada aquí a Barcelona el 2002, una agrupació de moltes ciutats grans d’estats membres de la Unió Europea.
Però, no n’hi ha prou amb la conscienciació de la importància
transcendental que té la cultura per al desenvolupament
(també en la nova recerca de la identitat d’Europa, que cal
redefinir). Cal formular indicadors, objectius i controls de
qualitat. I tot això no es pot dur a terme si no hi ha una
voluntat política. Així, doncs, calen mesures estructurals i
aquestes mesures necessiten per sobre de tot, a part de
l’entusiasme, diners. Sense acceptar que també cal dotar
amb mitjans significatius la política cultural per a la promoció de l’art, la cultura i la formació, totes les aspiracions per a
la consideració de la cultura com a funció principal queden
en una declaració falsa. La nostra feina, la dels creadors de
cultura, és fer publicitat de manera convincent del fet que
la creativitat és la matèria primera del segle XXI. Això només
funciona amb esperit d’equip i uns resultats excepcionals.
I desitjo que tots nosaltres tinguem el coratge i l’entusiasme
necessari per aconseguir-ho. |
|
|
