 |
Densitat i gravetat |
|
Helena Almeida és la representant de Portugal a la propera Biennal de Venècia, i és, amb
Paula Rego, una figura clau de l’art portuguès. La seva reflexió sobre l’espai, el cos, l’anonimat,
el paper de l’artista o l’ús de la fotografia per trencar distàncies amb tècniques tradicionals
dóna, al mateix temps, la mesura de la importància que la seva obra té entre els artistes de
la seva generació, i esperona la intensitat amb què continua treballant. Isabel Carlos, curadora
del pavelló portuguès d’enguany, fa un repàs per algunes de les característiques més destacades
de la seva obra.
|
|
|
|
 |
|
| Helena Almeida. Sense títol, 2004 |
|
|
|
|
ISABEL CARLOS
Des dels anys setanta, l’obra d’Helena
Almeida ha fet palesa la unió de
diferents disciplines i enfocaments
ar tís t ics. En ella s’ajunten la
fotografia, la pintura, el dibuix i la
performance dins de l’abast unificador
de l’autorepresentació. El cos i les
imatges de l’artista que hi són
inherents –de les mans a la boca, de
la cara al cos sencer—s’aniran
descobrint a mesura que les obres es
desenvolupen, mai com a autoretrats,
però tampoc com a mise en scène o
dramatització d’altres caràcters o
figures, sinó més aviat com la
presència reiterativa d’ella mateixa.
Mai no es descobriran com una
descripció o representació existent:
no ens asabentem de res de la
naturalesa de l’artista (personalitat,
gustos, pensaments, concepció del
món) mirant les seves fotografies.
Helena Almeida, com que no crea
caràcters ni autoretrats, no ens diu
res sobre el seu cos físic real. Més
aviat aquest cos és alterat constantment,
desfigurat, amagat per la pintura, que o bé el perllonga, el
desborda o bé entra o surt del cos. Tot
i això, podríem mirar les seves primeres
obres fotogràfiques com una mena
d’autoretrats, com a “Estudo para um
enriquecimento interior” (1977), on es
pot reconèixer una cara. Però més que
un autoretrat, aquesta obra es pot
veure, per damunt de tot, com la imatge
d’una dona, que es transforma en
pintura: manejant la pintura, menjant
la pintura i plorant la pintura. Ella
mateixa és la pintura.
|
|
Per aconseguir l’autorepresentació,
Almeida reuneix diferents disciplines I
enfocaments ar tís t ics. El més
important és que és una artista basada
en el procés. Tot i això, a diferència de
molts dels seus contemporanis que van
començar a fer exposicions a la dècada
de 1970, el procés roman ocult. El
procés com a tal és privat. L’estudi és
el seu món. Més que crear obres per a
llocs específics, l’artista afirma que el
seu lloc és l’estudi I l’estudi el seu món.
En aquest sentit, treballa com un pintor
classic. Crea obres específiques per al
seu espai, i té com a referència de les
obres que fa l’espai on les han fetes,
donant peu a un procés que arrossega
la seva domesticitat, col.locant la
sorpresa en aquest espai, generalment
un espai de reconeixement quotidià. A
l’estudi, Helena Almeida sempre
treballa amb el seu marit Artur Rosa.
Fa taulells d’històries i, més recentment,
vídeos per dirigir el seu col.laborador
cap a la resolució final de l’obra.
|
|
|
|
|
| Helena Almeida. Sense títol, 2004 |
|
|
|
“Jo sóc la tela”
Aquestes ajudes visuals són com
diagrames que il·lustren com Helena
Almeida funciona com a vehicle formal.“Jo sóc la tela”, va dir en una ocasió.
Pel que fa a la fotografía, la revela com
un mitjà perquè permet (i motiva) l’ús
de sèries, o metanarratives, i petits
moviments, alguns dels quals són
gairebé funcionals, marcant els temps
diferents d’un moviment.
El cos de l’artista esdevé un instrument
amb el qual intervé i comunica, per
crear espai, espai pictòric i arquitectònic,
en un sentit fenomenològic.
Aquesta creació d’espai és prou clara
a l’obra “Untitled” (1994-95), on crea
una mena de coreograf ia
minimalista íntima en la qual el seu cos
forma un espai provocant així tensions
i escapant de rutes: una mà simplement
aguanta el color, un braç lleugerament
enrere com si volgués aferrar el
moment anterior en el temps o aferrarse
a vestigis i restes d’esdeveniments
previs.
L’espai no és mai un espai abstracte
que sigui mesurable, sinó més aviat un
espai habitat la forma del qual és el
cos. Fins i tot podríem parlar d’arquitectura
corporal: el cos com a casa i
llar. La imatge està habitada dins dels
seus propis murs, mostrant-se ella
mateixa al defora.
Els colors es fan servir com portadors
de missatges simbòlics psicològics:
blau per a l’espai i l’energia; vermell
per al drama i la composició i negre per
a la densitat i l’absorció de
llum.
Densitat: aquesta és una de les
paraules
que em
va passar pel cap quan vaig veure per
primera vegada “Untitled” (2003), l’obra
exposada al Centre d’Art Santa Mònica.
No hi ha tinta ni pintura, només el cos com
una massa escultural negra, fins i tot la forma |
|
corporal se’ns
escapa, només un peu o un braç ens recorden que
encara hi ha un cos i no solament un material pur, concret,
d’una escultura exposada en un espai buit, en un terra
de pedra perfectament net. Densitat i gravetat, el cos en
la seva naturalesa esencial i primària.
|
|
Paradoxalment, la presència del seu
cos a l’obra d’Helena Almeida és la
presència d’una absència, d’una cosa
a la qual no tenim accés. Per altra
banda, el que veiem no és el que va
veure l’artista: la seva visió està continguda dins l’obra. Contra
l’autoreferenciació utilitzada per la
pintura modernista, Helena Almeida
proposa l’autorepresentació. Contra
l’absència de l’aparició i la mirada del
fotògraf –una característica de la
fotografia— Helena Almeida proposa
la seva pròpia presència. Contra la
naturalesa efímera de l’art de la
performance, Almeida proposa –en
contrast— una acció captada per a
l’eternitat.
La cerca continua de l’autoconeixement,
una actitud que l’artista afirma en
algunes entrevistes, va paral.lela a una
cerca dels límits i fronteres dels gèneres
artístics utilitzant el seu propi cos.
El cos és el lloc on els límits es
confronten. El límit del cos en si, però també el
límit de les disciplines
artístiques: “Sempre veig la meva pròpia
figura com un objecte: representant-me
a mi mateixa, passo de subjecte a
objecte”. (Helena Almeida)
|
ALGUNS DELS PAVELLONS A
LA BIENNAL DE VENÈCIA 2005
Alemanya: Thomas Scheibitz i Tino
Sehgal
Argentina: Jorge Macchi
Àustria: Hans Schabus
Bèlgica: Honoré D'o
Brasil: Chelpa Ferro i Caio
Reisewitz
Canadà: Rebecca Belmore
Dinamarca: Eva Koch, Joachim
Koester, Peter Land, Ann Lislegaar
i Gitte Villesen
EE.UU.: Ed Ruscha
Egipte: Nagui Farid i Salah Hammad
Espanya: Antoni Muntadas
França: Annette Messager
Gran Bretanya: Gilbert & George
Grècia: George Hadjimichalis
Holanda: Jeroen De Rijke & Willem
De Rooij
Iran: Bita Fayyazi Azad i Mandana
Moghaddam
Israel: Guy Ben Ner
Itàlia: Carolina Raquel Antich,
Manfredi Beninati, Loris Cecchini i
Lara Favaretto
Japó: Miyako Ishiuchi
Suïssa: Gianni Motti, Shahryar
Nashat, Marco Poloni, Ingrid Wildi
i Pipilotti Rist
Turquia: Hussein Chalayan
Uruguai: Lacy Duarte |
|
|
|
