 |
Ciutats ocasionals |
|
Al juny, Martí Peran i Giovanni La Varra desenvoluparan al Centre d’Art Santa Mònica un seminari, un Consulta i uns workshops sota el nom de Ciutats ocasionals. Post-it city i altres formats de
temporalitat. L’objectiu és reflexionar sobre la pertinença de l’arquitectura, l’urbanisme i l’art en l’ús de l’espai de la ciutat i, de manera destacada, les conflictives relacions de l’art entre documentar
o estimular aquest ús. D’aquest conjunt d’activitats, se’n derivarà una investigació que, durant un any, anirà per altres ciutats per tornar al CCCB de Barcelona a la tardor 2006.
|
MARTÍ PERAN
D’uns anys ençà la cultura contemporània s’ha esmerçat d’una forma molt especial a pensar la ciutat des de molts angles diferents. El fenomen es pot justificar d’una manera ben simple: la ciutat és el territori on es desenvolupa l’experiència de contemporaneïtat i, en conseqüència, on cal emmarcar qualsevol assaig sobre qüestions tan rellevants com ara l’emergència de noves subjectivitats, l’aparició de noves formes de treball i de resistència, la utilització de la cultura com a recurs econòmic de primer ordre, la creixent mediació de qualsevol temptativa de comunicació o tants d’altres enunciats possibles. La ciutat és, en efecte, l’escenari on es desenvolupa l’experiència real i d’aquí la pertinència d’examinar- la i diseccionar-la. En aquesta operació, com ha estat destacat a bastament, la ciutat s’ha exhibit com una doble figura. D’una banda, apareix com un escenari reglat i perfectament endreçat, amb la voluntat de pautar de retruc com hi hauríem d’interpretar les nostres vides; d’altra banda, la ciutat també ha posat en evidència que, malgrat tot, el seu cos és ple d’escletxes i de fissures per les quals es pot esquerdar la seva supèrbia. És en aquesta última perspectiva que la cultura contemporània indaga les possibilitats de ferir la ciutat tradicional i, al seu lloc, revelar-ne simultàniament tot el seu potencial com a lloc de conflictes i com a indret per construir lliurement la nostra manera d’ésser-hi. D’entre les fórmules múltiples que s’han utilitzat per expressar la possible reconquesta de la ciutat més enllà de les predeterminacions imposades, un puntal d’una importància crucial ve representat per la vindicació dels citizen users; és a dir, la reclamació d’una ciutadania fonamentada en l’ús de la ciutat segons el dictat d’unes necessitats canviants i subjectives. Aquest teló de |
|
|
|
|
|
| Maria Papadimitriou, T.A.M.A., 1998-2004 |
|
|
|
fons és
el que plana de la mateixa manera rere nocions com ara
la de ciutat invisible (Giancarlo De
Carlo), instant city (Lars Lerup) o post-it
city (Giovanni La Varra). Tots aquests
epígrafs, més enllà dels detalls que
els
singularitzen, comparteixen l’interès
per detectar la realitat d’uns usos de
la ciutat aliens a les previsions i les
normes preestablertes i, així mateix,
denoten la magnitud de les infinites
cartografies que podrien substituir el mapa tancat i estàtic de la ciutat
que
s’ofereix com un banal objecte de
consum passiu i disciplinat.
El concepte de post-it city formulat per
LaVarra –i que hem manllevat com a
pretext per articular el projecte Ciutats
ocasionals. Post-it city i altres formats
de temporalitat – ens sembla especialment
didàctic. Per deduir-ne l’abast
només cal pensar en allò que s’esdevéquan utilitzem
literalment un post-it:
sobre un text previ (la ciutat) imposem
un senyal que prioritza un ordre diferent
de l‘inicial però, tanmateix, aquest
senyal només respon a un interès
subjectiu i, per això mateix, és tambéuna marca efímera,
sense cap voluntat
de romandre o d’imposar-se. Tot això,
si ho traduïm a un altre registre, deriva
cap a les característ iques que
defineixen per La Varra les post-it cities:
evidencien un ús no codificat de l’espai,
de caràcter temporal i amb un esperit
crític implícit. Una ciutat ocasional d’aquesta
mena és, doncs, quelcom
que apareix d’una forma imprevisible
i, per aquesta mateixa naturalesa
sobtada que trenca l’ordre, sempre
representa un gest crític amb
independència de ser-ne explícitament
conscient. En aquesta direcció, potser
fóra bo de reconsiderar les possibilitats
contingudes en el mal anomenat ús incívic de la ciutat;
d’una manera especial
en el context d’una Barcelona que
s’enorgulleix tossuda del seu tarannà noucentista.
|
|
|
|
|
| Francisca Benítez, SUKKAH, 2001 |
|
|
|
Aquesta aproximació a la multiplicació d’usos que se sobreposen en l’espai de la ciutat, naturalment, és també una plataforma idònia per continuar reformulant la noció d’espai públic, un tema recurrent que massa sovint a l’últim s’ha encarcarat dessota uns principis diferents dels convencionals, però igualment tancats i eixuts (l’espai de la diferència, de la comunicació, del trànsit, de l’antagonisme...) fins al punt que amb total facilitat poden ser incorporats a la codificació ordinària de la ciutat. Només cal recordar, posem per cas, com les mobilitzacions ciutadanes contra la guerra o les reaccions contra el Fòrum 2004 varen ser afegides sense cap angúnia a la col·lecció de virtuts que engreixen la marca Barcelona. Al seu torn, les experiències reals que apareixen com a post-it, molt sovint menudes i extremadament fugisseres, difícilment poden ser engolides pel discurs oficial. Us imagineu un espot de campanya electoral que, enlloc de fer servir les cassolades com a paradigma de la participació ciutadana que es vol promocionar, es deixés conduir per la ciutat de la mà d’uns vandàlics nerd explorers? |
|
|
| Les ciutats ocasionals que proposem
com a objecte d’estudi són, en efecte,
molt escàpoles. És probable que la
mateixa operació de rumiar el fenomen
no aconsegueixi gaire més que bastir
una col·lecció de documents parcials i
esbiaixats. De fet, com ja s’ha dit, el
caràcter efímer d’aquests usos de la
ciutat comporta l’absència de rastres.
La ciutat ocasional amb prou feines
deixa cap petjada; és, per dir-ho d’una
altra manera, un dels formats més
radicals del nomadisme deformador,
incontingent i irrepresentable que varen
descriure amb detall Deleuze i Guattari. Aquestes dificultats implícites que com- |
| porta provar d’atrapar un post-it a la ciutat abans que no desaparegui o es
mudi a un altre emplaçament, es
reprodueixen en el moment de definir
els possibles lligams del fenomen amb
les pràctiques artístiques. En efecte,
aquest és un dels punts més problemàtics–i així ho volem analitzar en el
programa que encetarem aquest estiu– atès que les opcions que es plantegen
situen l’acció artística en un lloc ple
d’ambigüitats. D’una banda, sembla
que el més adient fóra limitar-se a
documentar la realitat de les ciutats
ocasionals, dels nombrosos post-its que
infecten l’espai de la ciutat; però,
aquesta actuació no només és costosa
per la dificultat esmentada de detectar
el fenomen, sinó que sobretot ha de
resoldre’s de manera que no es limiti a
consignar-lo sinó que ha de saber-ne
destil·lar tot el component crític per
potenciar-lo; d’altra banda, només faria
un reportatge d’entreteniment. La
segona possible acció, encara més
complexa, podria ser la de considerar
la pròpia acció artística com un post-it o un estímul per a la seva aparició ocasional. Això que en primera instància
pot semblar molt eficaç i operatiu, en
realitat pateix la crònica paradoxal que
comporta suportar la llosa de la mateixa
idea de l’art. Les ciutats ocasionals, si
en veritat denoten la multiplicitat de
formes de vida que circulen sense cap
obediència, difícilment es deixaran
entabanar per la retòrica de l’art. |
|
|
|
|
|
| Kenny Cupers, Spaces of uncertainty |
|
|
|
|
|
