 |
Educació i models d’aprenentatge des del format expositiu |
|
L’educació als museus o als centres d’art, malgrat que és una de les tasques més importants que han de desenvolupar (com a mediadors entre art i públic), no sembla que desperti un gran interès
o, com a mínim, que es tracti, amb prou atenció. David Armengol (educador artístic i comissari independent. Barcelona, 1974) defensa la necessitat de repensar els projectes educatius en art.
Per això s’ha d’entendre l’espectador no com un mer subjecte passiu i integrar els projectes educatius en els eixos discursius de l’exposició i no només com un afegit posterior.
|
DAVID ARMENGOL
En un moment com l’actual, definit per la velocitat de
transmissió de la informació, es fa difícil trobar contextos
d’aprenentatge realment efectius. És a dir, contextos que,
lluny d’aproximar-se als seus possibles consumidors de
manera uniforme i lineal, entenguin l’usuari com un agent
actiu disposat a interactuar des d’una posició diferenciada,
on la seva recepció crítica jugui un paper determinant.
La producció cultural contemporània afavoreix, des
d’estratègies diverses, el contacte directe amb els seus usuaris,
però no sempre ho aconsegueix. Ja fa temps que la institució artística treballa des de l’intent de definir-se com a nou espai
de relació dins l’esfera pública, amb la qual cosa s’adreça a
una gran multiplicitat de públics que requereix contextos de
lectura específics. L’art contemporani sembla obrir discursos
propers a la quotidianitat, per tant aposta per línies d’actuació on el museu i l’exposició s’erigeixen com els principals
contextos de relació entre les pràctiques artístiques i el seus
(possibles) receptors. De fet, tot museu o centre d’art que
accepti una posició crítica vers el nostre temps, es trobarà amb la necessitat d’analitzar el seu tipus de públic per tal
d’oferir discursos afins als usuaris d’aquest espai, alhora que,
així, permet una relació més directa i desjerarquitzada. |
|
|
|
|
|
Álbum d’instants. Dotze bústies repartides per la ciutat de Terrassa servien
per
recollir les postals on la gent parlava dels seus instants. Espai de
documentació
generat a la Sala Moncunill a partir de tot el material |
|
|
|
Si fem una anàlisi ràpida del binomi art-educació, un primer
punt de conflicte el trobem en la pròpia definició d’aquesta
pràctica. Què és exactament l’educació des del museu? Una
resposta poc clara a aquesta pregunta provoca que l’interès
educatiu no estigui massa present, d’entrada, en la major part
dels centres dedicats a l’art. És freqüent que els plantejaments
educatius apareguin més aviat a posteriori, sense formar part
dels eixos discursius de l’exposició. En aquest sentit, l’educació artística es redueix tot sovint a oferir unes determinades
visites guiades, dinamitzades, en format taller, etc. que
permeten transmetre els seus continguts a sectors concrets
de població, articulats principalment des de la perspectiva
escolar o des de l’ampli ventall de públic general. No obstant
això, cal tenir en compte que aquest model, tot i que incomplet
pel fet de deixar-se una gran part de públic potencial que no
troba eines de |
|
suport, suposa una eina útil per a escoles i centres d’ensenyament que, des de les formalitzacions pròpies de l’art, tenen una altra via d’accés paral·lela, no oficial, no formal, a qüestions i preocupacions properes, fins i tot presents en el currículum escolar propi del sistema d’educació formal.Aquest accent en la identitat té a veure amb el fet que sou bessons. De fet, mai no sé amb qui dels dos estic parlant.
|
|
|
“Dins la situació de crisi de l’educació artística, la capacitat d’empatia dels
diferents agents
que intervenen
(centres d’art, artistes, públic...) pot
obrir noves vies de treball on les
posicions s’acostin entre elles” |
|
|
|
Actualment, veiem com alguns dels agents implicats en el
fet artístic, com ara creadors, comissaris, gestors, escoles,
etc. aposten per una certa revisió crítica dels models
d’aprenentatge presents des de les pràctiques artístiques.
Plantejaments com l’estètica relacional de Nicolas Bourriaud,
experiències com ara Com volem ser governats organitzada
pel MACBA, les pràctiques de Les Laboratoires a Aubervilliers o MIND THE GAP, la pròxima edició de la QUAM coordinada
per Montse Badia, en són alguns exemples significatius que
mostren com, per tal d’aprofundir en el perquè del
distanciament entre art i societat, cal explorar els sistemes
de presentació emprats habitualment des del sistema art.
L’exposició aconsegueix una gran efectivitat en els
esquemes de creació i producció, tot afavorint un bon marc
de visibilitat, però esdevé menys efectiva des d’uns
paràmetres de recepció per part d’un públic que,
normalment, no es troba preparat per a l’experiència crítica
que aquesta ofereix. Aquesta fissura inicial fa que les
estratègies educatives corrin el perill de caure en sistemes
de transmissió deutores de ritmes propis de l’ensenyament
acadèmic, on el públic aprèn allò que el museu diu, sense
més marge de maniobra. És cert que l’exposició ofereix una
lectura crítica de l’entorn, que apunta altres models possibles
d’interpretació de la realitat, que afavoreix una posició política però, al cap i a la fi, el públic continua trobant-se
amb problemes i dubtes davant de l’esdeveniment artístic.
De fet, en mostrar-se tancada quan l’usuari la rep, l’exposició només sembla que permeti un accés unidireccional que fa
que sigui difícil establir nexes dialectals entre art i públic.
De totes maneres, el distanciament present entre art i
societat no s’ha de centrar únicament en la lectura expositiva.
Una part dels problemes de comunicació entre la pràctica
de l’art i el públic són visibles també des d’un acostament
desconfiat per part d’aquest. La falta de costum, l’ampliació de coneixements des de la comoditat o cert accés a la cultura
des de la recerca d’un elitisme sense profunditat fan que,
l’aproximació social a l’art actual no sigui massa fructífera.
En un diàleg entre pare i filla a Matar un rossinyol (1962), film
de Robert Mulligan, la nena li explica al pare una baralla que
ha tingut amb un company de classe. El pare (l’advocat Atticus
interpretat per Gregory Peck) li exposa la importància que té entendre perquè el seu amic s’havia enfadat amb ella, de
conèixer-ne els motius. Atticus li diu: “No aprendràs res nou
de ningú fins que no aconsegueixis posar-te a la seva pell.” De fet, li està parlant de la noció d’empatia. Prenc aquest
exemple per apuntar com, dins la situació de crisi de l’educació artística, la capacitat d’empatia dels diferents agents que
intervenen (centres d’art, artistes, públic...) pot obrir noves
vies de treball on les posicions s’acostin entre elles. Des de
l’escena artística, veiem com proliferen intents d’oferir al
públic unes altres vies de relació que, tot qüestionant la noció d’institució artística com a espai de poder, fomenten models
d’alteració des de ritmes d’aprenentatge bidireccionals, on
la relació lineal del museu com a emissor i el públic com a
receptor, és substituïda per una estructura horitzontal on els
diferents rols es fusionen constantment.
|
|
|
|
|
| Hardtuning. Sessions de treball a Hangar |
|
|
|
|
|
Finalment, m’agradaria il·lustrar alguns dels arguments
apuntats des de dos projectes que reflecteixen prou bé una
voluntat de canvi respecte els models d’aprenentatge
habituals en l’art. D’una banda Hardtuning, projecte d’Albert
Tarés presentat al Centre d’Art Santa Mònica l’any 2003, i
per l’altre Interferències_04. L’instant: l’ara que ja no
comissariat per Cristian Añó i Lídia Dalmau (Associació Experimentem amb l’Art) a diferents espais de la ciutat de
Terrassa l’any 2004. El primer, centrat en la cultura del tuning,
va oferir de forma paral·lela a l’exposició, un taller a Hangar
on diferents grups escolars van poder aprofundir en els
vincles existents entre les cultures juvenils i l’art contemporani
sense cap més intel·lectualització que l’experiència directa
del “tuneig” de cotxes. El segon, a més d’exposar obres
properes a la noció de temporalitat (amb artistes com Diego
Bruno o Toni Crabb), es va inserir en el teixit social de la
ciutat a partir de la proposta curatorial Àlbum d’instants,
projecte d’intervenció col·lectiva que, de manera conjunta
a l’exposició, oferia als usuaris la possibilitat d’una acció directa articulada des de la seva vivència personal.
En definitiva, i al marge de formalitzacions i resultats,
Hardtuning i Àlbum d’instants (un des de la identitat
específica d’un sector concret de població i l’altre des de
la incidència en l’esfera pública), reflecteixen intents
concrets de repensar els models d’accessibilitat a l’art
contemporani. Evidentment, tots dos obren dubtes i
conflictes, però, com a mínim, plantegen un exercici
d’experimentació on la pràctica artística genera un discurs
crític al voltant de la realitat, i no des de la realitat artística,
sinó des de la del públic mateix. Penso que, des d’una
voluntat educativa, aquest és un bon camí d’actuació. |
|
|
