 |
Entrevista a MP & MP Rosado |
|
MP & MP Rosado exposen, per primera vegada, un projecte individual a Barcelona preparat,
específicament, per al Centre d’Art Santa Mònica. Tot i que es fa difícil parlar d’individualitat,
ja que les sigles MP & MP corresponen a les dels germans bessons Rosado. Un fet que han
utilitzat a la seva obra reproduint la seva imatge en figures escultòriques i, així, provocar una
reflexió sobre la identitat.
|
|
|
DAVID G. TORRES
Per què heu titulat la vostra exposició
Limbo?
Ens interessava el que deia Manuel
Delgado sobre el liminar i les persones
que, no és que estiguin a la vora, sinó
que són a la vora, que es troben en el
trànsit cap a alguna cosa i, per tant,
en perpètua definició. Després, vam
buscar “Limbo” al diccionari i entre
les seves accepcions ens va interessar
la part en què “estar als llimbs” es
correspon amb “estar distret i com
embadocat o pendent d’un succés
sense poder resoldre”.
Aquest és el tema que sempre heu
tractat: figures amb subjectes que tenen
una identitat difusa o que no en tenen.
Sí, sempre parlem del mateix.
|
|
Aquest accent en la identitat té a veure amb el fet que sou bessons. De fet, mai no sé amb qui dels dos estic parlant.
Això també és interessant perquè forma part del nostre treball: som MP& MP Rosado.
I l’única forma de fer aquesta entrevistaés tractar-vos com si fóssiu un.
Això de ser bessons ens permet parlar
de la identitat. Però, ens interessa tractar
el tema de manera més àmplia, com si
tots fóssim un reflex de cadascú. Tant
aquesta peça com l’anterior, que vam
fer per a la Biennal de Pontevedra, hem
intentat que l’espectador es posi una
mica a la nostra pell.
Jugueu amb el fet de ser bessons?
Sí, juguem amb això, però és que és
evident que ens interessa. Hem llegit
molt sobre el tema, perquè nosaltres,
com tothom, tenim moltes coses a
resoldre cadascú amb ell mateix i
davant dels altres.
Tot i que també és veritat que hi ha
germans amb més confiança i intimitat
que nosaltres que, de fet, no en tenim
cap.
Habitualment això de ser bessons es
veu com un fet conflictiu. Això no
obstant, heu convertit aquest conflicte
en una virtut: la virtut de viure en
conflicte.
És clar, tota aquesta gent de la qual
parla Manuel Delgado, pot ser boja o
enamorada, que viu a la vora, tots els
que es troben al precipici, davant de
l’abisme, formen el fil conductor que
ens interessava destacar.
Les figures que fins ara heu utilitzat
són una mena d’autoretrats. Teniu una
presència important en la vostra obra.
Si només fóssiu un diria que és un
egòlatra.
Fins ara hem sigut molt visibles i ens
hem fet molt visibles en les escultures
de nosaltres mateixos i, a més, de
manera aparatosa, barroca. L’egoismeés una cosa que descarrega cadascúen si mateix, però és clar…
…sou dos. Com es treballa a dos, en
grup?
La idea és, per exemple, que un dibuixa
i l’altre esborra. Mentre un fa l’altre
desfà. Ell destrueix moltes coses que
jo plantejo i altres jo les hi destrueixo.
I la barreja de tot és el que fa que ens
quedem amb alguna cosa.
|
|
Així que el vostre punt d’encontre és
de xoc.
Sí, tenim molts conflictes.
Identifiqueu el vostre treball com un
treball de grup o us identifiqueu amb
altres grups d’artistes com els Gelatin
o els també germans Dinos i Jake
Chapman?
No. En tot cas, podem trobar una certa
afinitat amb els altres artistes que
també són bessons o germans. Encara
que ens agrada tenir una idea d’equip,
ens veiem com un sol artista.
|
|
|
En alguns grups d’artistes pots
detectar la reunió del “comitè intern” per decidir què fer.
No és el nostre cas.
Deies que sou aparatosos i barrocs:
Fins a quin punt el vostre treball, amb
aquestes figures recognoscibles, pot
ser deutor de la tradició de la imatgeria
sevillana?
Siguis o no siguis conscient, les referències
són aquí. A més, la facultat de Belles
Arts de Sevilla és molt deutora
d’aquesta tradició. Pràcticament tots
els escultors que en surten són imatgers.
Nosaltres hi vam estudiar i vam cursar
imatgeria.
Però, en el nostre treball això ha sigut
una cosa que ha sortit després. Al
començament ens fèiem fotos en blanc
i negre. A partir de 2001 vam començar
a fer figures escultòriques de nosaltres.
Les primeres eren de fang, amb la qual
cosa teníem molt en compte aquesta
tradició.
|
|
També hi ha una sèrie d’artistes actuals
que fan servir figures realistes i
naturalistes, des dels Jake & Dinos
Chapman, dels quals hem parlat, i Ron
Mueck a Maurizio Cattelan…
Sí. O Michael Elmgreen & Ingar Dragset
que l’últim que estan fent són figures
de cera.
Però a Limbo aquestes figures ja no
es veuen.
Per al que volíem explicar, les figures ens
han servit molt, però hem arribat a una
mena de límit. Per això estem en un
procés d’ocultació. Aquí, més aviat,
n’estem mostrant l’absència. A
l’exposició hi són encara que no es vegin.
Al començament, en aquest projecte
vam pensar a fer que a través d’unes fissures al mur es veiés algú mirant, al
seu torn, més enllà a través d’un mur.
Però ens va semblar molt obvi. Ara
estan ocults i la sensació és més
estranya. El fet que les figures estiguin
dins del mur, tapades per falses rajoles,
té molt més a veure amb els llimbs, amb
un lloc de trànsit.
En desaparèixer les figures, el valor universal
que donàveu al fet de ser bessons,
hauria de canviar: Podeu continuar
parlant del liminar i la identitat sense
necessitat d’aquestes figures?
Sempre hem volgut conciliar algun tipus
d’emoció. Quan veus una pel·lícula o
llegeixes un llibre que t’agrada sempre
penses: m’agradaria fer això en una cosa
física i que et provoqués la mateixa
emoció. És difícil, però és el nostre repte.
En aquest sentit, després de gairebé cinc
anys treballant amb les figures, ara la
seva absència, o la seva gairebé absència
perquè en veiem trossos, ens semblava
també interessant: perquè les figures
ocultes porten a l’extrem la possibilitat
de no ser ningú.
En aquest projecte i, en general, en el
vostre treball, doneu una gran importància
a l’escenografia i la teatralitat.
És una cosa que té a veure amb la
identitat una altra vegada, perquè parla
del real i la ficció, és a dir, el que és
representat, què és ficció i què és real.
Juguem amb tot això. Per això, la peça,
des de dalt es veu pel darrere i mostra
clarament que és falsa.
I per què no amagueu la tramoia?
Per a nosaltres el més important és la
part que veu l’espectador quan entra
a Santa Mònica: quan es troba amb el
nostre mur i no veu tota la peça, la part
de darrere, sinó que ha de descobrir a
través de les fissures del mur el que ha
de veure. Però des de dalt, el truc és
evident i s’expliquen coses diferents.
Es veu “la trampa i el cartó”.
És la primera vegada que ho fem de
forma evident i, pot ser que tingui a veure
amb les dimensions del projecte. No
solament és la primera vegada que
exposem a Barcelona, és la primera
vegada que fem un projecte en un centre
d’art. Estem treballant en un altre
projecte per al Centro Andaluz de Arte
Contemporáneo i també per a BF15 a
Lió i en paral·lel a la biennal allí, però
aquest és el primer d’aquestes
dimensions.
Aleshores, aquesta és la vostra
primera exposició a Barcelona?
És la primera individual, vam fer una
cosa petita fa un parell d’anys. I tampoc
no hem exposat gaire a Madrid.
Vaja!
No hem volgut fer coses que no ens
interessessin.
Com veieu el panorama de l’art? I no
ja l’espanyol, que és una cosa que no
sé si existeix.
En primer lloc, ens preocupa la dimensió que pot tenir un artista estranger aquí i la dimensió que no té cap enfora.
Pel que fa a la creació, crec que estem
prou al corrent del que es fa, perquè
ens agrada i ens interessa. I és veritat
que és difícil veure un projecte que
t’emocioni, tot sembla bastant
previsible i sense cap gran revulsiu.
Tot i que, abans que res, el conflicte el
tens tu mateix amb la teva obra, mai
no n’estàs satisfet. Com a la cançó d’Astrud: “Todo nos parece una mierda.” En tot cas, és important una bona
autocrítica per poder estar al dia.
|
|
|
|
|
| MP & MP Rosado, Limbo, 2004 |
|
|
|
|
