 |
|
|
|
|
 |
|
“Mind the gap” és
el missatge d’atenció al metro de Londres
que adverteix de la separació entre el tren i l’andana.
Aquest missatge serveix a Montse Badia (comissària
d’exposicions i crítica d’art, Barcelona)
com a metàfora de l’atenció que s’ha
de tenir per tal de no incidir en la separació
entre art i societat. Aquesta és, sens dubte, una
de les crítiques generalitzades a l’art contemporani,
alhora que una de les preocupacions dels mateixos professionals
de l’art. Mind the gap, a l’espai Consulta,
és un treball preparatori per als debats i els
tallers que tindran lloc a la QUAM 2005 sota el títol
Com pot l’art tenir una projecció real
a la societat? Una preocupació que ve de lluny,
que ha portat a buscar formes de salvar aquesta distància
des del cos social, però que també és
tractada pels artistes des de les seves pràctiques.
|
MONTSE BADIA
“Mind the gap... Mind the gap...” ens
recorda insistentment una veu que poc a poc se’ns
va ficant al cervell. No, no som al metro de Londres,
però m’agradaria començar aquest
text explicant una història que també
té lloc en un transport públic. Es
tracta d’una “obra de teatre de butxaca”
inclosa en el llibre Haircut de Thorvaldur
Thorsteinsson. L’acció transcorre en
un autobús. Els personatges són el
conductor i els passatgers. El públic, que
també forma part de la representació,
és conscient que està presenciant
una obra de teatre, per tant, són partíceps
d’una sèrie de convencions (accepten
que l’autobús es mou i que els passatgers
tenen problemes per mantenir l’equilibri).
En un moment determinat, el conductor atura l’autobús,
puja un passatger i li mostra un passi. El conductor
li agafa les mans i li diu que en aquest autobús,
no calen passis i que els que hi pujen són
escollits. El passatger es dirigeix al fons de l’autobús,
s’asseu i comença a interrelacionar-se
amb els altres passatgers, fent gestos grandiloqüents
i dient frases inconnexes. De cop, el conductor
es dirigeix a tots els passatgers i comença
a explicarlos que el fa feliç la incorporació
de nous membres en aquest exèrcit de salvadors
i que la glòria és el seu destí
final. Condueix a tal velocitat, que als passatgers
els resulta cada cop més difícil mantenir
l’equilibri. El caos comença a regnar
a l’autobús: uns s’agafen als
altres, alguns aplaudeixen les paraules del conductor,
mentre d’altres manifesten la seva perplexitat
davant d’un discurs indesxifrable. Davant
la confusió de l’escena i la dificultat
de seguir l’acció, fa estona que els
espectadors han anat abandonant el pati de butaques.
En el moment que l’últim espectador
marxa,és evident que tant els passatgers
com el conductor s’han cregut la ficció
que representaven. Fa estona també que han
oblidat que estaven actuant per a un públic.
Potser la imatge és una mica esperpèntica però, quantes vegades hem assisit a conferències o exposicions d’art contemporani que sembla que tenen la clau per canviar el món i que, en realitat, són absolutament críptiques i autoreferencials? Sovint diem que l’art és una forma de coneixement i que el treball dels artistes pot veure’s com un
sismògraf dels canvis que es produeixen a la societat. L’art pot ser entès com una forma d’interrogació que activa els mecanismes necessaris per a l’estranyament, el qüestionament i la recerca de respostes que ens ajudin a entendre el món i a nosaltres mateixos... No sé perquè, però quan escric aquestes paraules, em sembla estar representant el paper del conductor de l’autobús...
|
|
|
|
| |
| |
Moltes pràctiques artístiques
contemporànies treballen amb la realitat,
s’insereixen en altres contextos i utilitzen
altres estratègies, mecanismes, dispositius
de producció i comunicació diferents
dels tradicionalment artístics. Sovint
també, el sistema de l’art es
converteix en un espai de reflexió
o de discussió o en el catalitzador
de processos que es desenvolupen en altres
àmbits. Parlem d’una ampliació
del concepte d’art, de pràctica
i competència artística, de
recepció i investigació de nous
modes de producció i distribució,
de formes diferents de configuració
del treball, de noves relacions amb els àmbits
de l’experiència i la socialització
i de nous circuits i llocs de desenvolupament
i d’exposició. No, no parlem
de la dissolució de les fronteres entre
l’art i la vida de la mateixa manera
que era propugnada als anys 60 per les pràctiques
artístiques conceptuals. Entre altres
raons, perquè encara que molts projectes
artístics actuals en són deutors,
ara no tenim el refugi ni la coartada de la
ingenuïtat. En el nostre món mediatitzat,
sabem que ja no és possible treballar
en el terreny de les utopies amb majúscules,
sinó que només podem parlar
d’utopies a petita escala, perqué
l’unic radi d’influència
possible és aquell que es troba a la
distància del nostre braç estirat.
Conscients de tot això, alguns artistes
traslladen el seu discurs més enllà
de les restriccions del públic de l’art
i de la pròpia institució, tot
creant xarxes alternatives de comunicació,
especialment via Internet (com Daniel Garcia
Andújar o Super flex), presenten faules
o exemples que,encara que de vegades semblen
distorsionats, |
|
|
|
 |
|
| Francesc Ruiz, Soy sauce, 2004 |
|
|
|
|
|
|
reflexen situacions en les
quals tots ens veiem emmirallats (Antonio Ortega),
s’infiltren en diferents àmbits, tot
convertint-se en catalitzadors de processos que
semblen evolucionar per ells mateixos (Christian
Jankowski), ofereixen productes o serveis (com Otto
Berchem o Minerva Cuevas), desenvolupen els seus
treballs en l’espai transversal de les subcultures
(música electrònica, moda, disseny,
publicitat, performance, còmic...,
com són els casos de Joan Morey o Francesc
Ruiz), o intervenen en l’espai públic,
tot creant subtils desplaçaments que ens
fan qüestionar alguns valors assumits (Jens
Haaning, Francis Alys). De la mateixa manera, els
comissaris i curadors tenen punts de vista diferents
del que és el seuàmbit d’actuació
i conviden els artistes a desenvolupar projectes
específics que es presenten en formats i
medis diferents dels tradicionals. Hans- Ulrich
Obrist, Maria Lind, Peio Aguirre, Jacob Fabricius,
Martí Manen i David Armengol, entre d’altres,
en són bons representants.
Paradoxalment, una de les problemàtiques
més significatives en aquest moment és
la distància entre les pràctiques
artístiques contemporànies i la societat.
El títol d’aquest text (i de la propera
edició de la Quinzena d’Art de Montesquiu
(QUAM) que se celebrarà al juliol d’aquest
any) és MIND THE GAP, un recordatori de la
distància, que de vegades sembla irrecuperable,
entre l’art i la societat. Tampoc no es tracta
de que l’art contemporani sigui un fenòmen
de masses. No m’imagino a la premsa esperant
a l’aeroport l’arribada de Douglas Gordon
a la ciutat, com per exemple esperen l’arribada
de Brad Pitt. Encara que no he pogut oblidar la
imatge d’Antonio Ortega envoltat de càmeres
de televisió durant la inauguració
de Fe i Entusiasme, però és clar,
es tractava d’un projecte que comptava amb
la col.laboració de Yola Berrocal.
I aquí volia anar a parar. Quina és la
notorietat pública dels artistes a través
dels mitjans de comunicació? Quan i
com apareixen a la premsa les notícies
relacionades amb l’art contemporani?
Ja m’he referit a Fe i Entusiasme, però també podem recordar l’atenció mediàtica que va merèixer el vídeo de
Sam-Taylor Wood, David sleeping (és clar que David era David Beckham), o
les fotografies de Jeff Koons amb la
seva dona Cicciolina. En altres
ocasions, el protagonisme mediàtic es
relaciona amb l’escàndol: com les
exposicions de Robert Mapplethorpe
censurades als Estats Units o els
detalls extravagants d’alguns finalistes
als premis Turner; els malentesos
ridículs que corroboren la total
incomprensió envers l’art contemporani
(empleats de la neteja que retiren
escultures i intervencions artístiques
perquè les confonen amb deixalles…)
o les estadístiques (com les llargues
cues per visitar les noves instal.lacions
del MOMA a Nova York).
|
|
| |
| Com tenir una visibilitat no distorsionada en
una societat global de comunicació
en la qual l’art es veu obligat
a competir amb altres estratègies
de comunicació visual més
impactants i accessibles? Per tenir
aquesta visibilitat, l’art s’ha
de convertir irremeiablement en un producte
de consum o en un espectacle? Quan els
artistes s’enfronten a àmbits
de recerca complexos, com evitar no
ser considerats com a etnògrafs,
antropòlegs o sociòlegs
amateurs? Pot ser l’art l’àmbit
en el qual es testin alternatives econòmiques
i socials? És possible dur a
terme una veritable tasca interdisciplinar?
Com evitar caure en l’autoreferencialitat?
Com fer els codis de l’art més
accessibles? Com es pot redefinir una
pedagogia de l’art que evolucioni
pels mateixos camins que ho han fet
les pràctiques artístiques?
És possible explorar |
|
|
|
|
 |
|
| Christian Jankowski, Talk Athens, 2003 |
|
|
|
|
|
|
noves formes de comunicació? Com experimentar amb noves formes de presentació a l’esfera pública? Com pot l’art tenir una projecció real a la societat? És encara possible l’art com un camp lliure per a la creativitat? Poden les institucions i les discussions acadèmiques ajudar en aquesta tasca o pel contrari estan creant noves barreres?
Cal retornar la confiança entre l’art i el públic i contribuir a la llibertat, tant de l’artista com de l’espectador. La responsabilitat d’aquesta tasca ha d’estar compartida entre artistes, curadors, crít ics, inst itucions, educadors i responsables de programes pedagògics, de polítiques culturals, de comunicació, gestors culturals... Només amb una implicació total i també amb una gran modèstia i honestedat, l’art podrà proveir-nos d’un marc renovat des del qual poder mirar al món, crear encontres inesperats i podrà esdevenir un mediador, tan fascinant, com crític, delirant, incòmode, irritant, irònic o reconfortant, però absolutament necessari. |
|
|
|
