 |
|
|
|
|
 |
|
Des del 18 de desembre de 2004 fins al 6 de març de 2005, Martí Anson ha intentat construir un vaixell al claustre del Centre d’Art Santa Mònica. Un projecte abocat al fracàs (el vaixell no
pot sortir sense trencar-lo), però que durant gairebé tres mesos ha omplert el temps d’exposició de treball, d’intensitat i d’expectatives.
|
DAVID G.TORRES
Per què un vaixell?
Per poder-me’l endur.
Però per treure’l: s’haurà de trencar?
Sí.
Fas un vaixell per poder-te’l endur, però no pot sortir. Almenys l’acabaràs...
No crec que tingui prou temps.
|
|
|
I peces i diners per acabar-lo, tampoc
no en tens?
D’això sí que en tinc. Tot i que l’empresa
subministradora de València no ha
respectat els terminis de lliurament. De
fet, va venir algú de Menorca que també mirava de fer-se un vaixell per tal de
veure si l’empresa existia de veritat, ja
que a ell no li havien subministrat res.
Tot aquest treball és una pèrdua de temps?
Sí. Treballo en una cosa que té un valor
físic. És una valoració del treball, i del
treball físic en art.
Sobre una cosa que no serveix per res.
Sí que serveix, durant tres mesos la
gent ve a veure-ho i et diu coses i et
pregunta que com ho fas, si surt o no
(cosa de la qual ningú no dubta), es
dóna una relació quotidiana on no
preocupa massa si es tracta d’art o no.
D’on prové el títol Fitzcarraldo?
De la pel·lícula de Werner Herzog que
té el mateix títol en la qual el
protagonista intenta construir una òpera
a l’Amazones, que ja per si mateixa és
una cosa prou de “pirat”. Però, a més,
per fer-la necessita portar un vaixell a
un riu que no té cap accés possible i
per fer-ho el transporta d’un riu a un
altre riu, i l’ha de fer passar a “pols” per
dalt d’una muntanya. Per rematar la
jugada, Werner Herzog ho va fer de
veritat, la pel·lícula no és una ficció, sinó que va traslladar un vaixell d’un riu a
un altre a través d’una muntanya amb
l’ajuda dels indis ianomami.
|
|
|
 |
|
| Martí Anson, Fitzcarraldo, 2005 |
|
|
|
|
|
De totes maneres, el títol va sorgir
després de pensar la peça?
Sí, de fet va ser François Piron qui quan
va conèixer el projecte em va parlar de
la pel·lícula. Finalment, li aporta un
aspecte literari que funciona molt bé amb la peça, que al cap i a la fi és com
una novel·la. Vull dir, que en no ser un
producte acabat, comença, no saps el
final, vas “llegint” pàgina a pàgina...
És curiós que només és gent de l’art
la que ha pensat que no havies tingut
temps d’acabar la peça, que era una
llàstima que el vaixell no estigués fet
per a la inauguració.
És el problema de l’objecte final, acabat,
ben posat, ben il·luminat, netet.
|
|
I això que has fet peces que es caracteritzaven
per un acabat impecable.
És que, en realitat, cada dia està acabada, però, és clar, d’una manera
diferent cada vegada, cada dia canvia.
I hi ha elements atzarosos que no puc
controlar, com ara el retard en
l’arribada del material o si he hagut
d’anar de viatge. Tot això fa que el
treball variï. I mai no havia estat en una
situació que no controlés.
Només havies planejat el guió bàsic:
fer un vaixell.
Dins d’una cosa molt simple, fer un
vaixell, apareixen mil elements d’atzar.
I això mai no es mostra. Com he dit
abans, és la primera vegada que no ho
tinc tot controlat. Pel fet de ser com
una narració en la qual cada dia escriusuna pàgina, els factors externs et
condicionen diàriament. He treballat
durant molts dies, i tot això suposa un
esforç i un entusiasme. I també ha
implicat d’altres persones que han
col·laborat i que s’han apuntat per
voluntat pròpia a ajudar a treballar en
un projecte una mica absurd.
Què t’ha passat per parlar ara d’entusiasme
si els teus projectes havien
tingut a veure amb la frustració?
Bé, si vols pots dir que aquí la cosa
frustrant és construir un vaixell que ni
tan sols veurà l’aigua. No obstant això,
durant el procés passen moltes coses.
Tampoc no pensava que sorgissin
aspectes personals: la gent que s’ha
ofert a ajudar, el gust pel treball físic
mateix, el goig de veure com avança,
que saps que el trobaràs a faltar. Un
treball que semblava molt fred s’ha
tornat molt proper.
Si el lloc de treball de l’artista és el
taller, ara l’has canviat per aquest.
Sí. La peça no és un vaixell,
sinó treballar fent un vaixell. El treball
és allò que importa. El fet de ser
un vaixel és gairebé anecdòtic.
Si vols pots buscar una explicació formal
en línia amb els meus treballs anteriors:
ja que he treballat d’altres vegades amb elements
arquitectònics i habitables, ja que aquest
és un vaixell amb algunes característiques
d’habitatge. És un iot, un habitatge
flotant. Però, vaja, és bàsicament
una excusa.
Perquè, insisteixo, la peça és el treball
i la documentació dels dies que s’hi
treballa. De manera que el vaixell
desapareix, es perd precisament com
aquest objecte estètic que ara sembla
tenir una importància brutal. Es donarà més importància a allò que ha passat
i a allò que no ha passat, si he treballat
o no. I l’objecte es perdrà pel mateix
avorriment del fet, com els DVD que
documenten tot el procés. I en trencarlo,
es dóna més valor al treball, al que
he estat fent durant tres mesos que al
resultat.
Has canviat l’esquema de treball “creatiu”
que atribuïm als artistes.
És un problema relacionat amb el valor que atribuïm a l’art. I sí, resulta que hi
ha certs esquemes preestablerts, fins
i tot dins del mateix món de l’art, que
modifiques simplement en venir a
treballar de dilluns a divendres amb un
horari. De fet, moltes persones m’han
recriminat no estar-hi el cap de setmana
que és quan hi ve més gent de visita,
però és que el cap de setmana no es
treballa.
Bàsicament tu hi has estat exposat
tota l’estona.
És el projecte en què estic treballant,
però això no té cap implicació
personal: és un vaixell, amb unes instruccions.
No és “artístic” en termes
formals, però sí que ho és
l’actitud amb què ho afronto.
I és la primera vegada que gaudeixo
d’un projecte durant el temps
d’exposició. Sempre m’he divertit
durant el procés de muntatge i
preparació, no un cop inaugurat.
|
|
Les exposicions són avorrides?
Podrien ser més divertides. Hi ha una
certa desvinculació entre les coses
quan passen “de veritat” i quan
s’ensenyen. Hi ha un desfasament entre
tot allò que suposa el treball en art, no
solament el fet físic de fer alguna cosa
ni en el de pensar-lo, també tota la
discussió que hi ha al voltant i el que
s’ensenya. Jo he fet un intent per salvar
aquest buit, no sé si és un bon intent,
però és un intent. Després d’inaugurar
tens la sensació que l’exposició queda
abandonada. Aquí no sé si s’ha vingut
per l’exposició o pel vaixell, però crec
que s’ha vingut més pel vaixell, i és aquí i a diferents nivells com ha aparegut la
participació.
|
Veus el panorama artístic avorrit?
Sí, però no té a veure amb el valor, sinó amb la falta d’energia. Si hi ha alguna
cosa que pretén superar aquest
avorriment es fa a partir d’una
participació del públic activista i de
caràcter social. I tampoc no és això.
D’altra banda, les activitats al voltant
d’un museu s’estan convertint en més
interessants que el que hi ha dins. És
normal que competeixin així, perquè la
competència cultural i d’espectacles,
amb música, el cinema, la televisió, és
molt gran.
Així que amb aquest projecte has ofert
espectacle.
Es tracta de jugar una mica. És evident
que hi ha una mica d’espectacle, estic
aquí tancat treballant a la vista del
públic. Els artistes mai no estem |
|
|
|
“a” l’exposició i aquí estàs exposat d’una manera molt directa a una valoració, com un jugador de futbol al qual poden llançar-li els coixinets.
I te n’han llançat, de coixinets?
No. La reacció del públic ha estat bona,
es preocupen pel vaixell, que és una
cosa que interessa molt, així com el fet
de fer-lo tot sol.
Aleshores, això només és un petit
espectacle?
No ho sé. A vegades fer coses sense
cap valor és bo, està bé gaudir del propi
temps, sense pensar en diners o en
beneficis, sinó en el gaudi pur. |
|
|
|
