Accessibilitat http://cultura.gencat.net/casm info_santamonica.cultura@gencat.net Pintura versus alternatives a l’exposició? Erno L. Vroonen (curador independent, Frankfurt) constata l’interès que la pintura europea ha despertat a la recent fira Art Basel Miami. Sobretot per una sèrie d’artistes que vénen principalment de Leipzig. A aquesta ciutat de l’antiga Alemanya de l’Est s’ha activat un escenari amb artistes, galeristes, iniciatives diverses i exposicions on donar lloc i visibilitat a un context que, finalment, s’ha revelat intens. Així, al Butlletí continuem parlant de l’art fruit de contextos de treball en intensitat... potser des d’un dels més allunyats. ERNO L. VROONEN Després de visitar l’Art Basel Miami Beach Fair de 2004, vaig veure molt clar que hi havia un gran interès en la pintura d’Europa. No és res de nou. A primers dels vuitanta del segle anterior, l’explosió de la Neue Wilde i la Transvanguardia italiana va substituir els moviments més conceptuals com ara el video, Body-Art i Land-Art. En aquell moment, la necessitat de pintar va durar una dècada i va ser la fotografia la que hi va posar fi. Hi ha algun paral·lelisme amb el dia d’avui? En una entrevista recent, Harry Lubke, de la Berlin/Leipzig Galerie EIGEN+ ART no tenia por de referir-se de manera més directa a aquest fet històric argumentant que també avui els amants de l’art estaven cansats de sotmetre’s a obres de vídeo en exposicions durant més, per exemple, de vint minuts. De fet, si recordem les antigues Documenta o la Biennal de Venècia, per esmentar només dues de les més importants, d’alguna manera es van convertir en alguna cosa més que una experiència que robava temps. La pintura que ve de l’Est Fem una mirada més atenta a alguns pintors alemanys de Leipzig com a exemple de referència. Tot va començar fa uns quinze anys amb la caiguda del mur de Berlín el 1989. L’est i l’oest es van unir i l’oest més ric va haver d’invertir en l’est més pobre. A primers dels noranta, la galería EIGEN+ART de Leipzig, que ja existia des de mit jans dels vuitanta, va començar una reconquista per introduir l’art oriental alemany a l’Artindex internacional. Matthias Weischer, Fernsehturm, 2004 A les seves pintures Neo Rauch, que vivia i treballava a Leipzig, combinava l’estètica del període de primers dels anys cinquanta amb el llenguatge formal del sistema comunista. Les seves imatges es refereixen a una guia per a una societat que s’ha fet ella mateixa. Els seus colors són antiquats i l’estil absolutament figuratiu. Perquè la vida de l’abstracció és definitivament curta. El 1999, Rauch va fer-se professor de l’Acadèmia de Belles Arts a Leipzig. En aquella època, ja era un artista conegut i una figura clau de la galeria EIGEN+ART. La major part dels joves pintors que sortien de l’acadèmia eren alumnes del professor Arnulf Rinke, i estaven molt familiaritzats amb l’obra de Neo Rauch. El 2003 Jean-Cristophe Ammann va ser curador de l’exposició “Sieben Mal Malerei” en el Museu de Belles Arts temporal de Leipzig: la primera presentació per artistes com Tim Eitel, Matthias Weischer, Martin Kobe, Tilo Baumgärtel, Cristoph Ruckhäberle, Peter Busch i David Schnell. També alguns col·leccionistes internacionals, que es t aven familiaritzats amb EIGEN+ART, van comprar les primeres peces i van començar a informar alt res col·leccionistes amics. Varen seguir iniciatives com la instal·lació de la Liga Galery de Berlín, dirigida per un antic ajudant de Harry Lubke, anomenat Christian Ehrentraut: un espai artístic amb el suport financer dels artistes de Leipzig, pensat per existir durant dos anys. Aquest model va ser molt apreciat pels col·leccionistes que, malgrat tenir bones relacions amb les galeries conegudes, volien descobrir allò anomenat jove i nou en un espai alternatiu. Naturalment, seria impossible vincular l’èxit de Leipzig només amb aquests aspectes organitzatius. L’obra en si havia de tenir una gran qualitat i tenir sentit en el diàleg actual de l’art. En aquest context, és important recordar l’obra de Michael Majerus, que va morir jove en un accident aeri al novembre de 2002. La seva obra eclèctica consta de diferents estils, i posseeix una dinàmica comparable als efectes especials de la videoanimació. Però l’interès s’havia d’alimentar prometent també exposicions. El Frankfurter Kunstverein va organitzar una immensa exposició de grup anomenada “Deutschemalereizweitausenddrei” amb l’obra d’A.O. Tomma Abts, Tim Eitel, Katherina Grosse, Andreas Hofer, Hendrik Krawen, Antje Mejewski, Bernard Martin, Jonathan Meese, Anselm Reyle, Corinne Wasmuth i Johannes Wohnseifer. La majoria de les pintures eren en préstec. L’exposició va ser feta ràpidament pel director Nicolaus Schafhausen i va satisfer la necessitat d’ensenyar al món de l’art que a primers de segle s’havia produït un“Rinascemento de la pintura” a Alemanya. Naturalment, també estaven passant coses a fora d’Alemanya. Curiosament, el país que va atraure més atenció en aquesta perspectiva va ser un veí de l’antiga Alemanya de l’Est, Polònia. David Schnell, Kollision in der Baumschule, 2003 David Shnell, Gestänge 3, 2003 Matthias Weischer, David Schnell i Martin Kobe Però tornem a les qüestions sobre la nova pintura de Leipzig i com reflecteix maneres diferents d’experimentar el temps? Matthias Weischer ens enfronta per exemple a interiors d’una sobrietat molt pertorbadora, i diguem-ho amb cura, amb una barreja d’objectes lletjos que només esdevenen elegants pel fet d’estar junts. La varietat d’estils crea tot un nou món. La imatge està composta com una imatge digital dins d’una habitació i el que mira esdevé simultàniament un outsider i un insider. Se’l convida a formar part d’aquest estrany interior, on la imatge d’un artefacte, una pintura o una escultura, el torna a posar en una situació d’observador. Tanmateix, adaptant-se a la immensa quantitat de material i dades, l’habitació pintada de manera artificial esdevé una experiència en 3 D. El mateix passa amb David Schnell, que aparentment, d’una manera molt senzilla, pinta estudis de perspectiva clàssica. Tant és així que esdevenen intrigants. En els seus paisatges ben calculats, els objectes són aturats en moviment. L’observador sent la necessitat de l’artista d’ensenyar-li el seu domini del dibuix d’entorns arquitectònics però al mateix temps falta alguna cosa. El nivell en què té lloc tot no és igual al nivell de terra representat. A l’obra de Martin Kobe les coses també estan compostes amb diferents element s d’estil . Aques t es construccions tenen mols nivells, tant per contingut com per forma. Són cases complexes d’estructures obertes i tancades. I revelen diferents aproximacions a la pintura, passant d’un lirisme abstracte i el constructivisme a un hiperrealisme, tots units en una i la mateixa imatge. Aquestes construccions no es presten lliurement a la comprensió. Escapen de la idea d’un ordre normal. Són espais vius on, de la mateixa manera que a Weischer, l’observador és sempre a dues bandes. És a dins i és a fora. En aquests tres exemples està clar que l’arquitectura adopta un paper important, com és la “continuïtat de temps i espai”. Per a aquests artistes, la llum té un paper important. Els guia a través de la imatge arquitectònica, n’escapa i torna a un costat inesperat. Dins d’aquestes pintures, la relació entre temps i espai es tradueix en paisatges arquitectònics molt complexos deconstruïts i reconstruïts. De vegadesés difícil distingir què surt de la realitat i què és artificial. Aquests quadres agafen imatges de la pantalla de l’ordinador. Són productes de la nova era dels mèdia, on el temps esdevé una experiència global. Naturalment, aquests tres pintors joves de Leipzig, una ciutat que abans pertanyia a la República Democràtica d’Alemanya i formava part de la Unió Soviètica, ha estat influïda pel canvi de la societat social a la capitalista (deconstrucció i reconstrucció), però seria un error no tenir en compte que també són sens dubte part d’un món nou i futur.