Accessibilitat http://cultura.gencat.net/casm info_santamonica.cultura@gencat.net Daniel Chust Peters (São Paulo, 1965) fa 14 anys que reprodueix el seu taller de diferents maneres. Per al Centre d’Art Santa Mònica ha utilitzat els mateixos diners en metàl·lic que la institució destina per a la producció de l’obra, per reproduir el seu taller tres vegades amb bitllets de cinc euros. A més, a Airshow enumera com una declaració d’intencions el seu mètode de treball. Daniel Chust Peters, Airshow, 2004 DAVID G. TORRES Fa molts anys que vas reproduint el teu taller de maneres diferents: no estàs cansat de fer sempre el mateix? Sí, però què hi farem. Fa 14 anys vaig decidir que reproduiria el meu taller, i ja no recordo perquè. El cas és que vaig marcar unes regles i ara potser ho faig per inèrcia. Simplement ja no m’ho plantejo, és una solució pràctica. El que he aconseguit és treure’m de sobre la decisió de què fer. No has de pensar gaire... Encara que reproduir sempre el taller sigui monotemàtic, els resultats són sempre diferents: s’ha convertit en un hivernacle, una petita peça de joieria, un desplegable, una casa de nines, un parc infantil... No són maquetes, són reproduccions del taller en formats diferents, amb diferents plantejaments per a cada ocasió. Es tracta de reinventar contínuament un mateix territori. Cada reproducció exigeix el càlcul de la seva escala adequada, dissenyar els detalls, els elements que el componen, com resoldre’ls tècnicament… Els mals de cap vénen del fet de pensar quin pressupost hi ha, amb qui he de parlar, si és una institució pública o una associació, el calendari, aquesta mena de coses. Però a Airshow aquest mateix mal de cap és el que ha fet la peça És veritat, tenia 12.000 euros de producció, menys el tant per cent que li correspon a hisenda, i són allí, en bitllets de 5 euros, doblegadets de manera que quedin encaixats els uns als altres i així es construeixen les parets, les finestres, les portes i les teulades de les tres reproduccions del taller. Cada vegada que he fet una exposició de seguida han entrat en joc els pressupostos, sempre apareixen els proveïdors i tots els altres. En aquest cas, i a més tractant-se d’una institució pública, volia repensar-ho, eliminar els intermediaris per complet. I, no obstant això, hi ha hagut una retallada en el pressupost que no s’hauria donat en el cas d’haver fet servir dos o més proveïdors. El límit de l’Administració a l’hora de lliurar diners líquids a un artista és allò que ha definit la grandària de l’obra, així com la burocràcia ha definit el temps de la seva realització. Dius que has buscat una manera de no fer res, però sí que fas: jugues amb els diners que es dediquen a la producció en art. He volgut fer un projecte poètic: aplicar i mostrar de manera clara el mètode de treball que he fet servir en la meva obra des del principi i incorporar-lo a l’exposició amb tres frases escrites a la paret: “Mètode de treball: 1. Tinc una idea, reprodueixo el meu taller; 2. No tinc cap idea, reprodueixo el meu taller; i 3. Tinc una altra idea, reprodueixo el meu taller”. D’una banda, he reciclat una idea invariable que faig servir des de fa catorze anys. I, d’altra banda, tenia un pressupost públic que he convertit en diners líquids. No hi cabia res més, ni les meves emocions ni una reflexió social. Daniel Chust Peters, Airshow, 2004 Això sí, hores de treball aplicades sistemàticament al meu taller. Hores en què m’ho he passat molt bé construint les tres reproduccions. Tot i que, considero que el que hem fet amb els diners destinats a la producció en art no és un joc. El projecte ha generat altres efectes que també formen part del mètode de treball: com ara reduir o pràcticament suprimir la burocràcia de l’Administració pública per crear una obra d’art. És aquí on apareix el costat poètic que buscava. Així que: el teu projecte prima l’individu i, en concret, l’artista enfront de la institució/Administració que moltes vegades prioritza un munt de professionals? La institució és un organisme complex i abstracte, però no ha de perdre la seva funció principal: facilitar la visibilitat i la paraula d’individus o grups de persones que fan art. Aquí en reproduir el taller insisteixes sobre el paper de l’artista i els diners que rep. Però altres vegades i en el futur podries reproduir una altra cosa, no? No em temptis. No només podria reproduir una altra cosa sinó que també podria deixar de reproduir qualsevol cosa i fer-ne una altra. Però, com he dit abans ja no m’ho plantejo i totes les idees “brillants” que em passen pel cap, ja les han fetes d’altres. Crec que l’art és un dels pocs territoris del coneixement en què poden prendre forma actituds obsessives, absents, mínimes, lentes, negatives… Al meu taller, no hi faig res més que la reproducció del meu propi taller i així des de fa molts anys. És una actitud estúpida i ridícula que faig a partir d’un mètode de treball disciplinat. Jo faria altres coses, però és que estic obligat per la primera frase, per la idea que vaig tenir i que ja no recordo. El mètode de treball d’alguna manera descriu un procés: la primera frase d’aquest mètode fa referència al fet de tenir una idea; la segona, en realitat, parla de la voluntat de fer, o la inèrcia, fer sense pensar què fas; i la tercera implica una autocensura, m’impedeix fer una altra cosa. De totes les maneres, i encara que ja no recordis el perquè, el fet que sigui el taller suposo que és important. És essencial. Primer: és l’espai on vaig cada dia i hi passo de sis a vuit hores treballant-hi. Segon: aquest espai és el taller perquè li assigno aquesta funció, he estat en llocs que abans eren un taller on confeccionaven cordes, un altre un estudi d’enregistrament, un altre un magatzem, però que, en algun moment, han estat el meu taller. I tercer, la idea del taller ha recorregut la història de l’art: d’una banda, hi ha totes aquestes sèries d’imatges dels artistes als seus tallers, d’altra banda, la mateixa indústria cultural ha dut a terme la reconstrucció contemporània de tallers d’artistes històrics als museus, etc. Ara, amb la mobilitat i les tecnologies el taller ha pres noves formes. En totes les seves variants crec que és un lloc d’identificació de l’artista. Totes aquestes fotografies i tallers reproduïts exerceixen una mena de fascinació i moltes vegades es fan servir per parlar de l’obra d’un artista més que de l’obra mateixa. Daniel Chust Peters, Airshow, 2004 De fet és un lloc de treball i es defineix com el lloc de treball de l’artista, de la mateixa manera que un despatx defineix el lloc de treball del banquer, el plató el d’una productora o el quiròfan el del cirurgià. Ara, el meu taller és un espai arquitectònic, al carrer Massens 41 de Barcelona, però en el futur el meu taller podria ser un banc d’un jardí, el portàtil o l’habitació d’un hotel. Aleshores la teva obra és sobre l’art mateix, és l’“art sur l’art”? És un concepte que em fascina, com a idea, però no com a doctrina. Alguns artistes que decididament volen superar el context de l’art i són veritablement efectius en altres camps, deixen de fer art per dedicar-se a aquesta altra cosa, en cas contrari es pot produir una mena d’esquizo- frènia crònica: fer art no volent-lo fer, però tampoc fent efectivament aquesta altra cosa. Encara que faci del meu taller un espai lúdic per a nens, com vaig fer el 1998, i que amb això pogués incidir en temes com ara el joc, la infan-tesa, l’hàbitat, el públic i el privat o què sé jo, es tractava del meu taller i ho feia en un context d’art. Suposem que hagués fet el mateix a través d’una empresa que fabrica espais lúdics i ho hagués comercialitzat fora del sector artístic, seria un espai lúdic que existeix en qualsevol parc públic. En els títols de les teves obres sempre hi ha la paraula “air”: per què? i, per què, en aquest cas, Airshow? És una exposició sobre l’aire, una exposició buida? Des que vaig deixar la Facultat de Belles Arts de Barcelona m’he llançat al buit, i Airshow és una exposició més que constata aquesta caiguda mil·limètrica. Air liquid, Aire condicionat, Air system, Air Wick… els títols són una altra limitació que m’he imposat, col·lecciono noms, marques o frases curtes on surti la paraula aire. No per representar-les materialment. Les deixo tal com vénen, o sigui paraules que transmeten un gran nombre d’imatges i formes mentals meravelloses i tranquil·litzadores. Així que, finalment, els títols són la part més escultural de la meva obra. Quin és el teu proper projecte? Per al proper projecte encara no tinc una altra idea.