Accessibilitat http://cultura.gencat.net/casm info_santamonica.cultura@gencat.net Tropical Table Party és una estructura que van pensar María Inés Rodríguez i Pablo León de la Barca per fer circular i donar visibilitat a revistes, publicacions i d'altres impresos, tots projectes independents d'artistes i col·lectius fonamentalment llatinoamericans. De fet, les publicacions en sí mateixes són un intent per atraure el màxim de visibilitat amb mitjans que suposin el mínim cost. María Inés Rodríguez, curadora de Tropical Table Party a l'espai Consulta de Santa Mònica, explica breument el recorregut i l'inici del projecte. Tropical Paper n. 00, hivern 2004 Dmente 03, n.3, febrer-març 2004 Pulgar 17, n. 6, setembre 2004 MARÍA INÉS RODRÍGUEZ "... las dos últimas horas de la tarde (geografía e historia) me la pasaba pensando en el puesto de revistas. Era uno situado en la primera ceiba a la derecha del Paseo Bolivar, al que había llegado buscando los cuentos de Santo El Enmascarado de Plata (que en mi casa me los tenían prohibidos, junto a los de Edgar Allan Poe, porque eran cuentos de la plebe) y terminé fue descubriendo las revistas de mujeres; cuando ya llevaba mis tiempos de ser cliente me las mostró con disimulo el dueño del puesto (...) cuando ya no había un solo cuento de Santo que yo no hubiera visto, incluso los lomos, entonces me dijo: -Vení acercate te muestro una cosa. Yo me le acerqué con cuidado. Debajo de muchos "Domingos Alegres" me dejó ver la primera revista..." Andrés Caicedo Angelitos Empantanados o historias para jovencitos. Així és com van aparèixer “les revistes” a la vida del narrador d’Angelitos empantanados, a Cali, ciutat enigmàtica situada a l’occident colombià, “amb una vegetaciósemitropical de bambús, bananers i papaies, Cali és una ciutat relativament agradable, amb un bon clima. Aquí no se sent la tensió. Cali té una taxa elevada de crims autèntics, no polítics. Fins i tot violació de caixes de cabals...”, segons la descripció que en va fer el 1953 William Burroughs a les seves Cartes del yagé. Avui en dia encara hi ha rastres d’aquella època i el clima és més agradable que mai; el crim continua sent autèntic però també polític i en escala ascendent, condicionat per l’esvalotat context que viu el país i que Cali ha ressentit amb una força indiscutible. Pels seus carrers continuen rodant tota mena d’“angelitos empantanados”que miren de recrear una ciutat imaginària que impregna de sentit els indrets per sobreviure. És en aquesta ciutat, fantasma tropical de llums de colors, on obliga a redefinir constantment el terror i l’escapada per no perir, on circulen els personatges d’Andrés Caicedo. Cali, igual que moltes altres metròpolis del planeta, viu una realitat marcada per una situació complexa i convulsada. Les contradiccions socials i l’abisme que separa els diferents grups de la població s’han acrescut amb passes de gegant, i l’han convertida en un veritable laboratori urbà contemporani. L’univers juvenil descrit en aquesta refrescant novel·la dels anys setanta ens fa partícips d’un viatge iniciàtic cap a indrets fins i tot desconeguts.És un dramàtic salt del món heroic i ingenu de Santo, el Enmascarado de Plata, el dels còmics, al món dels adults, cap a una sexualitat desitjada però prohibida, representada a través de les revistes pornogràfiques. Sí, es tracta també de les revistes, que serveixen aquí de finestra per veurehi des de l’altra banda, que mostren “això” al que no es té accés immediat però que es desitja. La idea de crear una estructura que permetés de fer circular i donar visibilitat a revistes, publicacions i altres impresos va sorgir aquí mateix, a Cali, a l’avinguda Colòmbia (perquètot quedés en família), després d’una llarga entrevista a Miguel González, curador del Museo La Tertulia, sobre el Caliwood, moviment del qual el mateix Caicedo va formar part. Pot ser que la connexió entre una cosa i una altra sigui prou fràgil però les idees, a vegades, arriben així: mentre es pren un refresc sota un capoquer o s’escolten històries de Cali sobre cinema i vampirs. La relació es podria trobar mentre es busquen al costat de les pràctiques artístiques col·lectives, ja que com recorda Miguel González “l’any 1970 es va fundar una casa cultural al centre de la ciutat que es va dir Ciudad Solar. S’hi va gestar una revista de cinema, s’hi van fer alguns curtmetratges i Andrés Caicedo va començar a fer-hi la seva pel·lícula. Els dissabtes s’hi presentava el cineclub de Caicedo al pati així com al teatre San Fernando i a la galeria es van exhibir artistes contemporanis”. Fins aquí, aleshores, és qüestió de pràctica artística, espai, visibilitat de projectes artístics. Si s’analitzen de prop les publicacions (suport de paper) aquestes es presenten com una estratègia perfecta que permet interactuar amb els tres al mateix temps, a més de comptar amb una més gran mobilitat, ja que són espais ambulants. La reflexió que sorgeix després és com s’ha d’assegurar la circulació d’aquestes publicacions, ja que no estem parlant aquí de grans cases editorials amb les seves pròpies xarxes de distribució, sinó de sistemes artesanals de producció i distribucióque, a vegades, van de mà en mà i que amb un gran esforç aconsegueixen sobreviure al número zero. una sèrie de publicacions i edicions independents ha pres diverses formes i ha permès encetar una reflexió sobre la producció, la independència editorial, les xarxes de distribució, els continguts, el disseny, etc. L’espai com a lloc físic i mental també va tenir una gran importància, no n’hi havia prou amb transportar les revistes i col·locar-les en una taula, calia crear un dispositiu flexible que s’adaptés tant als impresos com a l’espai real que acull. En aquest sentit vam desenvolupar una primera col·laboracióamb Ronan & Erwan Bouroullec, un quiosc ambulant de revistes en kit que “podria portar pel món les revistes culturals” que tots volguéssim llegir. L’aventura no va aconseguir passar de l’estadi del disseny del quiosc. Un quant de temps després vam començar una llarga i productiva col·laboracióamb Pablo León de la Barra, urbanista i arquitecte, entorn de l’espai. A poc a poc hem anat trobant de quina manera es poden articular les nostres idees i el dispositiu ens serveix de camp d’experimentació i negociació. Les publicacions s’han anat convertint en una bona estratègia per construir dispositius que donin visibilitat a les construccions culturals dels uns i dels altres. Segons paraules de Miguel González el caliwood “va sorgir durant els anys setanta i agrupava, entre d’altres, el mateix Caicedo, Carlos Mayolo i Luis Ospina, directors de cinema. Una generació marcada per la fascinació que exercia la literatura d’Edgar Allan Poe i els llibres com ara L’esmorzar despullat. La marihuana, els bolets silvestres, l’àcid i l’alcohol com privilegiats mitjans de l’esbargiment especial. La divisió del gust musical entre el rock i la salsa, i l’addicció al cinema nord-americà peròtambé al japonès i a l’europeu de Bergman, Godard, Truffaut, Passolini, Antonioni i Don Luis Buñuel”. [Tornar]