Accessibilitat http://cultura.gencat.net/casm info_santamonica.cultura@gencat.net Sembla que hi ha una contradicció entre la necessitat de rendibilitat quantitativa, espectacular i mediàtica que precisen les institucions i la voluntat especulativa i de laboratori de la comunitat artística. És una qüestió que incideix de nou en la necessitat de crear marcs de discussió, treballar el context i repensar formats en art contemporani. Martí Manen (curador, Barcelona, 1976), proposa un marc de treball que va més enllà d’aquest binomi, per recuperar un espai d’intercanvi, en què, al mateix temps, les institucions i les iniciatives independents guardin les seves pròpies capacitats d’actuació. MARTÍ MANEN Ens trobem en un moment de definició dels models culturals. Sembla clara l’aposta oficial cap al gran esdeveniment, de presència mediàtica, sota criteris unificadors i amb oferta de resultats. D’altra banda, la comunitat artística opera des de la idea de laboratori artístic, tot entenent les necessitats bàsiques prèvies a la presentació com el marc d’operacions on cal focalitzar l’esforç, així com en la investigació. Davant del resultat immediat, o a curt termini, imprescindible des d’una mirada comercial al sector cultural, una mentalitat basada en el coneixement i en l’educació proposa anar més enllà. Es tracta de dos models que podrien operar al mateix temps, però que, pels condicionants econòmics i politicohistòrics, sembla difícil que sigui així. La tradició política de desconfiança amb l’electorat (i a l’inrevés) obliga a una enorme distància entre estaments governamentals i realitat. Els programes culturals acostumen a fer-se pensant en el temps polític i no en la lògica temporal de la cultura. El rendiment polític acostuma a passar per sobre de les necessitats pròpies del sector, i les maneres de comptabilitzar aquest rendiment són cada vegada menys “cultura” i més mercadotècnia: quants missatges s’han fet arribar a la població, quin nombre de visitants han vist el que es proposava. Els criteris de qualitat desapareixen; l’element crític intern també. Podem arribar a situacions kafkianes on es programi sense necessitat d’oferir res, sense cap connexió amb el context artístic per llençar només missatges publicitaris de benestar, negant qualsevol opció al diàleg i bloquejant el procés amb secretisme. Depèn, evidentment, de si hi ha un diàleg com a base de construcció, o es veu l’altre com a enemic/rival/molèstia i no com a coproductor. Seria un error responsabilitzar només el sector públic de les dificultats d’investigació o creació de laboratori. El sector independent, massa vegades, es justifica pensant en les mancances del camp institucional, que necessita el reflex constant davant la institució per la seva pròpia existència i definició. La generació d’un context de discussió, diàleg, producció i experimentació no sempre necessita el fet institucional, ja que el ritme de la institució és un altre. Des dels sectors independents sembla que la destinació final hagi de ser habitualment la institució. La cultura pot ser subvencionada (la creació d’una societat crítica és una obligació de la pròpia societat i, com a tal, els seus governs ho haurien de potenciar), però sovint sembla que es confon el que signifiquen els governs amb les institucions que els representen. El ritme institucional no és el mateix que el real. La institució clàssica no pot respondre a la realitat pel seu propi funcionament. La institució pot encabir un tipus de proposta molt concreta, tot i que els límits sembla que s’amplien, però és difícil que les grans institucions canviïn la seva manera de funcionar per situar-se en paral·lel a la creació contemporània. Per aquest motiu, hi ha maneres de fer que no podran ser filtrades per la institució, ja que utilitzen uns registres absolutament diferents. I això no és gens preocupant. Més aviat el contrari. Cal que la comunitat artística defineixi les seves formes d’actuació més enllà de les institucions, mitjançant la participació en la creació d’estructures pròpies que supor t in realment les necessitats, ja que si no és així, sembla impossible la creació d’un debat a temps real, on s’exposin els dubtes i s’hi construeixin opinions a partir del contacte. La manca de recursos pot dificultar aquesta tasca, però si realment això existeix, els recursos arribaran pel fet que es veurà absolutament necessari. No es parteix d’una idea de legitimació, on el sector institucional i el mercat tenen molt a dir, sinó d’una voluntat de construcció i autoconeixement; d’investigació i certa flexibilitat davant la presentació d’idees. Els discursos de treball sembla que no necessàriament passen per la institució, ja que aquesta, com a espai de presentació, tendeix a vestir-los d’exposició per pures necessitats de definició. L’exercici de construcció parteix del reconeixement comú d’un espai d’intercanvi més enllà de la lògica competitiva dirigida, també, per una idea mercantilística de producció. El camp institucional de la ciutat de Barcelona va realitzar una lectura crítica a quina era la seva funció i la seva relació amb el context. Les exposicions Els límits del museu (Fundació Tàpies, 1995) i Mirades sobre el museu (Macba, 1996) en serien exemples, però des d’aquell moment, on el focus d’atenció es trobava més en el fet expositiu, sembla que la revisió de les funcions no s’ha fet de manera pròxima a la realitat local. La lectura crítica des del sector institucional sembla dirigida cap a un intent de formar part de la realitat creativa actual, més pròxima a la idea de procés de treball que no pas a l’assoliment de resultats puntuals. Trobem institucions que han treballat sota la voluntat d’aquesta adaptació, buscant una certa flexibilitat, potenciant l’experimentació i allunyant-se d’un sistema basat únicament en el resultat visualitzable. Un nou institucionalisme més imbricat en els processos de producció de coneixement i debat. El Rooseum a Malmö (amb la proposta de Charles Esche) o la Kunstverein a Munic (amb el projecte de Sputniks de Maria Lind), així com també la Sala Rekalde a Bilbao (com comentava Chus Martínez dins dels seminaris de“L’estat de les estructures” a Hangar), poden ser exemples de moments d’experimentació des del món institucional. Propostes com ara la xarxa noruega PNEK o l’Interactive Institute suec, amb una voluntat de superar les estructures jerarquitzades per possibilitar un treball d’investigació a llarg termini, permeten contactes entre el món institucional i la investigació independent, a llarg termini, fora de la lògica universitària. Això sí, es tracta d’institucions de petit format, no sembla que, per exemple, els grans museus internacionals puguin, i vulguin, realitzar canvis en la seva manera d’enfrontar-se al fet artístic. Les grans institucions responen a la necessitat de crear història i això les allunya necessàriament del dubte i la prova com a matèria de treball. Aquest nou institucionalisme busca, en els agents independents, claus per a la identificació de la realitat cultural. De tota manera, des del camp institucional cal vigilar amb l’apropiació d’estructures o propostes independents, ja que aquesta incorporació pot desactivar la seva autèntica funció de teixir la realitat des d’un model de col·laboració i basat en l’experimentació, el treball i la participació. És necessari un respecte cap a l’altre, entenent-lo com un interlocutor vàlid. Quan apareix el desig de fer visible, des d’estructures institucionals, situacions en temps real, la col·laboració ha de partir de les dues bandes. I no cal oblidar que hi ha propostes que el pas cap al sector institucional les pot desacreditar, ja que poden patir una modificació en els seus ritmes i maneres de fer per les necessitats que marca la institució. La creació d’opinions, el dubte i el debat que genera el dubte, el contacte entre els diferents agents acaben sent la base que permet fer una lectura de tot el context, amb la qual cosa genera models propis de plantejament i organització del sector artístic. Per a la generació dels models propis, cal que les diferents capes (siguin institucionals o independents) es puguin autodefinir com a espais de treball per si mateixes.