El 31 de març de 1996, les Nacions Unides van iniciar la retirada del Sàhara Occidental com a conseqüència del bloqueig del pla de pau promulgat a la regió. Feia cinc anys de la crisi financera de l’organisme i
era molt difícil mantenir permanentment 400 funcionaris destacats a la zona. El 8 de maig, el secretari general de l’ONU, Butros Gali, va fer públic un informe en què es constatava l’estancament en el procés de pau i es recomanava la reducció dels efectius de l’organisme a la regió. Vint-i-un dies més tard, el Consell de Seguretat
de l’ONU va decidir suspendre el referèndum d’autodeterminació del Sàhara Occidental, convocat, inicialment
per al mes de gener de 1992. Aquest referèndum havia d’aclarir si el poble saharià s’inclinava per la independència o bé per la integració al Marroc, integració de fet que no havia estat reconeguda internacionalment i que s’havia produït a continuació de la precipitada retirada espanyola del 1975.
El contenciós entre el Front Polisario i el règim de Hassan II havia començat amb aquesta retirada. Aquell 1976 es va constituir la República Sahariana Democràtica (RASD) a l’exili mentre el Front Polisario situava les seves bases al mig del desert, a 200 quilòmetres de la frontera algeriana i el Marroc considerava el territori
com a propi. En decretar el 29 de maig de 1996 la congelació del pla de pau, l’ONU sancionava, de fet, l’existència
d’un Sàhara Occidental sota admnistració marroquina i una població sahariana dispersa entre el territori sota control
del Marroc (46%), els campaments de refugiats (44%), Mauritània (8%) i el mateix Marroc (2%). A més, el 1996, la conjuntura internacional tampoc no era favorable a les tesis d’autodeterminació polisàries. En acabar
l’any, la República Àrab Sahariana Democràtica, amb capital a Tindouf, constituïda en quatre "vilaies" (províncies)
-Aaiun, Samara, Dahkla i Auserd- amb sis o set "daires" (municipis) cadascuna, comptava amb el reconeixement
diplomàtic de vuitanta països de tot el món. Però la desaparició dels dos grans blocs mundials i la greu crisi que patia Algèria havia fet perdre capacitat de maniobra a la RASD. El 1996 el Marroc havia anat guanyant en imatge internacional, ja que era vist com l'aturador del creixement de l’islamisme al nord d’Àfrica. Hassan II, a més, va introduir importants reformes en el seu règim, que havien començat amb
les eleccions del 1984 i el 1993, i van tenir el seu punt culminant el 1996, amb la celebració del referèndum sobre el
sistema bicameral, aprovat majoritàriament pel poble marroquí el 13 de setembre.
Es va anunciar, per al mes de maig del 1997, la celebració de les primeres eleccions generals i locals lliures de la
història del país, en les quals ja havien acceptat de participar els dos principals partits de l’oposició marroquí, la Unió Socialista de Forces Populars (USFP) i l’Istiqlal. Al 1997 Hassan II es reuní amb James Baker, enviat especial de les Nacions Unides per al Sàhara Occidental, per a discutir el pla de pau de 1990.
Es reactiva el procés de pacificació bloquejat des de 1996, en reunir-se a la capital britànica el representant del
Front Polisari, Bachir Mustafá Saied, amb el ministre d’Afers Exteriors d’Argèlia, Ahmed Attaf i el cap de
govern de Marroc, Abdelatif Filali
Finalment, el mitjancer de les Nacions Unides per a el Sàhara Occidental, James Baker, informa que el govern
del Marroc i el Front Polisari han arribat a un acord per a convocar un referèndum d’autodeterminació a la
ex-colònia espanyola l’any 1998. |
